5 anys de la Laudato Si’ / Diàleg de mentalitats sobre la cura de la casa comuna

image-ce61f823e658e12a2b68412c9867a802

Per a un professor d’economia, resulta una mica torbador un text que recull detalladament tota la qüestió del deteriorament del medi ambient. Un company meu de professió, dedicat a l’economia del medi ambient, que té el costum de titllar ràpidament les persones, no s’ho va pensar dues vegades i em va dir: «Aquest Papa vostre ens ha avançat a tots per l’esquerra». Però jo penso que l’encíclica Laudato si va molt més enllà. En aquest article, he triat uns quants temes que, enllaçats, permeten fer una lectura més completa del text. 

Mentalitats diverses

 L’encíclica assenyala tres tipus de mentalitats o posicionaments (60): «els qui saben gaudir profundament amb poca cosa» (222 a 226), «l’ecologisme radical antipoblacionista» (50 ) i «la raó instrumental consumista» (103-108).

 Les persones del primer tipus gaudeixen de la bellesa, «surten d’ells mateixos envers l’altre» (119), com Maria surt de csa seva i se’n va a ajudar la seva cosina Isabel. Les persones que tenen por de l’anomenada bomba demogràfica pensen que l’home està perjudicant el planeta de tal manera que només es pot tirar endavant amb menys població; en cada home, només hi veuen un estómac que s’ha d’alimentar. Finalment, els qui confien en la tècnica com a solució de tots els mals, veuen cada persona com una font de creativitat, de noves idees; però poden deixar de banda que, a causa de la seva addicció consumista, la nau espacial terra es podria veure malmesa i en greus dificultats per l’absència d’un esforç previsor amb uns hortitzons prou amplis. L’addicció consumista pot portar a una facilitat de manipulació (106) i fins i tot a un «avorriment feixuc» (113).

 És el moment que hi hagi un diàleg a fons de les tres posicions.

Potser es podria dir que l’ecologisme radical parteix d’un pessimisme tecnològic, mentre que la raó instrumental es caracteritza per un excés d’optimisme tecnològic.

Una cultura que passa dificultats

 

 Les dificultats provenen del fet que la nostra cultura ens ha fet homes autoreferencials (204) i, per tant, voraços, sense capacitat per cuidar la casa comuna. Els deserts interiors de les persones, és a dir, els cors buits per manca d’espiritualitat, creen deserts exteriors (217). La concentració de poder que permeten les noves tecnologies, així com la manipulació, limiten la creativitat (104-8). Al mateix temps, si s’ha arribat al final del creixement, quin sentit té investigar i estudiar? Val més que els joves visquin sota el jet-lag setmanal de les nits a la discoteca. Amb aquest sistema d’expectatives, és ben difícil que la humanitat avanci. En altres paraules: si és segur que algú trobarà les solucions tècniques adequades, si no és cosa meva ni hi puc fer res, doncs aleshores podem ser menys curosos i responsables en el nostre treball, investigar menys en solucions de reciclatge i d’eficiència (192). 

Bons hàbits

Hi ha d’haver una educació ecològica que aconsegueixi desenvolupar bons hàbits. Per exemple, fer servir menys els plàstics i el paper, consumir menys aigua, separar els residus, cuinar només allò que es menjarà, utilitzar el transport públic o compartir el vehicle, plantar arbres, abrigar-se una mica més a casa per fer servir menys la calefacció, reutilitzar les coses (211). «El desenvolupament d’aquests comportaments [...] ens porta a una major profunditat vital» (212). «Altrament, es continuarà avançant en el paradigma consumista, que es transmet a través dels mitjans de comunicació i a través dels eficaços mecanismes del mercat»(215).

No ens podem oblidar de les generacions futures (159-162); però encara menys podem bandejar els pobres d’avui en dia amb l’excusa de les generacions futures. «No pensem només en la possibilitat de terribles fenòmens climàtics o en grans desastres naturals, sinó també en catàstrofes derivades de crisis socials» (204).

Uns fins esquifits

L’anomenada ciència econòmica estudia l’assignació de mitjans escassos per tal d’obtenir unes finalitats àmplies. «S’afirma, amb llenguatges no acadèmics, que els problemes de la fam i de la misèria al món es resoldran simplement amb el creixement del mercat. No és una qüestió de teories econòmiques, que potser avui en dia ningú ja no gosa defensar, sinó del fet que s’han instal·lat en el desenvolupament fàctic de l’economia» (109). Actualment, afirma Francesc, «tenim massa mitjans per a uns fins escassos i esquifits» (203). 

Al segle XIII, sant Tomàs d’Aquino ja va distingir entre la virtut de la liberalitat (la iniciativa que provoca la millora de moltes persones) i la virtut de la magnanimitat (la capacitat per enfrontar-se a grans projectes). En el segle XIX, Malthus explicava que per tenir unes quantes begudes més al celler ningú no fa un gran esforç; però que, per contra, les noves màquines de vapors en les seves diverses aplicacions mobilitzaven totes les energies de la societat. I sembla que avui en dia podem dir una cosa semblant: per una aplicació més al mòbil, per uns altaveus una mica millor al cotxe, per una pantalla de televisió unes quantes polzades més gran –allò que Schumpeter anomenava la «burocratització del progrés tècnic»–, realment no assumirem grans compromisos. Ara bé, des de la profunditat vital adquirida a través dels bons hàbits, podem generar àmplies operacions mundials que mobilitzin energies. 

El pensament ecològic proporciona guies sobre energies alternatives, tractament d’aigües, investigació en filtres i en reciclatge, eficiència dels inputs alternatius (31, 192), que no s’han de reprimir ni silenciar, sinó que s’han de considerar una gran oportunitat de millorar el creixement econòmic (i l’ocupació, davant de les mentalitats assistencials -128-), millorar la situació dels més pobres i complir amb els nostres deures vers les generacions futures. 

És interessant com es distingeix la manera d’implementar aquests grans projectes: entre «mecanismes i subsidis» (171). 

De quins mecanismes es tracta? Segurament, d’allò que els geògrafs i economistes anomenem «processos de difusió», que es refereixen tant a la disponibilitat de recursos financers com a l’aprenentatge. La Lyonnaise des Eaux va transmetre capitals i saber fer a Aigües de Barcelona, i aquesta entitat repeteix el mateix procés en algunes de les noves grans ciutats del món. 

Casa comuna i fraternitat

 La doctrina social de l’Església insisteix en la pau mundial, en el desenvolupament de tothom i en el fet d’aprendre de la família. Quan Pau VI (1967) va voler fer reflexionar els dirigents mundials sobre la necessitat que els països desenvolupats es plantegessin la promoció de les masses pobres del món, hi va haver reaccions molt negatives. Ayn Rand va parlar, fins i tot, de la «fi de l’home», i Rawls limitava el principi del maximin a l’interior de cada país ric. Però, al mateix temps, K. Boulding ens feia pensar que el planeta terra s’ha de considerar com una nau espacial amb uns dipòsits de combustible que s’estan acabant, i amb uns altres de residus que ja estan gairebé plens. Laudato si ens fa acceptar aquesta perspectiva ecològica de la nau espacial, i ens obliga a tenir-ne cura i a oferir oportunitats als qui s’encarreguen dels diversos tipus de dipòsits. Si vivim a la mateixa casa, tots ens som responsables. 

La resposta de Prometeu

El lector prometeic de l’encíclica (116) remugarà: «Ja hi som! L’Església i els seus principis d’austeritat. Sí que li costa reconèixer la força de la llibertat econòmica! La importància del caprici en el desenvolupament de la humanitat! La força de la competició! La capacitat que té el mercat per convertir l’enveja en emulació!»

L’encíclica (78) li respon dient que va ser el pensament judeocristià el que va desmitificar la natura. Aquest antic honor, que s’ha reconegut poc sovint, encara destaca més el nostre compromís davant l’ordre natural. «Un món fràgil, amb un ésser humà a qui se li encarrega que en tingui cura, interpel·la la nostra intel·ligència per reconèixer com hauríem d’orientar, cultivar i limitar el nostre poder» (78).

Motivacions fortes

 «Pau, justícia i conservació de la creació són tres qüestions totalment entrellaçades» (92). La tècnica no és un simple instrument, perquè té una inclinació a fer que res no quedi fora de la seva fèrria lògica, de manera que l’espai per a la creativitat alternativa dels individus queda reduït, així com la seva capacitat de decisió i la seva llibertat (108). «Qualsevol solució tècnica que vulguin aportar les ciències serà impotent per resoldre els greus problemes del món si la humanitat perd el nord, si es deixen de banda les grans motivacions que fan possible la convivència, el sacrifici, la bondat» (200). 

On s’aprenen? «És a la família on s’aprèn a demanar les coses sense prepotència, a dir gràcies com a expressió d’una valoració sincera de les coses que rebem, a dominar l’agressivitat o la voracitat, i a demanar perdó quan perjudiquem algú» (213). La família és la condició per tal de construir una cultura de la vida compartida i de respecte envers el que ens envolta.

L’espiritualitat cristiana fa brollar i alimenta la passió per tenir cura del món. Per «comprometre’s a fer coses grans», cal tenir «unes motivacions interiors que impulsen, encoratgen i donen sentit a l’acció personal i comunitària». 

 D’aquí neix el disseny de grans estratègies que encoratgin una cultura del respecte i que aturin la degradació del medi ambient (216).

Crear ocupació

Al finals del segle passat, Rifkin va plantejar la idea que, al segle XXI, amb la revolució informàtica, no només desapareixerien les feines del sector industrial, sinó també l’ocupació del sector dels serveis, que és la idea motriu del moviment per mínims garantits de renda. Els ludites i Gandhi havien reaccionat davant els sistemes de mecanització industrial que poden posar fi a les oportunitats de tenir feina. L’encíclica insisteix en el fet que «ajudar els pobres amb diners ha de ser sempre una solució provisional per resoldre urgències, el gran objectiu hauria de ser sempre fer possible que tinguin una vida digna a través del treball» (128). Altrament, es crea un progressiu desgast del capital social de confiança, que és indispensable per a la convivència civil.

La teoria de la fi del treball torna a tenir efectes negatius en les expectatives, i fa més difícil la superació de l’atur. «Deixar d’invertir en les persones per obtenir un rèdit immediat més elevat és un mal negoci per a la societat» (128).

La recerca sobre el reciclatge i l’eficiència energètica pot contribuir a trobar una sortida adient.

Guia de referències

· Paul R. Erlich (1990), The Population Explosion va popularitzar la idea del creixement de la població com una amenaça. Julian Simon (1981), The Ultimate Resource, va fer veure que cada home crea coneixement. Michael Kremer (1993), a «Population Growth and Technological Change», Quarterly Journal of Economics, defensa que el principal desequilibri actual es dóna entre països envellits amb molts recursos educatius i de recerca, i països molt joves que no tenen aquests recursos.

· Ayn Rand, Capitalism, the unknown ideal (1966), és una exposició de la idea que cada home és responsable d’ell mateix. Kenneth Boulding, The Economics of the Coming Spaceship Earth (1966), assenyala que la terra es comparable a una nau espacial. John Rawls, The Theory of Justice (1971), desenvolupa el criteri del maximin aplicable dins de cada acord constitucional.

· Tomàs d’Aquino, Summa Theologica (1273), Part II-II Qüestions 117 i 129, explica la importància tant de la liberalitat com de la magnanimitat. T. R. Malthus, Principis d’Economia Política (1820) explica la importància de la innovació de producte en les motivacions de les persones.

· Lynn White, jr. (1963) What accelerated Technological Progress in the Western Middle Ages? (dins de: A.C.Crombie, ed., Scientific Change) explica el paper del cristianisme en l’eradicació de la visió mítica de la natura. El tema d’una possible burocratització del progrés tècnic apareix a J. A. Schumpeter (1942): Capitalisme, socialisme i democracia.

· La tesi doctoral del premi Nobel d’economia Amartya Sen (1959), The choice of Techniques, inclou una reflexió sobre les tesis de Gandhi sobre el treball manual en l’elaboració del cotó. Jeremy Rifkin (1995), The End of Work, planteja la tesi que les noves tecnologies eliminen ocupació, també en el sector dels serveis. Una visió dels efectes d’aquest tipus d’innovació de procés es troba a C. B. Frey i M. A. Osborne (2013): The Future of Employment: How susceptible are jobs to computerisation.

· El tema del capital social de confiança es troba a Francis Fukuyama (1995): Trust, i a l’obra d’Alain Peyrefitte (1995), La Société de Confiance.

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte