Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya a Núria Gispert

En un acte solemne celebrat al Parlament de Catalunya el 10 de setembre al vespre, en la vigília de la Diada Nacional de Catalunya, la Presidenta del Parlament lliurà la Medalla d'Honor del Parlament, en la categoria d'or, a l'activista social Núria Gispert, la restauradora Carme Ruscalleda i la biòloga Anna Veiga, per haver excel·lit en les seves professions i alhora haver ajudat Catalunya a situar-se en el món.

image-d2dcafb025a1e5c91e85cc9f675312bc

El Parlament reconeix a Núria Gispert “una trajectòria vital marcada pel compromís social, que l'ha portat a participar en la política municipal, l'activisme veïnal i cívic, i en moltes iniciatives solidàries”.

Nascuda a Barcelona el 1936, es va formar en els escoltes i es va diplomar en magisteri. Mare de família, la seva implicació social es va desenvolupar principalment al barri de Sant Andreu de Barcelona a través de l´Associació de Veïns i de les associacions de pares. Allà fa el salt a la militància política al PSUC durant el franquisme.

Els tres guardonats amb la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya 2013: Núria Gispert, Carme Ruscalleda i Anna Veiga, amb Núria de Gispert (presidenta del Parlament) a l'esquerra i Artur Mas, president de la Generalitat (dreta). Foto: Parlament de Catalunya.

Per aquest partit va ser escollida regidora en el primer consistori democràtic de Barcelona el 1975. Després s´incorporà al PSC i continuà com regidora fins el 1995. Les seves activitats municipals van estar vinculades a serveis socials, infància, habitatge, cultura i moviments cívics.

Mai ha amagat les seves conviccions cristianes i el 1995 va ser escollida per participar en les sessions del Concili Provincial Tarraconense on va defensar les actituds més obertes, socials i de compromís eclesial amb la cultura catalana. El 1998 el cardenal Carles la va nomenar directora de Càritas Diocesana de Barcelona, responsabilitat que va exercir fins el 2004. També va ser dos anys presidenta de Càritas Espanyola.

Va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i els darrers anys ha col·laborat en diverses institucions socials i cíviques com el Consell Deontològic de l´Associació de la Premsa de Madrid, el Consell de la Informació de Catalunya, el Centre d´Estudis Jordi Pujol o fundacions com Trini Jove, Olof Palme, Vicenciana, Pere Tarrés i Fundació Catalana de l´Esplai. També col·labora intensament amb Braval, un centre de suport socioeducatiu, per als habitants del Raval, que promou la cohesió social, la lluita contra la marginació i vol prevenir l'exclusió social dels joves; és una iniciativa de solidaritat impulsada per l'Opus Dei que es va posar en marxa poc abans de la canonització de sant Josepmaria Escrivà.

“Sempre al servei del poble”, va mencionar en el seu discurs una enèrgica i reivindicativa Gispert, que ha centrat els seus esforços a millorar la vida dels més desfavorits, tasca que va continuar ahir reclamant a la classe política.

Intervenció de la Sra. Núria Gispert, ex presidenta de Càritas i antiga regidora de l´Ajuntament de Barcelona en l´esmorzar col·loqui “Igualtat també en temps de crisi?” celebrat el pasat dia 7 de marc de 2013, amb motiu del Dia Internacional de la Dona. L´acte va ser organitzat per la revista digital feedbacktoday.net i per Barcelona Women´s Week. En la seva intervenció Núria Gispert fa un repàs de la seva trajectória personal, arrelada en la seva condició de catòlica, especialment en favor del més febles i de la dona:

Bon dia a tothom,

Els hi vull parlar de la meva experiència en una societat que ha tingut diferents tonalitats de colors. Una España grisa fruït de la Guerra Civil. Una postguerra en blanc i negre, marcada per la fam i les desigualtats socials. Un franquisme repressor marcat per la manca de llibertats i l'arribada de la democràcia que introdueix els colors de l'arc de Sant Martí en una societat que havia sigut, com a molt, bicromàtica.

És a partir d'aquesta policromia que s'obren a nivell social i a nivell polític molts camins per anar treballant en el que avui anomenem L'Estat del Benestar.

En aquests darrers anys la crisi ha suposat la pèrdua d'alguns d'aquests colors.

La crisi ha irromput de manera global i ha suposat un pas enrere en l'estat del benestar. És una crisi social que ens porta atur, precarietat laboral, desnonaments i inclús fins i tot, por. És també una crisi ètica i de valors.

Us voldria parlar de la meva primera experiència social i en la que me n'adono de quin paper pot jugar la dona en la societat. Comença als anys 50 en un suburbi de la ciutat, concretament a Can Tunis.

Hi anava els diumenges a la tarda. Va ser en aquells moments en que vaig reflexionar sobre la injustícia social i vaig pensar que havia de fer alguna cosa per millorar les condicions de vida d'aquelles persones. Vaig pensar que la beneficència no era suficient per millorar aquella situació. Aquella va ser la meva primera experiència en veure la misèria i la malaltia. El paper d'aquelles dones era el de ser l'esclava del seu marit. Les poques que treballaven estaven condemnades a fer les feines més desfavorides de la societat.

L'any 1954 vaig anar a la universitat a estudiar farmàcia. La universitat era dels homes i d'una classe social determinada i benestant. Quasi ningú procedia dels instituts. No hi havia cap dona en el meu barri que pogués arribar a la universitat. En el meu barri no hi havia cap institut. Hi havia una discriminació de la dona en totes les capes de la societat. Molt poques dones de la meva edat han pogut accedir a càrrecs directius, inclús la primera dona que va ser enginyera industrial va tenir una forta lluita per poder fer la carrera que volia.

Vaig continuar fent la meva tasca de voluntariat en una escola de la protección de menors. Era una escola on hi havia infància desestructurada, filles de mares prostitutes i filles de mares solteres.

Per mi va suposar un sotrac important veure de prop com la pobresa també afectava a la infància, a les dones joves, això em va fer pensar que un país que no inverteix en els infants és un país miop, és un país que condemna el seu futur.

Hem avançat però no lo suficient. La crisi en aquests moments afecta un 23,7% dels infants menors de 16 anys, gairebé 1 de cada 4.

La crisi impacta als infants que són els més vulnerables dels més febles.

L'anomia que la ciutadania havia patit fins als voltants de l'any 1954 (excepte la vaga de tramvies), comença a donar un electroencefalograma de vida. Les persones que estudien a la universitat se n'adonen que el sindicat oficial -el SEU- no és el que volen i creen el sindicat democràtic.

Barcelona bull, encara que només siguin algunes minories. La gent jove comença a ser conscient de la manca de llibertat. El fenomen migratori ja és un fet. Les afores de Barcelona s'omplen de barraques, de barris sense equipaments. Això ja no es pot solventar de forma individual i només amb bona voluntat.

Connecto amb el PSUC i començo a treballar de valent amb diferents moviments, amb el que avui anomenem tercer sector. Associacions de veïns, de dones, associacions de pares, clubs culturals i esportius, l´Església. Va ser una època de gran activisme, treball voluntari, família i moviments cristians.

En aquell moment té lloc un fet important per a mi, el Concili Vaticà II que significa una alenada d'aire fresc en la meva vida de fe. Per fi vaig trobar la missió i el programa. Vaig pensar que havia de lluitar al costat dels que estaven compromesos per aconseguir la justícia, la llibertat i principalment la igualtat de les dones. Sense oblidar tampoc la meva identitat i la meva llengua.

Van seguir uns temps de preparació per la democràcia, l'Assemblea de Catalunya i d'altres moviments socials. Tot aquell alè nou que envaïa Catalunya calia que arribés a tots els racons.

Les dones també s'organitzen, tenen moltes coses a dir, a fer, a demanar. Comencen a aparèixer vocalies de dones a les associacions de veïns i d'altres entitats que tenien per objectiu la d'aconseguir la igualtat home-dona.

S'arriben inclús a celebrar les jornades catalanes de la dona en el paranimf de la universitat. Les dones dels barris per primera vegada des de feia més de 50 anys tenen veu i expliquen les experiències pròpies. S'arriba inclús a publicar un document unitari amb les seves demandes.

El temps va corrent i la taca d'oli de l'alliberament de la dona comença a extendre's per ciutats i pobles. Arriben per fi el 15 de juny de 1977 les eleccions generals, l'elaboració de la Constitució i comença una nova etapa el 3 d'abril de 1979 amb eleccions municipals, l'inici dels primers ajuntaments democràtics.

Surto escollida regidora de l'ajuntament de Barcelona. Durant aquells anys participo activament en molts moviments socials. Intento no perdre mai el sentit de la missió i el programa. Tot està per fer. Començo de zero, és un panorama desolador. La meva resposta sempre és la defensa dels més febles. Encara que això faci perdre vots.

Les dones estan en el lloc més feble de la cadena, per això creem uns equipaments municipals per impulsar la vida associativa ciutadana i incrementar-la. Que la dona surti de casa seva i que vegi que el seu problema no és un problema personal, sinó col·lectiu i que s'hauran de buscar solucions col·lectives.

Només vull recordar una anècdota, un dia de l'any 1982 quan anava a visitar el centre cívic de Sant Martí. Se'm va acostar una dona de 75 anys i em va fer 2 petons a la galta dient-me: “Gracias a usted he aprendido a leer y ahora entiendo la televisión.” Havia passat per l'escola d'adults del centre cívic.

He continuat sempre intentant que les dones siguin les protagonistes de la seva vida.

Després de 24 anys de polítiques de dones a Catalunya i de la creació de l'Institut Català de les Dones, les alcaldesses a Catalunya representen el 14,2%, davant del 85,8% d'homes, en la legislatura 2011-2015 i als consells d'administració de les empreses de l'IBEX 35, únicament l'11% són conselleres i encara es redueix més les vicepresidentes, ja que representen el 8%, davant del 92% ocupat per homes. Cal doncs continuar treballant en polítiques d'igualtat per tal d'aconseguir la paritat en els diferents àmbits professionals.

Un dels xocs més grans de la meva vida professional va ser veure determinades situacions personals i socials a Cáritas que passaven a la ciutat de Barcelona. Estar al costat dels més febles, dels més desfavorits, dels que estaven al costat del precipici, a les clavegueres de la ciutat. Vaig constatar les grans desigualtats i va ser a Cáritas on vaig veure que les dones estaven en el darrer esglaó de la societat. La pobresa tenia cara de dona. Dones en situació de pobresa extrema, sense formació, dones esclaves del seu "chulo", violència de gènere, dones empresonades, dones sense cap projecte personal.

Era l'any 1998, moment àlgid de la immigració i Càritas va atendre a 500 persones immigrades. L'any 2004 en van passar 14.000, la majoria dones, dones quasi bé totes elles sense papers, sense sostre. Hem de dir que avui encara hi ha aproximadament 400.000 dones que són analfabetes.

Les lleis no estan pensades per a aquestes situacions. Puc dir que per a que algunes persones poguessin sortir d'alguna situació determinada he hagut de saltar-me la Llei.

Els governants, de vegades no coneixen les problemàtiques de les persones. Tot i aquesta situació, si treballes tens esperança perquè també tens èxits impensables. Avui tot i haver-hi un 53% de dones a l'atur, si treballem vencerem la crisi i la igualtat de la dona reeixirà.

Entre totes i tots hem de fer un nou model d'inclusió i d'igualtat que al meu entendre es podria resumir en 5 criteris:

1. Pràctiques estratègiques: prioritzar els elements que permetin debilitar els factors que generen precarietat i marginació.

2. Pràctiques de prevenció i inserció des d'una òptica comunitària: Tots els processos que fem han de tendir a la promoció, prevenció, inserció i enfortiment restablint vincles i xarxes laborals, socials, comunitàries i familiars.

3. Pràctiques en xarxes integrades, transversals i de proximitat: les polítiques que tracten de donar resposta a la igualtat han de tendir a formular-se des d'una visió integral i han de plantejar-se posant-les en pràctica transversalment, amb formes de coordinació flexibles i des de la major proximitat territorial possible, en un marc de govern en múltiples nivells.

4. Pràctiques participatives de forta implicació ciutadana: intentar habilitar i capacitar a les dones. Les polítiques públiques han de tendir a incorporar processos i instruments de participació, rols personals i comunitaris i la construcció i regeneració de ciutadania.

5. Pràctiques innovadores: En les polítiques d'igualtat hem d'incorporar una permanent tensió innovadora lluny de dinàmiques de rutina i de lectures anacròniques de la realitat.

En un moment en que l'economia s'imposa a la política. En un moment en que cal que es recuperin els valors i la ètica. La nostra finalitat és que tothom pugui tenir les mateixes oportunitats i no hi hagi persones excloses en el món. Hessel ens diu: "Indigneu-vos! perquè de la indignació neix la voluntat de compromís amb la història, però feu-ho sense violència".

Hem de lluitar per una globalització sense exclosos. Hem de tenir esperança i sobretot hem de continuar treballant dia a dia per fer una societat millor on dones, homes, infants, joves i gent gran puguin tenir el seu lloc en la societat.

Moltes gràcies.

 

  • Redacció

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte