Vocació i Seminaristes > Procés formatiu

Celibat eclesiàstic

Qui estima augmenta la seva capacitat per aconseguir una major intel·ligència de la realitat. Mai no entendrà la Santa Missa qui no beslluma que el Sant Sacrifici de l´Altar és una història d´amor de Crist, que es dóna del tot a nosaltres, que fa present la seva donació de la Creu a tots i cadascun, i que en la Santa Missa això ho fa donant-se com aliment en forma de pa i vi. Tampoc es comprendrà el celibat eclesiàstic si no es capta que el sacerdot cèlibe travessa el convuls i agitat mar d´aquest món embarcat en el Cor del bon Jesús. El prevere ha lliurat el cor al diví redemptor, brilla ja en la seva ànima el foc de l´amor i, com Jesucrist, es dóna a tots en el seu ministeri, en el seu servei a tothom. El sacerdot segueix l´exemple de Jesús en el seu amor esponsal a l´Església –en la qual hi estem tots els fidels–, que s´ha donat a ella del tot, de manera exclusiva. Al sacerdot, que es imatge de Crist, un altre Crist, image-38830e12711b79cad8dd37a9753e0ea2que actua “in persona Christi Capitis”, que celebra la Santa Missa, no li resulta contrari tenir un cor enamorat i indivís, lliurar-se en cos i ànima a Crist cèlibe, amb qui conforma la seva vida. iIdeal, grandesa, bellesa i esplendor magnífic! Això, i no altra cosa, és el celibat eclesiàstic.

En el meravellós harmònic pla diví sobre l´univers actual l´ideal està en el fet que cadascú segueixi la seva vocació personal en la seva circumstància. Així, Déu demana a uns donar el seu cor a la persona humana amb qui s´uneixen matrimonialment i també als que engendraran fruit d´aquest amor destinat a ser fecund. A d´altres, Déu demana que la dimensió esponsal –que tota persona ha de cultivar en la seva vida i en la seva relació amb Déu i amb l´Església– sigui més gran i abraci tota l´Església. També el vol majestuós de l´àguila es més gran que el del rossinyol, encara que tots dos es complementen, enriquint així meravellosament el bé en la simfonia de l´univers.

No falten els qui recentment, com no, han qüestionat el celibat sacerdotal com a no convenient, perquè es possible hi hagi hagut algun sacerdot pederasta. Realitat lamentable la pederàstia que omple el cor de llàgrimes. La notícia sobre aquests pobres preveres incoherents ha estat rebuda com una descàrrega elèctrica, com una bomba que causa un fort impacte. Però, si el món actual tan acostumat a mil i un escàndols en innombrables àmbits ha rebut això amb tal vibració, és senyal certíssima que es tracta no només de quelcom dolorós, sinó també de quelcom que en sacerdots resulta no tan sols no comú, sinó inaudit, inversemblant, impressionant, que causa estranyesa i sorpresa. Així, quan més gran és el crit de la gent, més gran és la proclamació implícita de que es tracta d´una cosa que sorprèn per ser molt excepcional en sacerdots. Indici això també del fet de que els sacerdots suposadament pederastes o autors d´abusos sexuals son una excepció, més excepcional que en qualsevol altre estat i professió. Òbviament, els pocs sacerdots que han pogut caure en aquesta deformació, no ha estat per ser sacerdots, sinó tot i ser-ho.

L´estat de la qüestió és doncs el següent: davant de la inflor i desfiguració periodística de la realitat, uns pocs han estat els sacerdots desviats, mentre en molts d´altres s´observa l´esplendor del celibat eclesiàstic, veritable miracle moral i potent far de llum fulgura que il·lumina meravellosament el Cosmos en el camí de la castedat. La panoràmica lúcida del sacerdoci en el món actual no pot donar-se doncs per aquella ínfima minoria de sacerdots malalts i necessitats de conversió i de curació, sinó per la majoria de preveres. Crist ha sembrat una santa puresa de neu que extasia i aixeca el món a una gran alçada i molts han estat els sacerdots catòlics psíquicament sans, fidels i bons, mitjançant els quals s´aconseguí trametre aquest bon olor de Crist. I, especialment, més representatius i dignes de consideració són aquells que han seguit més fidelment Crist, els sants. Així, panoràmicament, sacerdoci catòlic i santa puresa estan en íntima relació. No hi ha més.

Pretendre que el pecat d´uns pocs porti a reformar la llei del celibat eclesiàstic, buscant així la panacea i la medicina en què els sacerdots es casin per aconseguir un remei a la concupiscència és una afirmació realitzada que en bona lògica és insostenible. I això per raons com aquestes.

     1) L´Església catòlica, esposa de Crist, posa usualment a Occident el celibat eclesiàstic com a condició per a poder ser ordenat i, de conformitat amb la potestat rebuda de Crist, aconsegueix del Senyor del cel i de la terra que no negui les gràcies necessàries als seus sacerdots per poder observar el celibat que Ell els demana a través de la image-1e59e27a44ef18a223b123d2536a6f8bseva Església, ja que Déu no demana impossibles. Déu es la columna que sosté els sacerdots fidels. La caiguda en algun possible raríssim cas en la pederàstia no ha estat doncs a causa de que les vocacions s´hagin compromès al celibat, sinó a pesar d´això. A més, el compromís al celibat no solament no s´aparta de la puresa de vida sinó que atrau més i més cap a aquesta. Així doncs, evidentment, atès que tot sacerdot que ha promès el celibat pot i ha de viure-ho, aquest no és un problema a solucionar, sinó una cosa en sí mateixa resolta i sobre la qual el Senyor vol infondre innombrables gràcies. Per això, resulta totalment absurd pretendre que cal cercar-hi una solució nova com si es tractés de quelcom encara no resolt. 

     2) A més, la llibertat humana té normalment davant seu la possibilitat d´escollir entre el bé i el mal, la qual cosa sempre comporta riscos. Però, la llibertat en si mateixa és un bé i no un mal. Que s´usi bé i no se n´abusi. De la mateixa manera que no se suprimeixen tots els avions del món perquè hi hagi hagut uns pocs mal conductors que hagin provocat un accident aeri, tampoc cal suprimir un bé, el celibat, perquè algú hagi pogut abusar de la seva llibertat en comptes d´usar bé d´aquesta. Igual que no quedaria afectada la santedat del matrimoni perquè algú el visqui malament. Seria absurd tallar els caps perquè uns pocs han fet servir malament el seu. I, en definitiva, normalment, mentre hi hagi ésser humà, en tota situació, estat i condició, hi haurà riscos, a no ser que se suprimeixi d´arrel la llibertat humana. Però, si la llibertat té els seus riscos, també ens permet escollir el “amor Dei”, tenir un amor de preferència a Déu, estimar a Crist perquè ens dóna la reial gana.

     3) No hi ha pas cap bé a canviar pels esmentats pràcticament inexistents riscos el que és més pel que és menys, com no hi ha perquè preferir una maragda a un brillant o un cèntim a un milió d´euros, ni el matrimoni al celibat.

En conclusió, el celibat sacerdotal –com la virginitat consagrada– és un dels més bells fruits de la redempció. Admirem la seva conveniència. Com ja havia assenyalat el Concili Vaticà II i havia explicat per extens S.S. Pau VI, encara que el celibat sacerdotal pot semblar només una cosa disciplinar i no essencial al sacerdoci, però, hi ha moltes raons de conveniència per mantenir-lo i admirar-lo molt. El celibat porta a no tenir el cor dividit i facilita la dedicació incondicional al servei de Déu, de l´Església, de les ànimes i la pràctica de la caritat. Fa àgil la resposta a la crida de Déu, i fa possible que en el cor del Pastor hi tingui cabuda tothom. L´Església llatina no obliga al celibat dels sacerdots perquè és un estat en si mateix superior al matrimoni (Cf. Conc. Tr.: Denz. Schör. 1810 (980); Cf. Mt. 19, 11; 1 Cor 7, 25 ss. 38-40) sinó perquè considera que entre les condicions convenients per a ser ordenat prevere –com són la maduresa humana suficient, la convenient cultura i, per descomptat, el fet d´haver rebut el baptisme, i el gènere masculí com a raó que facilita en els seus ministres la identificació amb Crist, que era home– hi ha també la que li aconsella una experiència multisecular, la de ser cridat al celibat. I això per tal de poder estimar Déu amb un cor indivís i lliurar-se incondicionalment, sense altres lligams humans, a la seva donació a Déu, al servei de l´Església i a l´extensió del Regne de Déu. Necessitem ànimes de foc, enamorades de Crist, entregades en cos i ànima, com torxa per a la Creació tota.

Josep Maria Montiu de Nuix

Sacerdot

Doctor en Filosofia i Llicenciat en Matemàtiques

  • Josep Maria Montiu de Nuix

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte