En el 50è aniversari del Concili Vaticà II: deu missatges conciliars que continuen sent un repte

Ara fa cinquanta anys que es va inaugurar el Concili Ecumènic Vaticà II, sens dubte l´esdeveniment col·lectiu més important dels darrers cent cinquanta anys de l´Església catòlica. El qui aleshores era un jove teòleg, Joseph Ratzinger, hi va actuar com a perit conciliar. Avui és el Romà Pontífex, Benet XVI. En l´última Audiència General, recordava “l´alegria, l´esperança i l´impuls que ens va donar a tots nosaltres participar en aquell acte de llum, que s´escampa fins avui en dia.”

Tot i això, n´hi ha alguns, com el P. González Faus, que pensen que el Concili Vaticà II va ser una “primavera fugissera” i que s´ha d´entonar el seu rèquiem (La Vanguardia 10.X.12, p. 24, reproduït aquí). No hi estic d´acord, gens ni mica. Més aviat diria que el Concili ha estat una primavera perllongada en el temps. Això sí, amb abundants tempestes, inclemències i pedregades, de resultes de males interpretacions teològiques i d´una notable tebior per part de molts cristians. El Concili ja ha donat alguns fruits i estic convençut que n´ha de donar molts més. Déu compta amb el temps.

Tot llegint atentament els arguments de González Faus, hi detecto una visió molt esbiaixada de l´Església. Quan destaca deu ensenyaments fonamentals del Concili, en fa una selecció ben particular, en la qual predominen qüestions relatives al poder eclesiàstic i al seu exercici, una gran preocupació per delimitar-lo. Per contra, deixa de banda el fet que l´Església és visible i espiritual al mateix temps, tal com assenyala un dels documents més significatius de l´últim Concili, la Constitució Lumen Gentium (LG) (n. 8). L´única imatge de l´Església que hi aporta és la de “Poble de Déu”; una imatge que li permet aplicar moltes categories sociològiques a l´aspecte humà de l´Església (poder, estructures, condició igualitària dels seus membres, col·laboració amb el món). La imatge de “Poble de Déu” és important, però no és pas l´única. L´Església també és cos místic de Crist, cleda, edificació de Déu, esposa de Crist... (LG, 6-7) És cert que tots els batejats són fidels en el mateix grau, però també ho és que, per voluntat de Crist, l´Església té una constitució jeràrquica (LG, cap III) i que hi ha un sacerdoci ministerial, que és essencialment diferent del sacerdoci comú de tots els fidels (LG 10). De la litúrgia, en destaca la importància de fer-la participativa i assequible, però sense remarcar la presència de Crist en la litúrgia i la importància de les disposicions personals, i de tot això també en parla el Concili.  Segons  el Dr. Joan Antoni Mateo, “fa quaranta anys que Faus i tots els seus acòlits entonen la mateixa cantarella. En el fons, es tracta d´una lectura parcial i esbiaixada del Concili...”

Amb tots els meus respectes, crec que postures com la del P. González Faus no només són esbiaixades, sinó que pertanyen al passat. Ara mateix, el més rellevant és plantejar-se alguns missatges clau del Concili que, tot i els esforços dels últims papes, continuen sense ser assimilats per bona part del poble fidel. Són reptes que cal encarar amb fe i decisió. N´esmentaré deu, sense voler ser exhaustiu i sense cap pretensió de pontificar sobre si són o no els ensenyaments fonamentals del Vaticà II, encara que sí que penso que seran molts els qui segurament coincidiran a considerar-los de gran importància. Són aquests:

  1. 1. Revitalitzar la fe. Per a Benet XVI,  una de les lliçons més simples i fonamentals del Concili és que “el cristianisme en la seva essència consisteix en la fe en Déu i en la trobada amb Crist, que orienta i guia la vida.” Per això el més important és que “es vegi, de nou, amb claredat, que Déu és present, ens mira, ens respon; i que, per contra, quan manca la fe en Ell, cau el que és essencial, perquè l´home perd la seva dignitat.” 

  2. 2. Assimilar i respondre a la crida universal a la santedat, ja que “tots els fidels cristians, en les condicions, ocupacions o circumstàncies de la seva vida, i a través de tot això, se santificaran cada dia més si ho accepten tot amb fe de la mà del Pare celestial i col·laboren amb la voluntat divina, fent manifesta a tothom, fins i tot en la seva dedicació a les feines temporals, la caritat amb què Déu va estimar el món.” (Lumen Gentium, 41)

  3. 3. Tenir plena consciència de la missió dels laics, als qui “correspon, per pròpia vocació, mirar d´obtenir el regne de Déu gestionant els afers temporals i ordenant-los a Déu.” (Lumen Gentium, 31)

  4. 4. Viure la centralitat de l´Eucaristia, recordant que els fidels, “participant del sacrifici eucarístic, font i cim de tota la vida cristiana, ofereixen a Déu la Víctima divina i s´ofereixen a ells mateixos juntament amb Ella.” I, al costat de l´eucaristia i en estret lligam, valorar el sagrament de la penitència, en el qual els fidels obtenen “de la misericòrdia de Déu el perdó de l´ofensa que se li ha fet i, al mateix temps, es reconcilien amb l´Església.”  (Lumen Gentium, 11)

  5. 5. Accentuar la sacralitat de la litúrgia, més enllà de la participació externa i de visualitats compartides, perquè tota la celebració litúrgica, com que és “obra de Crist sacerdot i del seu Cos, que és l´Església, és acció sagrada per excel·lència, i té una eficàcia que, amb el mateix títol i en el mateix grau, no es pot equiparar a cap altra acció de l´Església.” (Sacrosantum Concilium, 7) 

  6. 6. Aconseguir que els cors dels fidels s´omplin amb la lectura i l´estudi de la Sagrada Escriptura, de manera que “cal esperar un nou impuls de la vida espiritual arran de la veneració creixent de la paraula de Déu, que 'roman per sempre´.” (Dei Verbum, 26)

  7. 7. Assumir, per part de tots, el deure i el dret de fer apostolat que tenen els fidels laics, i no només els pastors. El Concili recorda que “els cristians seglars obtenen el dret i l´obligació de l´apostolat mitjançant la seva unió amb Crist Cap (...) Per tant, s´imposa a tots els fidels cristians la noble obligació de treballar perquè el missatge diví de la salvació sigui conegut i acceptat per tots els homes de qualsevol lloc de la terra.”(Apostolicam actuositatem, 3)

  8. 8. Viure amb unitat de vida, que implica, entre d´altres coses, harmonitzar l´autonomia de les tasques temporals amb l´ordre moral (Gaudium et Spes, 36). Continua sent veritat, tal com remarcaven els pares conciliars, que “el divorci entre la fe i la vida diària de moltes persones ha de ser considerat com un dels errors més greus de la nostra època” (Gaudium et Spes, 43). 

  9. 9. Redescobrir la necessitat de conèixer i viure la doctrina cristiana sobre la societat humana, en aspectes tan rellevants com la feina, la família, l´economia i la participació en la vida pública, entre d´altres (Gaudium et Spes, 23ss)

  10. 10. Aconseguir una transmissió efectiva de la fe en l´educació, recordant que l´educació cristiana no persegueix només la maduresa de la persona, “sinó que busca, sobretot, que els batejats es facin cada dia més conscients del do de la fe, mentre són iniciats gradualment en el coneixement del misteri de la salvació; que aprenguin a lloar Déu Pare en l´esperit i en veritat...” (Gravisimum educationis, 2)

 

Definitivament, la llum del Concili s´escampa fins avui en dia amb estímuls i reptes importants que haurien de donar els fruits esperats.

 

Aquest article fou publicat per l'autor el 16 d'octubre de 2012 al seu blog: http://blog.iese.edu

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte