Vocació i Seminaristes > Procés formatiu

Seminaris conciliars a l'Europa de Bolonya

 

Mentre m’apresto a escriure aquestes reflexions -que vull suposar que, si més no en part, deuen coincidir amb les de molts altres- sobre la formació de futurs capellans de les diòcesis, alimento l’esperança d’una ufanosa vida dels seminaris, i m’agradaria desmentir l’afirmació derrotista que vol que "tot temps passat fou millor", la qual no comparteixo.

image-771c99ced133218a3fb81f32278fa456També la meva petita experiència em fa dir que n’hi ha hagut de pitjors, i cal afegir-hi també, òbviament, que de millors. I pel que fa a aquests últims, no vull oblidar -i em limito a temps de la meva memòria- que, quan n’hi ha hagut fretura, s’han produït recuperacions i fins i tot s’han donat, no rarament, manifestacions de bona salut d’alguns importants seminaris, en algunes floracions esplendoroses que han acabat en fruits de qualitat.

Encara que sigui anar una mica enrere, no és dir res de nou recordar que un d’aquests moments va ser el període en què, quan les estadístiques havien baixat a zero, es van cobrir abundosament les baixes causades per la mortaldat de la guerra –i entre elles s’ha de destacar la de veritables màrtirs de la fe- i es van recuperar candidats que estaven escampats per aquí i per allà i es van omplir els seminaris existents. I tot allò es va poder veure en un escenari ben aparatós en l’ordenació massiva que es va celebrar a l’estadi de Montjuïc, el 1952, a l’ocasió del Congrés Eucarístic internacional de Barcelona. Començava a quedar lluny aquella "guerra incivil", i els explicables malentesos, odis i ressentiments estaven en camí de ser oblidats.

Deixeu-me dir de passada que per a mi ha estat motiu d’edificació haver conegut sacerdots que en la zona d’allà havien entrat al seminari quan era recent la mort del seu pare, víctima d’alguna d’aquelles lamentables actuacions sumàries, tan freqüents al principi de la guerra, que venien de les discrepàncies polítiques o sindicals, que haurien de considerar-se ben legítimes. I en la que va ser la zona d’aquí, he admirat igualment les virtuts de nois –n’hi ha que són encara rectors de parròquia,- que van ingressar al seminari menor, amb la imatge recent del seu pare afusellat en l’aplicació de mesures de la repressió de la postguerra.

I permeteu-me una altra vegada de fer un incís i dir que hom les voldria oblidar, aquestes circumstàncies, encara que sigui de manera compatible amb la memòria històrica –completa i "sine ira et studio"- en la qual es tinguessin en compte uns mateixos criteris d’enjudiciament, que guardin la deguda proporció, i estiguin sempre impregnats de caritat.

Una certa evolució de la societat espanyola, que no sempre i en tot es devia correspondre amb la de la vida política, va dur a moments d’evident vitalitat religiosa. I els seminaris es van omplir, no solament amb alumnes que trobarien en aquestes institucions un batxillerat que no podien estudiar en les poblacions en què vivien, sinó que en la dècada dels 50 -quan, sense saber-ho s’esperava el Concili- van entrar a estudiar filosofia i teologia molts alumnes que venien de col·legis i d’instituts de segon ensenyament, i de la universitat. Van esdevenir els sacerdots que, al llarg d’aquests anys, han fornit a les diòcesis de pastors zelosos, de professors del seminari i de consiliaris de les organitzacions apostòliques i, per descomptat, també de bisbes diocesans. De noms –alguns de persones gloriosament vivents- bé que seria cosa grata, no n’haig de dir.

Aviat es tindria consciència que en aquella circumstància es començava a distingir religió i política, i que no necessàriament s’havien de donar com dos blocs: el de la dreta i l’Església i el de l’esquerra i els menjacapellans. Al llarg de tots aquests anys, i gosaria a dir que, amb els ensenyaments del Concili i de figures egrègies que el van fer possible, i amb el pagament, a vegades, d’un preu un poc car, en un seguit de tempteigs i fins i tot d’imprudències providencials, s’ha arribat a formular els principis teòrics i pràctics de tot això.

Aquell Vaticà II tots el van seguir amb afectuós apassionat interès, i algun cop i sempre secretaris o experts que acompanyaven a Roma algun dels bisbes - però no sempre va ser ben digerit, ni en els seus treballs ni en els documents que en van emanar. Alguns en van reivindicar una exclusiva de la interpretació, i en una minoria activa –que estava segura de representar la majoria- hi covava la secreta esperança que canviaria radicalment l’Església, i amb ella la vida i ministeri dels sacerdots –inclosos el seu estat de vida i la significació del que havia de ser essencial en la seva feina,- i segurament això feia pensar que desapareixerien els seminaris, com una institució que s’havia heretat de Trento. I tot d’una, o bé van desaparèixer o van quedar reduïts a la mínima expressió, o bé se’ls va intentar convertir en lloc de formació d’un model de sacerdot, que es volia veure realitzat en un únic perfil, el que els seus responsables dissenyaven. Hom pot imaginar una època en la qual -no entrem ara a esbrinar si amb raó o sense- es creà una desconfiança mútua entre els pares, mestres i acompanyadors de possibles alumnes, i els formadors dels seminaris, de manera que a alguns que volien orientar gent jove cap al sacerdoci, els resultava dur pensar que no eren ben rebuts al seminari, i –i-ben cert que amb explicable exageració- temien que, si els enviaven a determinats seminaris, no solament podien perdre la vocació, sinó també la fe.

I sortosament aquestes situacions que hem tractat de descriure, amb les nostres hipòtesis d’interpretació, es van superant, amb la prudència de govern dels Pastors, i amb la maduresa que el pas dels anys i l’experiència generen en tots els interessats.

I un cert optimisme dels observadors creix quan hom veu aquestes institucions obertes a la pluralitat de carismes que s’hi hauria de manifestar, i reflectir la varietat de formes d’espiritualitat que es palesen en l’Església i en la societat, i que és compatible amb un necessari denominador comú, que en el cas d’una diòcesi, no pot prescindir de l’estimació de la cultura i de la història de la societat en què està ubicat el centre, del tarannà de la seva gent i de les legítimes aspiracions de tot ordre dels seus habitants.

I dels aspectes que sóc conscient que deixo de desenvolupar –però que d’alguna manera estan implícits en el que s’ha dit més amunt- només voldria al·ludir a un. És el d’un aspecte de la personalitat i la fisonomia que haurien de caracteritzar aquestes institucions, I aquests planters no sembla que hagin de dependre d’altres entitats acadèmiques superiors, ni confondre-s’hi.

Sí que, per la seva pròpia naturalesa, han d’estar en filial compenetració amb els seus bisbes diocesans- i els escau una manera pròpia d’organitzar els seus estudis, d’acord naturalment amb les orientacions generals, que vénen de l’Església universal i que s’han expressat en els ensenyaments del Concili, dels Papes que han tractat de portar-lo a la pràctica, i dels Pastors diocesans. Potser l’estudi dels canvis que en altres àmbits suggereix el nom de Bolonya hauria de fer aprofitar una ocasió per al canvi. Se’n podria aprendre la invitació a la dinamització dels temes de l’educació, utilització de les experiències obtingudes, per donar una importància proporcionada als diversos nivells, amb els corresponents cicles, i tenint en compte les edats i les capacitats dels alumnes.

M’atreveixo a dir, en aquesta línia: que els primers cicles que es cursin en els seminaris han de ser adients a la feina d’ajudar a adquirir la maduresa convenient. I sembla aconsellable que hi hagi una proximitat entre els professors i els alumnes dels centres, i que s’asseguri una base ferma per als qui, entre altres aspectes de la seva activitat, han de ser mestres pràctics de moral, predicadors, catequetes, professors de religió –i per què no, com en els primers temps de l’era cristiana- apologetes de la fe i del testimoni personal. Necessiten un ensenyament que tingui en compte les dificultats reals amb què es trobaran, però que no sigui problematitzat, com pot ser el cas dels que hagin d’estudiar en algunes facultats de filosofia i de teologia, Tanmateix, allí, en el seu moment, hauran d’enfrontar-se amb més profunditat amb totes les qüestions discutides, com van fer els grans mestres: des de sant Agustí, sant Tomàs i sant Bonaventura fins als que van contribuir a preparar el Concili -el Concili de Joan XXIII i de Pau VI, i de Joan Pau II i de Benet XVI-, que hauríem de tractar de viure amb confiança, entusiasme i perseverança’.

I ja no cal dir, que en aquests centres de formació han d’agrair –i continuar-lo- l’esforç que les famílies i els col·legis hagin fet per fer créixer l’Home, tot allò que és veritablement humà, i la tasca per sembrar i desenvolupar, també tots els valors humans que haurien de configurar un esperit esportiu en tots els aspectes de la vida –la fermesa, la generositat, la sinceritat o l’optimisme- i tot allò que, en els diversos àmbits, hagi d’ajudar a ser capaços de contraure compromisos estables amb les coses bones i amb les persones, per al servei als altres i a tota la societat.

Gosaria dir que tot això no és utopia, que ja comença a donar-se en algun lloc, -en podria esmentar alguns-, i penso en diversos indrets de l’Amèrica llatina on justament formadors procedents d’aquí ho han aconseguit, i fins i tot ho han deixat escrit.

                        Ferran Blasi Birbe. Doctor en Teologia. Periodista.

 

  • Ferran Blasi Birbe

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte