L'Església catòlica tot esperant un nou Papa: la necessària unitat en la diversitat

El passat 28 de febrer vaig participar en un programa de TV3 sobre la cloenda del Pontificat de Benet XVI i el futur de l´Església catòlica. Vaig defensar que, a l´Església, hi caben diferents sensibilitats i espiritualitats, però dins d´una ferma unitat. El Papa i el seu magisteri és clau per mantenir aquesta unitat. Em vaig trobar allà amb una postura que va fer furor durant força anys, des de la segona meitat de la dècada dels seixanta, i que alguns ha qualificat de “progressista” o de “liberal”. Avui diria que està en decadència, encara que la seva influència perdura en força catòlics, i, en situacions com l´actual, sembla revifar. 

Els defensors d´aquesta postura 'progressista´ es presenten com a fervents seguidors del Concili Vaticà II, tot i que amb una particular interpretació d´aquest gran esdeveniment eclesial, més aviat “rupturista”. Volen deixar enrere el que denominen 'Església preconciliar´, que caldria superar amb una Església més moderna, humil, pobra i servidora. Invoquen un suposat “esperit del Concili”, que no sempre coincideix amb els textos conciliars, ni tampoc amb la interpretació proposada per Benet XVI, en un famós discurs el mateix any en què va ser elegit, basada en una hermenèutica de ”continuïtat i renovació”, sense trencar amb dos mil anys d´història.

Solen mostrar un gran desencís amb la Cúria Romana, que ajuda el Papa en el govern universal de l´Església. Els agradaria buidar de contingut la Cúria. Estarien també contents que s´eliminés el Col·legi Cardenalici. Advoquen per una Església més descentralitzada i inculturizada a cada país, més encara del que ja és. Fins i tot voldrien eliminar o minimitzar el contingut del 'Misteri Petrí' que exerceix el Papa, com a successor de sant Pere. La seva crítica a la Cúria no es refereix tant als errors de les persones com a la seva funció. El seu objectiu és més aviat un canvi estructural. En aquesta línia, critiquen les intervencions de Roma vetllant per l´ortodòxia arreu del món i els viatges papals, que són titllats d´intrusisme o interferència del bisbe de Roma en relació amb els bisbes d´altres diòcesis.

Els molesta veure l´enorme respecte i veneració del poble fidel vers el Papa, i ho qualifiquen de 'Papalatria´ (literalment, 'adoració del Papa´). Més que el Pastor Suprem i Universal de l´Església, tal com defineix el Papa el Concili Vaticà II, seria 'el primer entre iguals´ en relació amb tots els bisbes del món. Els molesta el protocol i els signes externs dels pastors. Defensen l´abolició del vestit talar i els hàbits religiosos. Tot sovint, la identitat sacerdotal o religiosa queda desdibuixada. Aquesta situació es pot relacionar amb moltes defeccions i amb la decadència d´algunes congregacions religioses. Allà on aquesta línia s´ha imposat, hi ha poquetes vocacions; tot i això, ells ho atribueixen al secularisme imperant. Això darrer no està gens clar, ja que el secularisme també hauria d´afectar congregacions i moviments que, fidels al Magisteri i constants en la pregària, tenen nombroses vocacions.

Sovint, la missió de l´Església queda reduïda a una tasca humanitària o bé de promoció de la justícia. Emfatitzen certs valors evangèlics com ara la preocupació pels pobres, la senzillesa i la lluita per la justícia social. Tanmateix, altres valors igualment evangèlics, com l´amor a Déu sobre totes les coses, l´oració intensa i plena de fe, l´amor a la unitat, la fidelitat als compromisos contrets i l´obediència als qui presideixen, són fàcilment ignorats o marginats. Fan ostentació d´humilitat, però mostren arrogància a l´hora de defensar les seves idees i dissentir dels ensenyaments del Papa.

Busquen adaptar l´Evangeli al món actual, i no tant il·luminar les canviants situacions humanes amb la llum de l´Evangeli. Amb tot això, la moral cristiana és generalment reduïda a amor als pobres (persones amb mancances materials). Com que això és aplaudit per molta gent, racionalitzen que deu ser important insistir en aquest punt; més que no pas en els continguts de la fe (el dogma). Obliden altres formes de pobresa, també remarcades en els ensenyaments socials de l´Església, com ara la pobresa cultural i espiritual que pateixen moltes persones. Tampoc no donen importància a la moralitat d´accions concretes. Aquesta “adaptació de l´Evangeli al món d´avui” els porta a justificar algunes accions acceptades per certa cultura actual –incloses dins d´allò 'políticament correcte´–, sense adoptar postures fermes en qüestions sempre defensades en la tradició catòlica i explícitament ensenyades pel Magisteri, com ara l´avortament, els actes homosexuals o el suïcidi assistit. També simpatitzen amb reivindicacions de moda, com el celibat sacerdotal optatiu i l´ordenació de dones, encara que hi hagi clars pronunciaments en contra del Magisteri de l´Església.

Menyspreen el Magisteri del Papa (del qual, per cert, en parla extensament el Concili) o, com a molt, el consideren simplement com una altra opinió teològica. Obliden que Jesús va dir a Pere que sobre 'aquesta pedra edificaré la meva Església´ i que li donaria les claus del Regne del cel. Dissenteixen del Papa en nom de l´ “opinió pública” en l´Església, però això s´acaba convertint en un salconduit per defensar qüestions que no són matèria d´opinió, sinó veritats ensenyades insistentment per l´Església.

Diuen que volen imitar Jesús en la seva tendresa, pobresa i cordialitat, però obliden altres virtuts i ensenyaments de Jesús, qui també assenyala males accions –és a dir, pecats concrets– que surten del cor de l´home. No esmenten la crida universal a la santedat ni recorden que Jesús no ha vingut a abolir la llei i els profetes.

Miren amb admiració Joan XXIII, ben al contrari de com consideren Joan Pau II, a qui veuen com un papa “conservador i involucionista”, sense reconèixer la seva immensa tasca evangelitzadora, el desenvolupament del Concili Vaticà II que va promoure, ni l´amor que milions de persones li van demostrar a tot el món. Tampoc no expressen una gran estima per Benet XVI, tot i que reconeixen el valor del seu gest de renunciar a la Seu de Pere.

Volen una Església oberta, dialogant i participativa, però alhora reaccionen iradament contra els que no accepten les seves opinions i critiquen els seus bisbes, discutint nomenaments i decisions no consensuades. Volen pluralisme teològic, que és legítim, però no els sap pas greu perdre la unitat en la fe, en la moral i en elements essencials de la litúrgia. A més a més, volen democràcia a l´Església, com si fos una assemblea o un parlament polític.

Conclouria afirmant que, sense negar la bona fe d´alguns, n´hi ha molts que han caigut en un lamentable reduccionisme i la seva actitud fereix la unitat de l´Església volguda pel seu diví Fundador. Dit amb tota franquesa i humilitat, crec que seria bo que reconsideressin la seva postura pel bé de l´Església i per l´eficàcia de la seva acció en el món. Necessitem una ferma unitat en la diversitat.

Demènec Melé

director de Temes d´Avui

  • Demènec Melé

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte