5 anys de la Laudato Si' / L’Educació per a la sostenibilitat des de l’ensenyament de les matemàtiques

image-0331073267d14fc41452d59382ea950f

Com a professor de Didàctica de les Matemàtiques a la Facultat d’Educació de la UIC, ja fa anys que em vaig preguntar què podia fer jo des d’aquesta matèria per millorar l’actitud cap a un planeta més sostenible.

Amb l’objectiu d’aconseguir un món més sostenible, ens vam inventar la família UICESTALVI que està formada per quatre persones, pare, mare, i dos fills, un noi i una noia. Els dos fills estudien a la UIC i després d’un Taller Transversal, activitat que es porta a terme participant totes les titulacions que hi ha a la UIC i que se celebra cada curs, sobre consum responsable, reducció de la pobresa, disminució de la petjada ecològica, etc. s’han proposat, juntament amb els seus pares, aportar el seu gra de sorra per un consum més responsable.

Com diu el Sant Pare en el punt 211 de l’encíclica Laudato si (Lloat sigueu), «Només a partir del conreu de sòlides virtuts és possible la donació de si en un compromís ecològic. Si una persona, encara que la pròpia economia li permeti consumir i gastar més, habitualment s’abriga una mica en lloc d’encendre la calefacció, això suposa que ha incorporat conviccions i sentiments favorables a la cura de l’ambient. És molt noble assumir el deure de tenir cura de la creació amb petites accions quotidianes i és meravellós que l’educació sigui capaç de motivar-les fins a conformar un estil de vida. L’educació en la responsabilitat ambiental pot encoratjar diversos comportaments que tenen una incidència directa i important en la cura de l’ambient, com evitar l’ús de material plàstic i de paper, reduir el consum d’aigua, separar els residus, cuinar només el que raonablement es podrà menjar, tractar amb cura els altres éssers vius, fer servir el transport públic o compartir un mateix vehicle entre diverses persones, plantar arbres, apagar els llums innecessaris».

Amb els petits actes de cada dia, podem aconseguir grans coses. La família UICESTALVI va repassant tots els actes que porten a terme durant el dia de forma natural i intenten millorar els seus hàbits de consum.

La qüestió de l’aigua

Als alumnes d’Ensenyament i Aprenentatge de les Matemàtiques de tercer del Grau de Educació Primària de la Facultat d’Educació de la UIC, els vam plantejar accions que produeixen un consum més solidari. La proposta era quantificar l’estalvi d’aigua que podíem portar a terme si al matí en lloc de fer una dutxa normal que dura cinc minuts i es consumeixen 10 l/min. podíem portar a terme una dutxa ràpida de quatre minuts. Quanta aigua estalviem? Pensem que són quatre persones i cada matí amb la dutxa de cinc minuts gasten 200 litres. Amb la dutxa de quatre minuts, els quatre gasten 160 litres, l’estalvi és de 40 litres, si ho fem durant un mes és de 1.200 litres i al cap d’un any de 14.600 litres d’estalvi. 

Seguint amb aquesta dinàmica, proposem als alumnes d’incorporar un brollador d’aire a la dutxa, que gasta un 40% menys d’aigua, i això ja representa a l’any un estalvi de 29.200 litres. Encara que si ho calculem en euros veurem que l’estalvi econòmic és poc, sí que és molt alt l’estalvi hidràulic. Això només contemplant les dutxes matineres. Cal tenir presents també les bugades que es fan i el rentavaixelles, que vagin sempre plens, amb poca temperatura, ja que disminueix molt el consum elèctric, intentar assecar la roba per mitjans naturals, utilitzant el mínim l’assecadora, i també incorporar brolladors d’aire a totes les aixetes de la llar.

Seguint amb aquesta dinàmica, proposem als alumnes visitar la fira de Construmat, on es presenten novetats en el món de les aixetes i hi ha una proposta d’incorporar un brollador-massatge d’aire a la dutxa, que gasta un 60% menys d’aigua. Aquest nou aparell ja ens permet estalviar 43.800 litres a l’any.

Es calcula que una aixeta que perd una gota d’aigua cada segon, al més són uns 1.000 litres d’aigua que es perden: si a casa tenim dues aixetes que gotegen, quants litres es perden cada any? 24.000 litres. Amb aquesta aigua ens podríem dutxar la família UICESTALVI 150 dies.

En el punt 212 de l’encíclica, hi diu: «No s’ha de pensar que aquests esforços no canviaran el món. Aquestes accions aboquen un bé en la societat que sempre produeix fruits més enllà del que es pugui constatar, perquè provoquen en el si d’aquesta terra un bé que sempre tendeix a difondre’s, de vegades invisiblement. A més, el desenvolupament d’aquests comportaments ens retorna el sentiment de la pròpia dignitat, ens porta a una major profunditat vital, ens permet d’experimentar que val la pena passar per aquest món».

Seguint amb la recerca de l’aigua, trobem que a Catalunya una persona beu de mitjana 1,5 l/dia d’aigua; així, doncs, quants dies podria beure una persona amb l’aigua que es perd per dues aixetes? Podria beure 16.000 dies, i això representa quasi 44 anys, us ho imagineu!

Un ciutadà europeu té un consum mitjà d’aigua a la llar de 150 l/dia, i un ciutadà africà de 2,5 l/dia... Quants litres consumiran els set milions de catalans en un dia? 1.050.000.000 l/dia, i en un més? 31.500.000.000 l/mes, i en un any? 383.250.000.000 l/any.

Si en lloc d’estar a Catalunya, els set milions fóssim a l’Àfrica, quants litres consumirien en un dia? 17.500.000 l/dia, i en un més? 525.000.000 l/més , i en un any? 6.387.500.000 l/any.

L’exercici que proposarem als alumnes és fer una reflexió sobre la diferència de consum entre els habitants d’Europa i els habitants d’Àfrica i la quantitat de litres d’aigua que representa un consum i l’altre.

L’aigua és font de vida i un element escàs que cal conservar i preservar de possibles contaminacions, com diu el sant Pare en el punt 28: «L’aigua potable i neta representa una qüestió de primera importància, perquè és indispensable per a la vida humana i per a sustentar els ecosistemes terrestres i aquàtics. Les fonts d’aigua dolça abasten sectors sanitaris, agropecuaris i industrials. El proveïment d’aigua va restar relativament constant durant molt temps, però ara en molts llocs la demanda supera l’oferta sostenible, amb greus conseqüències a curt i llarg termini. Grans ciutats que depenen d’un important nivell d’emmagatzemament d’aigua sofreixen períodes de disminució del recurs, que en els moments crítics no s’administra sempre amb una adequada governança i amb imparcialitat. La pobresa de l’aigua social es dóna especialment a l’Àfrica, on grans sectors de la població no accedeixen a l’aigua potable segura o pateixen sequeres que dificulten la producció d’aliments. En alguns països, hi ha regions amb aigua abundant i al mateix temps altres que pateixen greu escassetat».

Injustícia planetària

Un altre dels aspectes que considerem és el consum d’aliments i les deixalles que aquests produeixen. Si donem algunes dades sobre el malbaratament alimentari els alumnes prenen més consciència del mal hàbit de consum. Els aliments constitueixen un recurs molt valuós que cal gestionar i consumir amb la màxima responsabilitat. El malbaratament és un problema característic de les societats desenvolupades que cada any ocasiona la pèrdua de milers de tones d’aliments. La UAB l’any 2012 va publicar unes dades de l’estudi que van portar a terme sobre els residus municipals de Catalunya i fa una estimació que un 36% dels residus són de matèria orgànica: d’aquest percentatge, un 4% correspon a la fracció vegetal i la resta, el 32%, a deixalles alimentàries. Es calcula que la Fracció Orgànica de Residus Municipals (FORM) és d’unes 262.000 tones anuals. Però, què entenem per malbaratament alimentari? El malbaratament alimentari és el menjar que perdem o llencem durant tota la cadena alimentària destinada al consum humà. També es considera malbaratament aquell menjar que s’ha produït per alimentar la població i que s’acaba aprofitant per a altres usos, com ara l’alimentació del bestiar. A Catalunya es consumeixen uns 3,74 milions de tones d’aliments sòlids (499kg/hab./any), dels quals se n’ingereixen 2,56 milions i se’n rebutgen 1,18 milions en forma de residus alimentaris.

D’aquests 1,18 milions de tones, n’hi ha unes 920.577, la pèrdua de les quals és inevitable, ja que estan intrínsecament lligades al consum d’aliments i procedeixen de restes alimentàries que no ens mengem habitualment (les peles i pells d’hortalisses, verdures i fruites, el marro de fer el cafè i les restes d’infusions, els pinyols, els ossos, les espines de peix i les closques, etc.)

La resta d’aliments que es llencen a les escombraries, les 262.471 tones restants, són el que en aquesta diagnosi s’ha qualificat com el malbaratament alimentari, que es troba en els residus de la recollida municipal.

Del total de les disponibilitats alimentàries sòlides que adquireixen les famílies, els restaurants i els comerços al detall de Catalunya, se’n malbarata el 7% (34,9 kg/hab. 1 any), xifra que equival a llençar el menjar consumit durant 25,5 dies o a nodrir més de 500.000 persones durant un any.

L’anàlisi dels diferents àmbits d’estudi posa de manifest que el 58% del malbaratament es produeix a les llars (151.800 tones). Els supermercats són responsables d’un 16%. Els bars i restaurants, per una poca planificació de les compres o la mida de les racions, són responsables del 12%. El sector del comerç, fruiteries, carnisseries, peixateries, forns de pa… d’un 9%. Els serveis de càtering i restauració de les institucions un 4%, mentre que els mercats municipals són el sector amb menor percentatge de malbaratament, només l’1%.

On es produeix el malbaratament alimentari? A les llars: en el plat, aliments no ingerits, restes aprofitables o aliments caducats; a la restauració: mala planificació de les compres, restes de la preparació i cuinat d’aliments, aliments caducats; als càterings de les escoles, hospitals o residències: aliments no consumits o mal conservats; als comerços: menjar retirat per l’aspecte, caducats, mal conservats; al transport: aliments mal conservats; al sector primari: restes de collites, producció excessiva, partides no venudes...

L’estimació dels costos del malbaratament alimentari a Catalunya el 2010 va ser de 841.171.000 €, que correspon a 112 €/hab.

Conclusió

Amb totes aquestes dades, hem de tenir present que cal un canvi d’hàbits de compra i de consum. Per tant, convé fer campanyes d’informació i sensibilització, tenir en compte les dates de caducitat i de consum preferent dels aliments que tenim a la nevera, planificar els menús i les quantitats necessàries per al consum, separar millor els residus orgànics perquè puguin ser tractats adequadament, redescobrir el plaer de la bona cuina feta a casa, amb aliments frescos, de proximitat i de temporada.

La reflexió feta després de veure les dades és molt més impactant que sense tenir-les en compte. Cal quantificar i crear hàbits en els nostres estudiants perquè ells són els futurs educadors de les generacions venidores i el seu model pot aconseguir un efecte multiplicador.

Com diu el papa Francesc en el punt 50 de l’encíclica: «Culpar l’augment de la població i no el consumisme extrem i selectiu d’alguns, és una manera de no afrontar els problemes. Es pretén legitimar així el model distributiu actual, en què una minoria es creu amb el dret de consumir en una proporció que seria impossible generalitzar, perquè el planeta no podria ni tan sols contenir els residus d’un consum d’aquestes dimensions. A més, sabem que es malbarata aproximadament un terç dels aliments que es produeixen, i l’aliment que es malbarata és com si es robés a la taula del pobre».

Els professors de les facultats d’Educació tenim el deure d’educar per a un món més sostenible, i convé tenir present els tres aspectes: el medi ambient, el social i l’econòmic. 

Hi ha una llum d’esperança amb els nostres joves, com recull el Papa en el punt 209: «En els països que haurien de produir els majors canvis d’hàbits de consum, els joves tenen una nova sensibilitat ecològica i un esperit generós, i alguns d’ells lluiten admirablement per la defensa de l’ambient, però han crescut en un context d’altíssim consum i benestar que fa difícil el desenvolupament d’altres hàbits. Per això som davant un desafiament educatiu».

Per a nosaltres, el desafiament educatiu és tot un repte.

image-992d9229816ba9b911bc243ec9458471

 

Salvador Vidal Raméntol. Vicedegà i professor agregat de la Facultat d’Educació de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). Membre del SRG, SiRSU (Sostenibilitat i Responsabilitat Social Universitària)

Article publicat originalment a la versió en paper de Temes d'Avui núm. 51-52

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte