Actualitat a Temes d'Avui > Panorama

Fora l'opressió del pensament únic, diu la ministra irlandesa Lucinda Creighton

Un discurs contra la llei de l'avortament proposada pel seu govern, amb risc d'expulsió del partit. Una jove i popular Ministre d'Estat per a Assumptes Europeus, Lucinda Creighton, del govern de Fine Gael, s'oposà a la legislació de l'avortament i va ser expulsada del seu partit.

Es reprodueix aquí part del seu impressionant discurs al Parlament Irlandès, pronunciat l'1 de juliol.

* * * * *

image-ca7468147096cc2258f734f97bf5a048He de començar per dir que mai em vaig imaginar quan em vaig presentar a la elecció al DáilEireann per segona vegada el 2011, que em trobaria aquí dos anys després parlant davant d'una proposició de llei per liberalitzar l'avortament a Irlanda.

No em cap el menor dubte que la legislació serà aprovada, fins i tot amb el nombre de reserves expressades privada i públicament per col·legues de tots els partits – i certament amb les greus reserves expressades per psiquiatres experts en dues sessions del Comitè de Salut-.

Tan sols puc esperar que s'admetin esmenes importants per tal d´assegurar que els drets de tots els éssers humans siguin protegits amb tot el rigor de la llei.

Mai he estat una activista pro-vida. No em vaig sentir moguda a introduir-me en política pel tema de l'avortament. De fet ja he esmentat en altres ocasions, que els meus punts de vista en aquest tema eren ben diferents en la meva època d'estudiant.

No obstant això, després de molta reflexió, les meves opinions han canviat al llarg dels anys, a mesura que he anat sabent més sobre el tema, en entrar en contacte amb amistats i famílies afectades per l'avortament, i en madurar i desenvolupar el meu propi anàlisi de aquesta important qüestió.

De manera crucial vaig baixar-me del pensament únic que domina aquest debat a Irlanda. Sembla que si tu no et deixes vèncer per l'opinió acceptada que l'avortament és un tema liberal, un tema dels drets de les dones, una pedra angular de l'agenda progressista, estàs condemnada a aparèixer com una fonamentalista retrògrada, il·liberal, neandertal, que pertanys a una altra era. La clara ironia d'aquesta visió prevalent és precisament la seva intolerància amb qualsevol visió alternativa.

Per descomptat, respecte el dret de la gent a fer campanya a favor de l'accés il·limitat a l'avortament. Potser no consideren l'avortament com una terminació intencionada d'una vida humana, i ho veuen simplement com un simple procediment clínic obert a la pròpia elecció.

Puc comprendre aquesta forma de pensar perquè jo mateixa pensava així. Deixant-me portar per la visió suposadament progressista de l'avortament, mai vaig tenir en consideració l'altra vida implicada.

Per descomptat, a causa de l'enorme tensió i trauma que envolta un avortament, sabem que l'analogia amb un procediment clínic és una inexactitud estèril i perillosa. Penso que la immensa majoria de nosaltres sap i s'adona que un nadó no nascut no és altra cosa que això, un nadó.

Si aquest nen neix prematurament, no ens encongim d'espatlles i diem que no ha arribat al seu curs complet, és un simple fetus, i ens oblidem d'ell. És clar que no!. Farem tot el que la ciència mèdica pugui per salvar aquella vida. Sabem que aquella criatura no pot viure de manera independent fora del ventre de la seva mare, però això no és motiu per abandonar-lo. Sigui com sigui, és una vida humana. Hem de salvar-la.

Alguns diuen que es tracta d'un assumpte de la dona, que es tracta dels drets de les dones. La conseqüència és que si ets pro-vida, ets anti-dona.

Opressió

No obstant això quan algú es dóna de baixa d´aquesta opressió que és el pensament únic, i reflexiona, crec que arriba a una visió diferent. Sóc una dona i tinc la satisfacció de dir que jo també estic a favor dels drets de la dona. Però amb això vull dir de totes les dones. No només de les adultes, adolescents o nenes: també nadons.

La trista realitat, quan mirem al voltant del globus en com els drets de les dones són reclamats, promoguts i defensats, em resulta obvi que l'avortament és de fet un instrument freqüent d'opressió de la dona.

Vegem si no a la Xina, Índia, Corea, i algunes parts d'Europa i Estats Units. La preferència social per nois sobre les noies ha portat a la mort de desenes de milions de nenes que no van arribar a néixer. Un informe ben conegut dut a terme per The Economist en 2010 mostrava de quina manera les femelles són discriminades en aquesta era de l'avortament.

Em va espantar especialment un paràgraf de l'edició de l'Economist:

"Fins als 1980 la gent pobra podia fer poc sobre aquesta preferència: abans del naixement la naturalesa seguia el seu curs. Però en aquella dècada va començar a aparèixer l'escaneig per ultrasons i altres mètodes de detecció del sexe d'una criatura abans del seu naixement. Aquestes tecnologies ho van canviar tot. Els doctors van començar a anunciar els ultrasons a Índia sota l'eslògan: Pagui 5.000 rupies avui (uns 100 €) i estalviï 50.000 rupies demà (l'estalvi consistiria en el dot de la filla). Milions de pares que volien un fill, però que no s'atrevien a matar les filles, van triar l'avortament".

Seria dur si nosaltres, com a legisladors i, espero, com a persones racionals, no ens formuléssim aquesta qüestió: ¿Quina és la diferència entre aquest escaneig seguit d'avortament motivat pel gènere, i la mort intencionada de la criatura després del part? La resposta és, per descomptat, cap.

El resultat net és exactament el mateix: una criatura innocent ha estat simplement eliminada. La dimensió d'aquesta pràctica és tal, que a la Xina cap a l'any 2020 hi haurà entre 30 i 40 milions de dones menys que homes contribuint a la societat. Entre 30 i 40 milions de dones menys és un pobre triomf per al feminisme i el pensament liberal.

Nens per disseny

L'horror de l'avortament apareix també més a prop de casa. El fenomen dels nens per disseny és un dels elements que més m'horroritza. Aquest any celebrem el desè aniversari de la celebració dels Jocs Olímpics Especials a Irlanda.

Va ser una ocasió extraordinària en què van participar nens i adults amb discapacitats i particularment amb la síndrome de Down com no s'havia vist mai en aquest país. D'alguna manera assenyalava la fi de la marginalització i el començament d'una nova era, en la qual persones amb necessitats especials van ser acollides i aplaudides com mai s'havia fet abans.

A molta gent no li agradarà la juxtaposició d'aquests dos temes, però jo crec que cal admetre la realitat. Als Estats Units, un país en el qual es va introduir l'avortament en unes circumstàncies molt limitades, l'ús de l'escaneig prenatal és avui dia extraordinàriament freqüent i popular en la societat.

Hi ha molts estudis que presenten tendències pertorbadores, però un realitzat per F.X. Egan, de la Universitat de Connecticut, va mostrar que de 122.519 naixements esperats entre 1989 i 2006, només 65.492 van arribar a néixer. Gairebé un 50% d'aquests nadons van ser simplement eliminats perquè no eren "perfectes", sigui el que això signifiqui. Ho trobo alarmant i terrorífic.

Això mostra de nou que aquesta qüestió de l'avortament no és un tema de mentalitat liberal –molt lluny d'això–. En una societat liberal celebrem la vida en totes les seves manifestacions imperfectes. Celebrem també el dret dels éssers humans a gaudir de la vida –sigui el criminal al passadís de la mort, una nena innocent, o un nen amb síndrome de Down–. Ningú entre nosaltres és perfecte, però la vida val la pena i tots mereixem viure-la. Qui d'entre nosaltres pot establir quina vida no val la pena viure-la i quina no mereix protecció?

Pensament únic

M'he topat amb gent en els últims mesos que m'acusava per tenir una "moral" o preocupació ètica sobre l'avortament.image-02147c940465ff93a438a3afd6801821 Algunes m'exigien que deixés a part la meva moral o consciència i donés suport a l'avortament. Això és molt dur.

Hi ha una opinió generalitzada creixent a Irlanda que suggereix que tenir un sentit moral té a veure amb l'Església Catòlica. Està assumit automàticament que si consultes la teva consciència estàs consultant Roma. Això és molt preocupant. És una manera mandrosa d'intentar fer nul el valor d´un argument sense entrar en el seu contingut. No es tracta d'un tema catòlic més del que pugui ser protestant o islàmic. No és un tema religiós. És un tema de drets humans.

Em pregunto, a qui hauria de consultar un quan va a votar un tema fonamental de drets humans si no és a la seva consciència? La meva visió personal és que l'únic que puc fer jo, quan prenent una decisió sobre la vida o la mort, que és el que estem considerant aquí, és consultar la meva consciència, que es basa en el meu sentit del què és bo i què és dolent. A qui més he de consultar? Als resultats de l'última enquesta d'opinió? La jerarquia del partit? L'editor del diari de més tirada?

He esmentat que el pensament únic, és una afecció corrosiva en aquest país. Ho hem vist en ocasions recents, i també ara en la qüestió de l'avortament. És fàcil d'entendre que les persones en posicions de responsabilitat volen que les qüestions espinoses simplement s'esvaeixin. És molt més fàcil que arriscar-se a un conflicte, a la impopularitat, pagar el preu de parlar clar...

Tenim certament el dret a l'objecció de consciència. Està consagrat en l'Article 18 de la Declaració dels Drets Humans, de les Nacions Unides, que afirma: "Tot individu té dret a la llibertat de pensament, consciència i religió..."

Jo interpreto que aquesta llibertat de consciència no és només un dret, sinó també un deure.

El contingut de la Llei

A la vista dels meus dubtes sobre aquesta Llei, espero que surtin endavant alguns canvis substancials, que millorin la legislació per tal de deixar-la en un millor acord amb les nostres obligacions constitucionals com legisladors.

No obstant això, em preocupa profundament la inclusió de la "clàusula del suïcidi" en el seu contingut (secció 9). Al meu entendre, i en l'opinió d'una vasta majoria de psiquiatres en aquest país es tracta d'un punt molt preocupant.

L'única manera d'evitar la introducció d'aquest erroni element en la legislació és ometre'l completament de la Llei. Jo li pregaria al ministre Reilly que llegís i reflexionés els informes presentats en les dues sessions del Comitè de la Salut. Li demanaria també que estudiés el manifest conjunt de 113 psiquiatres irlandesos, que declaren unànimement de manera alarmant, però clara, que la clàusula del suïcidi no porta enlloc.

Conclusió

Si aquesta llei ha d'estar realment d'acord amb el seu títol "Protecció de la vida durant la gestació", ha d'aspirar a prestar protecció a totes les vides – ni més, ni menys-. Ha de protegir les dones les vides de les quals poden estar en risc durant la gestació; esperem i exigim que això sigui així. També ha de protegir la vida dels nadons en estat de gestació. D'una altra manera el títol seria un engany.

Irlanda és una gran país tant per a les mares, com per als fills, amb les millors condicions d'acurada atenció de la salut en el passat i en l'actualitat. Aquesta Llei presenta la possibilitat de trencar la cultura d'acurada atenció que s´ha atresorat durant tant de temps. L´atenció clínica és el que cal, i és missió del govern de proporcionar els recursos per a les dones joves i vulnerables.

Conec bastantes dones que han avortat i que ho lamenten profundament. De veritat que no conec cap dona que hagi tingut un fill i ho hagi lamentat. No importen les circumstàncies, la tensió inicial, l'ansietat temorosa, l'estigma o la preocupació, hem de donar suport a les dones en la seva hora de necessitat. Aquest és simplement el nostre deure moral i constitucional.

Acompanya la carta d'una doctora psiquiatra:

“Benvolguda Ms.Creighton,

El meu nom és Dr.Y. Sóc psiquiatre amb deu anys d'experiència i a més, dona i mare. A la vida he experimentat tant la depressió, com l'estar embarassada.

Amb aquesta perspectiva, li demano que pensi llarga i vivament abans de votar la Llei de vida i gestació, i que discuteixi les seves opinions amb els col·legues del seu partit.

La tendència al suïcidi no té un diagnòstic fàcil. És una qüestió dinàmica, no estàtica, amb les coses que contribueixen a l'estat previ al suïcidi canviant contínuament. No hi ha cap assaig que es pugui fer per predir si algú morirà per suïcidi. Trobar-se embarassada una persona per raons contràries a la seva voluntat és una cosa devastadora en la vida, però com a éssers humans, nosaltres procurem ajudar a la gent a que recuperi l'equilibri i prengui decisions dins d'un marc serè. L'avortament no ha estat mai un tractament quan apareix la idea de suïcidi, i un avortament realitzat pot arribar a ser de fet un d'aquells factors dinàmics que indueixi a alguna persona a contemplar el suïcidi. No hi ha res més devastador com la culpa per una ment en estat de depressió.

Dues coses errònies no en fan una de correcta, consideri dirigir l´energia i els recursos per ajudar les persones amb gestacions no volgudes, en lloc d'empènyer-les a un camí que pot ser negatiu per a la seva salut mental quan ja és massa tard.

Gràcies per llegir això

Dr.Y.”

Lucinda Creighton*

*Lucinda Creighton és Ministra d'Estat d'Irlanda per a Assumptes Europeus

MercatorNet, 9 juliol 2013

  • Lucinda Creighton

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte