Actualitat a Temes d'Avui > Panorama

La veu del Magisteri sobre l'avortament procurat i l'eutanàsia

image-e0d8b1a9aeab9f59252b34575644e83a

Avortament

"Entre tots els delictes que l´home pot cometre contra la vida, l´avortament procurat presenta característiques que el fan particularment greu i ignominiós. El Concili Vaticà II el defineix, juntament amb l´infanticidi, com a "crims nefands" (Gaudium et spes, 51). Avui, tanmateix, la percepció de la seva gravetat s´ha anat afeblint progressivament en la consciència de molts. L´acceptació de l´avortament en la mentalitat, en els costums i en la mateixa llei és senyal evident d´una perillosíssima crisi del sentit moral, que és cada vegada més incapaç de distingir entre el bé i el mal, fins i tot quan hi ha en joc el dret fonamental a la vida. Davant una situació tan greu, cal més que mai el valor de mirar de cara la veritat i d´anomenar les coses pel seu nom, sense cedir a compromisos de conveniència o a la temptació d´enganyar-se un mateix. A propòsit d´això, ressona categòric el retret del Profeta: "Ai dels qui tenen el mal per bé i el bé per mal! Canvien la tenebra en llum, i la llum en tenebra" (Is 5, 20). Precisament en el cas de l´avortament es percep la difusió d´una terminologia ambigua, com la d´ "interrupció de l´embaràs", que tendeix a ocultar-ne la veritable natura i a atenuar-ne la gravetat en l´opinió pública. Potser aquest mateix fenomen lingüístic és símptoma d´un malestar de les consciències. Però cap paraula no pot canviar la realitat de les coses: l´avortament procurat és l´eliminació deliberada i directa, es faci com es faci, d´un ésser humà en la fase inicial de la seva existència, que va de la concepció al naixement.

 

La gravetat moral de l´avortament procurat es manifesta en tota la seva veritat si es reconeix que es tracta d´un homicidi i, en particular, si es consideren les circumstàncies específiques que el qualifiquen. El qui s´elimina és un ésser humà que comença a viure, és a dir, allò absolutament més innocent que hom pugui imaginar: mai no podrà ser considerat un agressor, i menys encara un agressor injust! És dèbil, inerme, fins al punt d´estar privat fins i tot d´aquella mínima forma de defensa que constitueix la força implorant dels gemecs i del plor del nadó. Es troba totalment confiat a la protecció i a la cura de la dona que el porta al si. Tot i això, de vegades, és precisament ella, la mare, la qui decideix i en demana l´eliminació, i fins i tot la procura. És cert que en moltes ocasions l´opció de l´avortament té per a la mare un caràcter dramàtic i dolorós, en tant que la decisió de desfer-se del fruit de la concepció no la pren per raons purament egoistes o de conveniència, sinó perquè es voldrien preservar alguns béns importants, com ara la pròpia salut o un nivell de vida digne per als altres membres de la família. A vegades, hom tem per al qui ha de néixer unes tals condicions d´existència que fan pensar que li fóra millor no néixer. Tanmateix, aquestes raons i altres de semblants, tot i ser greus i dramàtiques, mai no poden justificar l´eliminació deliberada d´un ésser humà innocent". (Joan Pau II, Encíclica Evangelium vitae, n. 58, 25 de març del 1995)

 

 "¿Com podríem deixar de recordar que, malauradament, la nostra època assisteix a una matança inèdita i gairebé inimaginable d´éssers humans innocents, que molts estats han avalat a través de la llei? iQuantes vegades no s´ha alçat, sense que fos escoltada, la veu de l´Església per defensar aquests éssers humans! iI quantes vegades, per desgràcia, n´hi ha hagut que han presentat com a dret i com a signe de civilització allò que, per contra, és un crim esgarrifós que perjudica el més indefens dels éssers humans!

 

Però ja ha arribat l´hora històrica de fer un pas decisiu en la civilització i el benestar dels pobles: el pas que cal per reivindicar la plena dignitat humana i el dret a la vida de qualsevol ésser humà, des del primer instant de la seva vida i durant tota la fase prenatal. Aquest objectiu, és a dir, recuperar la dignitat humana de la vida prenatal, demana un esforç conjunt i desapassionat de reflexió interdisciplinària, i també una renovació indispensable del dret i de la política.

 

Quan s´enceti aquest camí, començarà una nova etapa en la civilització de la humanitat futura, la humanitat del tercer mil·lenni". (Joan Pau II, Discurs als participants a la III Assemblea General de l´Academia Pontifícia per a la Vida, 14 de febrer del 1997)

 

 "Estem convençuts que l´acceptació social de l´avortament és un dels signes més eloqüents d´inhumanitat i de decadència moral de la nostra societat. És per això que hem parlat sovint en contra d´aquest fenomen tan preocupant (...). No pas perquè tinguem res en contra de la llibertat veritable, sinó perquè hem de lluitar contra la injustícia, contra la «llei del més fort», i a favor de la vida dels homes, que és la glòria de Déu. Trencar, doncs, el manament diví: «no mataràs» (Ex 20, 13) i anar en contra de la llei natural, que ens demana respectar la vida humana, no és, de fet, actuar amb llibertat, sinó amb un despotisme gravíssim sobre els germans que esclavitza als qui actuen d´aquesta manera." (Nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, 18 de juny del 1998, n. 12)

image-4cdfe73a331108f496cd2011e609d81bEutanasia

"...cada cop es fa més forta la temptació de l´eutanàsia, és a dir, apropiar-se de la mort, i procurar-la per endavant, posant fi, doncs, «dolçament» a la pròpia vida o a la dels altres. De fet, el que podria semblar lògic i humà, si ho considerem profundament, es presenta absurd i inhumà. Ens trobem davant d´un dels símptomes més alarmants de la "cultura de la mort», que avança sobretot en les societats del benestar, que presenta la quantitat creixent de persones grans i debilitades com una cosa massa feixuga i insuportable. Molt sovint, aquestes persones són aïllades per la família i per la societat, que s´ha anat configurant gairebé només a partir de criteris d´eficiència productiva, uns criteris segons els quals una vida que és inevitablement inhàbil ja no té cap valor.

 

Per fer un jucidi moral correcte de l´eutanàsia, ens cal en primer lloc definir-la clarament. Per eutanàsia, en sentit veritable i propi, s´ha d´entendre una acció o una omissió que, per la seva natura i en la intenció, causa la mort, amb la finalitat d´eliminar qualsevol dolor. L´eutanàsia se situa, doncs, en el nivell de les intencions o dels mètodes emprats" (Congregació per a la Doctrina de la Fe, Declaració sobre l´eutanàsia, 5 de maig del 1980).

 

"És ben diferent, i cal notar la distinció, el fet de renunciar al que s´anomena acarnissament terapèutic, és a dir, certes intervencions mèdiques que ja no s´adapten a la situació real del malalt, o bé perquè són desproporcionades als resultats que se´n podrien esperar, o bé perquè ja són massa feixugues per a ell o per a la seva família. En aquestes situacions, quan la mort ja es preveu imminent i inevitable, es pot en consciència «renunciar a uns tractaments que només procurarien una perllongació innecessària i penosa de l´existència, sense que això suposi interrompre les cures normals que ha de rebre el malalt en aquest mena de casos (Ibidem). És ben cert que hi ha l´obligació moral de curar-se i de fer-se curar, però aquesta obligació s´ha de valorar segons les situacions concretes; és a dir, cal examinar si els mitjans terapèutics de què es disposa són objectivament proporcionats en relació amb les perspectives de millora. La renúncia a mitjans extraordinaris o desproporcionats no equival al suïcidi o a l´eutanàsia; més aviat, expressa l´acceptació de la condició humana davant de la mort" (Ibidem).

 

"En la medicina moderna, han anat agafant cada cop més importància les anomenades cures pal·liatives, destinades a fer més suportable el patiment en la fase inicial de la malaltia, i, al mateix temps, a assegurar que el pacient tingui un acompanyament humà adient. En aquest context, hi apareix, entre d´altres, el problema de la licitud del recurs a diverses menes d´analgèsics i sedants per alleugerir el dolor del malalt, si això comporta el risc d´escurçar-li la vida. De fet, si bé pot ser digne d´elogi qui accepta voluntàriament patir renunciant a tractaments contra el dolor per conservar plenament la lucidesa i participar, si és creient, amb plena consciència en la passió del Senyor, aquest comportament "heroic" no es pot considerar pas obligatori per a tothom. Pius XII ja va afirmar que és lícit suprimir el dolor a través dels narcòtics, encara que tinguin com a conseqüència limitar la consciència i abreujar la vida, «si no hi ha altres mitjans i si, en aquestes circumstàncies, això no impedeix l´acompliment d´altres deures religiosos i morals» (Discurs a un grup internacional de metges, 24 de febrer del 1957). De fet, en aquest cas, no es vol ni es busca la mort, encara que per motius raonables es corri aquest risc. Només es vol esmorteir el dolor de manera eficaç, i es fa ús dels analgèsics que ens ofereix la medicina. Tot i això, «no és lícit privar el moribund de la consciència pròpia sense que hi hagi un motiu greu» (Pius XII, Ibidem): quan s´acosten a la mort, els homes han d´estar en condicions de poder acomplir les seves obligacions morals i familiars i, sobretot, s´han de poder preparar amb plena consciència per a la trobada definitiva amb Déu.

 

Fetes aquestes distincions, d´acord amb el Magisteri dels meus Predecessors (Pius XII, Ibidem) i en comunió amb els Bisbes de l´Església catòlica, confirmo que l´eutanàsia és una violació greu de la Llei de Déu, en tant que és una eliminació deliberada i moralment inacceptable d´una persona humana. Aquesta doctrina es fonamenta en la llei natural i en la Paraula de Déu escrita; és transmesa per la Tradició de l´Església i ensenyada pel Magisteri ordinari i universal" (Concilio Vaticano II, Lumen gentium, n. 25).

 

"Aquesta pràctica comporta, segons les circumstàncies, la malícia pròpia del suïcidi o de l´homicidi" (Joan Pau II, Encíclica Evangelium vitae, nn. 64-65, 25 de març del 1995)

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte