El paper de l'afectivitat en la teologia moral

 

Una anàlisi historico-crític

Per la seva importància en la tasca formativa i educativa www.temesdavui.org ofereix un resum d'aquest article que es pot trobar complet en Annales Theologici, 23, 2009, pp. 131-173.

L'interès que suscita en els nostres dies l'estudi de l'afectivitat, possiblement respon a la centralitat que ocupa en la cultura moderna el contacte amb un mateix, és a dir, amb el propi món interior (1).

Domina la convicció que cada individu ha de viure d'acord amb la seva peculiar manera de ser. Així, la fidelitat a un image-b98bf21208bfd2f2bd954c8ac0a31839mateix s'ha convertit en el principal criteri de conducta i els sentiments han adquirit una importància capital, en la mesura en què s'experimenten com a expressió d'una identitat generada des de l'interior.

No cal oblidar que un acte humà no sols surtde l'agent, sinó que també torna, per deixar en ell un senyal. És a dir, l'eficàcia de cada acció particular no s'exhaureix en l'efecte extern al subjecte, ni en l'actitud interior que ocasionalment pugui adoptar davant de les diferents situacions en què es troba; aquesta eficàcia "acaba" en la definició de la seva fisonomia moral. Amb l'ús de la llibertat, en definitiva, l'home no sols modifica el món exterior, sinó que, d'alguna manera, es fa a si mateix.

La vida moral obre així una distinció d'ordre qualitatiu entre les persones, ja que -amb el seu comportament- cada ser humà edifica, per al bé o per al mal, la seva pròpia personalitat moral. En aquest sentit, és innegable que el món afectiu -encara que es desenvolupa en la intimitat i presenti gran varietat de manifestacions- intervé de manera determinant, per la gran transcendència que té en la vida i actuació de qualsevol individu.

D'un altre costat, l'exigència d'incloure l'afectivitat en la vida moral cristiana resulta evident si es té en compte que el primer manament de la llei divina demana estimar Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la ment i amb totes les forces; és a dir, la plenitud de la vida moral cristiana es refereix a la persona humana en la seva totalitat, que inclou també el perfeccionament de l'esfera afectiva.

Al llarg de la història, no obstant això, l'afectivitat humana ha estat valorada de manera molt diversa, fins i tot amb posicions en net contrast.

1. Importància de l'afectivitat en la vida cristiana

a) L'afectivitat en els Evangelis

Quan ens introduïm en els passatges de l'Evangeli que contenen la predicació moral de Crist, certament trobem preceptes i indicacions precises sobre el que s'ha de fer o evitar. No obstant això, també es descriuen actituds de caràcter afectiu que es consideren necessàries per encarnar amb plenitud l'ideal de vida que sigui propi.

Aquí resideix, de fet, una notable diferència amb l'ètica natural, En aquesta última, les virtuts centrals són la rectitud, l'honestedat i la justícia, i els aspectes considerats primordials són de caràcter més aviat extern, com l'obligatorietat i el compliment objectiu de la norma.

En canvi, el nucli de la moral cristiana es troba en la caritat, que està dotada d'una peculiar dimensió afectiva que modifica les qualitats de l'amor i de les virtuts humanes. Així s'aprecia, de manera especial, en algunes paràboles i escenes evangèliques.

b) L'afectivitat de la Humanitat de Jesucrist

La dimensió afectiva que distingeix la moral cristiana, no sols apareix en la predicació de Crist de clar contingut ètic. Es troba també present en cadascuna de les seves paraules, accions o miracles.

Efectivament, Jesús en l'Evangeli mai no apareix com algú que compleix amb exacta fredor la seva missió, de manera indiferent impassible. Al contrari, els seus sentiments expressen un cor gran, ple de goig i tendresa en el tracte amb el seu Pare i amb els altres; és a dir, una personalitat harmònica i un comportament sempre coherent amb la situació en què, en cada cas, es troba. Moltes escenes reflecteixen el seu tarannà cordial i amable; pren de la mà a la sogra de Simón per ajudar-la a aixecar-se; també es comporta així amb la filla de Jaire, de qui a més a més es preocupa perquè li donin de menjar; s'acosta fins a tocar el leprós, malgrat la impuresa legal i la natural repugnància que produeix una malaltia així; condueix de la mà al sord-mut i al cec, fins a allunyar-los del tumult de la ciutat, per parlar amb ells i curar-los en un ambient serè; etc.

D'alguna manera, les reaccions afectives de Crist formen part del "llenguatge" que Déu utilitza per comunicar-se amb els homes, una manifestació més de condescendència divina... que, al mateix temps, inclou la transformació dels nostres sentiments a la mesura dels seus.

c) La devoció al Sagrat Cor de Jesús.

Precisament el sentit de la devoció al Sagrat Cor és posar en relleu el misteri que es tanca en aquestes manifestacions afectives de la Humanitat de Jesús i fer veure que, el vertader ethos cristià, inclou un reflex dels seus sentiments. I això, en sintonia amb el realisme que caracteritza la revelació cristiana.

Es pot dir que en la devoció al Sagrat Cor de Jesús es troba un aspecte de la revelació divina (l'infinit amor de Déu per nosaltres en Crist) i el fonament antropològic i psicològic per a la transformació del nostre ser que comporta la santedat. Aquest és el profund significat que tanca la jaculatòria de la Lletania del Sagrat Cor Fac cor nostrum secundum cor tuum.

d) Litúrgia de l'Església i afectivitat.

També la litúrgia ofereix proves evidents del valor que els afectes tenen en la vida cristiana. La simple participació activa en les accions litúrgiques fa advertir de manera existencial, i no sols racional, la importància del cor, alhora que ensenya a integrar l'alternança que és típica dels sentiments.

La Litúrgia és un llenguatge orientat a la persona com a unitat: el creient es veu submergit en una atmosfera en què també participen els sentits per mitjà del color i la bellesa dels ornaments, la centralitat i decoració de l'altar, l'estil del llenguatge, la diversitat de ritme en els cants sagrats, etc. Totes aquestes vies ajuden a introduir-se en el misteri de Crist i exerceixen un gran paper per elevar el cor.

Ara bé, el fet que l'acció litúrgica expressi i susciti els més variats sentiments del cor humà, no significa que afavoreixi el subjectivisme; al contrari, el lloc central l'ocupa sempre Déu i la seva infinita bondat.

e) Afectivitat en la vida dels sants

En la vida dels sants s'aprecia, de fet, una autèntica transformació de la seva personalitat, com a conseqüència d'una image-6f3adb5b545cb0a3673b9d24833ceabcdonació amorosa a Jesucrist tan radical, que el Senyor es converteix per a ells en el punt central de tots els pensaments, desitjos i accions. És a dir, la seva entera persona està com embriagada de Jesucrist, posseïda per Ell: quelcom que no es pot aconseguir si romanem impersonals i neutres. La santedat cristiana és plenitud d'amor, no una existència freda i indiferent.

Un abrandament que prové de l'acció de Crist en les ànimes. Sant Agustí condensa de manera precís l'important paper que correspon al cor en la vida dels sants i, en general, en la vida cristiana. En comentar el text de sant Joan Ningú pot venir a mi, si no l'atreu el Pare (Jo 6, 44) afirma que no sols som atrets amb el concurs de la pròpia voluntat, sinó fins i tot amb plaer: Ego dico: parum est voluntate, etiam volptate traheris.

2. Causes del desprestigi de l'esfera afectiva.

a) Equívocs i prejudicis.

Els termes sentiment o emoció poden ser utilitzats de manera equívoca perquè, encara que es refereixen sempre a fenòmens que s'experimenten de manera afectiva, abracen vivències molt variades i essencialment distintes entre si. Una cosa són, en efecte, els sentiments d'alegria i l'entusiasme de Santa Maria en el Magníficat, la contrició de Pere, l'amor espiritual que s'han professat alguns sants, i una altra molt distinta passions com l'ambició, la gelosia, la luxúria, etc. Entre ambdós tipus de realitats hi ha un abisme, no sols des del punt de vista de la vida moral, sinó també estructural i ontològic.

A aquesta possible confusió cal afegir l'opinió bastant estesa avui en dia que les realitats corporals són menys discutibles que els fenòmens psíquics i que l'instint tenen un fonament més lògic i consistent que actes espirituals com l'alegria, l'amor, etc.

Aquests contrastos fan que per a alguns l'esfera afectiva no presenti un quadre clar en el context ètic i prefereixen prescindir d'aquesta dimensió de la persona.

b) Intel·lectualisme grec

Els autors que han forjat el sistema de pensament occidental, en tractar determinats aspectes de la conducta humana, subratllen la importància de la dimensió afectiva. No obstant això, en els seus plantejaments teòrics més generals, no mantenen una valoració positiva. Així succeeix, per exemple, amb Plató i especialment amb Aristòtil.

Quan el pensament platònic s'ocupa puntualment d'algunes de les més nobles manifestacions de la vida humana, no ha pogut deixar d'indicar la important funció que correspon a l'afectivitat espiritual. No obstant això, en tractar els aspectes més generals i sistemàtics, afirma una inferioritat ontològica de l'entera esfera afectiva, que es correspon amb una funció també inferior en el pla moral.

També Aristòtil sembla moure's en una certa ambigüitat en valorar l'afectivitat humana. D'una banda manté que una conducta no aconsegueix la plenitud des d'un punt de vista ètic només pel fet de fer el bé, sinó que és a més a més necessari experimentar l'alegria. No obstant això aquesta línia no es manté en afirmar que només l'enteniment i la voluntat integren la part racional de l'home i fa recaure l'esfera sencera afectiva, amb tota la variada gamma de fenòmens que conté, en la part irracional.

c) Sant Agustí de Hipona

La intuïció amb què Aristòtil adverteix la importància de l'afectivitat, en la teologia agustiniana es troba elevada a un pla superior. En efecte, com ja hem assenyalat, situa l'atracció sobrenatural del fidel cristià cap a Crist no sols en la voluntat, sinó també en l'esfera afectiva. D'aquesta manera, distingeix l'amor de la voluntat i fins i tot reconeix el seu caràcter racional i espiritual, alhora que manté la plenitud afectiva, goig i delectació que el caracteritzen.

De totes maneres, encara que en el corrent d'autors que s'inspiren en el pensament agustinià s'aprecia una valoració positiva de l'esfera afectiva en enfocar determinades qüestions antropològiques i morals, tampoc se li arriba a atorgar un estatut filosòfic adequat.

d) Sant Tomàs d'Aquino

En posar Sant Tomàs cada facultat de la persona en relació amb el seu objecte propi, dóna entrada a tota la dimensió afectiva. Per exemple, pel que es refereix a l'apetit sensitiu, aquest constitueix una potència que es denomina, en general, sensualitat però, en funció de l'objecte que persegueix, es divideix en dos: apetit concupiscible i irascible.

És innegable la importància que per a l'Aquinatense té l'afectivitat en la vida humana. No obstant això, igual que els autors precedents, s'aprecia una certa ambigüitat en la manera d'afrontar el seu estudi i valoració. Sembla donar-se una certa duplicitat: d'una banda admet que els sentiments formen part del món irracional de les passions; d'una altra, els inclou en el món de la voluntat com una expressió de l'amor.

e) La voluntat, única font de moralitat: l'ètica kantiana

Hi ha autors que no han sabut reconèixer el paper específic que correspon a l'efectivitat en el terreny ètic, perquè han jutjat que la rellevància moral resideix exclusivament en la voluntat. Aquest és el cas d'Immanuel Kant per a qui només amb la voluntat es pot ordenar un moviment, pronunciar una paraula, iniciar una nova cadena causal en el món, etc. En canvi, els sentiments i reacciones afectives es presenten espontàniament i no es poden governar amb un acte directe de voluntat. Kant admet que determinats sentiments fins i tot poden ser una exigència ètica, però no van més enllà d'una voluntat que segueix l'imperatiu categòric i, en tot cas, engloba els sentiments en un: el respecte que ha de dirigir tot el nostre actuar.

Des d'una perspectiva cristiana caldria dir-li que és veritat que davant de la llei de Déu l'home ha de guardar un profund respecte, però sense oblidar que els manaments tenen un caràcter netament positiu (no simplement prohibicionista), i amabilitat i bellesa fa que moguin per amor i delectin el cor de qui els observa.

f) Sentiment moral i "emotivisme"

En dependència de David Hume alguns han buscat una fonamentació sentimental de l'ètica, negant l'existència d'una raó pràctica i, per tant, la possibilitat de trobar una base racional en la moral: els sentiments ajudarien a descobrir el bé i el mal igual que el sentit del gust a distingir la qualitat dels aliments. Altres autors busquen fonamentar l'obrar ètic en la simpatia (o antipatia) que les nostres accions provoquen en els altres; A J. Ahir es basarà en l'emotivisme per fonamentar la moralitat de les nostres accions (el sentiment de agrat o repulsa que una determinada acció produeix en el nostre interior.

Però aquests planejaments teòrics desnaturalitzen l'experiència afectiva perquè trenquen la seva estructura ontológica, que és essencialment intencional; és a dir, és fallida la relació conscient i significativa entre la persona i l'objecte, ja que les respostes afectives pressuposen el coneixement d'una dada que està al costat de l'objecte i que és justament la causa de l'alegria, d'entusiasme, etc. Els sentiments separats dels seus objectes respectius presenten una imatge caricaterusca del que és l'alegria, l'entusiasme o la pena.

g) Deformacions, faltes d'autenticitat i errors d'interpretació en l'esfera afectiva

El cert desprestigi de l'esfera afectiva es deu també a una sèrie d'errors que podríem qualificar de pràctics

-Sentimentalisme

El sentimentalisme és n defecte característic de qui, en comptes de en concentrar-se en el bé objectiu a què les image-6e671509fe4369cf284a807af68ebc20experiències afectives responen o haurien de respondre, simplement es recrea en les seves pròpies emocions. En aquests casos, l'experiència de commoure's i fins i tot de commoure's fins a les llàgrimes, ja no és la lògica resposta davant d'un objecte que per la seva pròpia natura afecta íntimament, sinó un estat emotiu que es busca directament i per si mateix, en vista del goig sensible que produeix. Per això, quan no neix espontàniament, s'intenta provocar de manera artificial.

-L'error d'interpretar l'entera esfera afectiva a la llum de les seves deformacions

Algunes manifestacions exagerades d'afectivitat han estat titllades d'histerismes o s'ha donat un sentit molt pejoratiu al sentimentalisme i tot això ha portat en determinats sectors a combatre el món dels sentiments, fins i tot hi ha nivell teològic no han faltat teòlegs per als qui només en la mesura en què posem l'accent de la vida cristiana en incorporar-nos al ritme objectiu de la comunitat, ens tornem més objectius i teocéntrics. En canvi, parlar de lliurament personal a Déu suposa referir-se a quelcom massa subjectiu i sense entitat objectiva suficient, com per ser tingut en compte.

*****

En conclusió, cal superar alguns plantejaments deficients i algunes confusions per mostrar amb tota la seva força el protagonisme que ocupa l'afectivitat en la vida de les persones corrents (en la seva lluita per la felicitat) i del lloc destacat que ocupa en l'Evangeli, en la Litúrgia i en la vida dels sants, per atribuir als sentiments el paper que els correspon en l'edificació d'una autèntica personalitat moral.

 

-------

(1) NE. “L´atenció a alguns corrents contemporanis de la psicologia i de les arts han posat en relleu la importància de l´afectivitat en la vida moral, sense que això vulgui dir que hagi de minvar la que s´hagi de donar en la seva fonamentació als factors relacionats amb la voluntat i l´intel·lecte, i amb el paper del dret natural i de l´ètica”

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte