Joan XXIII en el record, 50 anys després

Un dia, en els anys seixanta, la revista "Time" va tenir una idea que tenia audàcia: reunir les personalitats vives a image-d4a97be092cfda91db651c2a0e09cdc3les quals havia concedit l'honor de la seva portada. Era ja llavors una vella tradició que la revista americana dediqués setmanalment la seva coberta a una fotografia o retrat d'una persona famosa. Fins i tot Hitler va aparèixer una vegada, ja que no s'utilitzaven més criteris de selecció que els purament periodístics.

La cita que "Time" proposava era a Nova York: un dinar en què comptava amb la probable presència de Kennedy, De Gaulle, Adenauer, Kruschev, Monnet i Picasso... i Joan XXIII. Al Papa li va arribar la invitació formal. L'editor de "Time" utilitzava en la seva carta un curiós argument per tal de convèncer-lo perquè hi assistís: "Pensi que Jesús va menjar amb publicans i pecadors". No deixava molt bé als altres convidats. El bon papa Joan va contestar, com a diplomàtic que havia estat: "No hi ha res que s'oposi al seu projecte que, un dia o altre, caldrà prendre en consideració. Però faran falta moltes més circumstàncies perquè arribi amb maduresa".

El 3 de juny es compliran 50 anys de la mort del papa de la bondat. Amb la perspectiva de mig segle no hi ha dubte que Angelo Giuseppe Roncalli bé mereixia seure's a taula per a aquell menjar que va rebutjar. La seva popularitat resisteix el pas del temps. Amb motiu de l'elecció del papa Francesc, molts han escrit que els recordava a aquell antecessor seu.

Prova de la seva popularitat és que té més de mil carrers al seu nom en ciutats d'arreu el món. A Tarragona, des d'on escric, el seu nom no va associat a un carrer sinó a un hospital. Com a curiositat, el pàrquing d'aquest hospital porta el nom de Joan Pau II. Quines coses se'ls acudeix als ajuntaments! Però almenys conserven aquests noms. El de Pius XII va ser canviat en la llista de carrers, fa uns anys, pel de Lluís Companys. (Tot sigui per la pàtria).

Tornant a Joan XXIII, tots associem el seu pontificat a la convocatòria per sorpresa del Concili Vaticà II. És menys conegut que, un cop convocat i tres setmanes abans de la seva obertura, el Papa va saber que tenia un càncer d'estómac. En els següents mesos, a finals de 1962 i primers de 1963, mentre avançava el Concili en les seves diferents assemblees i declaracions, avançava també en silenci la malaltia mortal del Papa.

El 31 de maig, el seu secretari particular i home de màxima confiança, Loris Capovilla, va ser informat pels metges que no hi havia curació possible i que el final podia ser immediat. En saber-ho, complint el desig del Papa, li ho va fer saber, i Joan XXIII, amb aquella pau que el caracteritzava, va acollir la notícia sense donar mostres de cap agitació. En acomiadar-se dels seus col·laboradors –explica el mateix Capovilla– els va fer un prec: "Ajudeu-me a morir com convé a un bisbe, a un Papa".

El secretari va revelar també que quan Joan XXIII llegia un llibre, ho feia acompanyat d'una petita llibreta en què guardava alguna frase que li cridés l'atenció i no volia que s'esvaís en la seva memòria. Llegint a Rosmini, va anotar: "Jesús no va lloar mai els dots d'intel·ligència, sinó els del cor. Els homes estimen més un bon cor que una gran intel·ligència".

Qualsevol diria que ell no era intel·ligent! El que passa és que el que destacava era la seva bondat, la seva mansuetud. image-b734256140c632bd40a09e88cc3ad523Quan era nunci o visitador apostòlic a països tan complexos com Turquia o Bulgària, les seves armes no van ser l'astúcia, la hipocresia, i altres qualitats que solen atribuir-se als diplomàtics, sinó la senzillesa, l'amor, la paciència. Amb elles conquistava als seus interlocutors més que amb jocs de paraules i estratègies elaborades. El seu lema de bisbe, cardenal i papa va ser "Obedientia et pax".

Essent nunci a París s'oferia per ajudar en parròquies properes a la legació, i un dia que predicava des d'un d'aquests púlpits elevats, que van tenir la seva raó de ser abans que hi hagués altaveus, com fallés el micròfon, va elevar la veu a la manera antiga i va acabar dient: "Fills meus estimats, sento que per dificultats tècniques, sumades al mal francès que jo parlo, no hagueu entès res".

Com no havien d'entendre'l els paisans de Pascal, que va dir que el cor té raons que la raó no entén? El seu missatge era ell mateix, la seva lliçó magistral va ser precisament la senzilla amabilitat amb què es manifestava als seus parroquians primer i després al món sencer.

Amb motiu del cinquantenari de la seva mort, no només els catòlics, sinó persones d'altres religions o de cap, recordaran la seva persona com el millor nunci de Jesucrist. 

Antoni Coll Gilabert, periodista

  • Antoni Coll Gilabert

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte