Coronavirus i confiança amb Déu

El relat de la creació en els primers versicles de la Bíblia narra que Déu després de cada moment creador «va veure que era bo» el que havia fet; en arribar a l'home el relat assenyala que Déu el va crear «a la seva imatge» i els va beneir (a l'home i la dona) al mateix temps que els va convidar a «llaurar i cuidar» el jardí del món (cf. Gn 2,15).


El papa Francesc en la seva encíclica Laudato Si' (núm. 68) recorda: «Aquesta responsabilitat davant una terra que és de Déu implica que l'ésser humà, dotat d'intel·ligència, respecti les lleis de la naturalesa i els delicats equilibris entre els éssers d'aquest món, perquè “ell el va ordenar i van ser creats, ell els va fixar per sempre, pels segles, i els va donar una llei que mai passarà”» (Sal 148, 5b-6). Això porta a l'home a trobar solucions als desafiaments que sorgeixen en la vida quotidiana i també davant els greus imprevistos –com, per exemple, la COVID-19–.

L'home no pot solucionar màgicament tots els problemes, dolors i dificultats de la vida; sinó que posa en joc les seves capacitats naturals (intel·ligència i voluntat) per a trobar la millor resposta. Però sorgeix una qüestió inquietant Què fer quan sembla que ja no es pot fer res més? Aquest article, el Dr. Montiu ens mostra el camí de la confiança en Déu, fins i tot quan les coses semblen posar-se malament.

***

La malaltia del coronavirus és una realitat que afecta molts àmbits de la persona i de la societat. Genera situacions difícils. Projecta envers el futur molts interrogants i incerteses. Què passarà amb això i amb allò? La pandèmia dissenya un futur en forma d'interrogant, d'una macroincògnita. El papa Francesc ha comparat el nou escenari amb una tempesta. Es tracta d'un fort i universal temporal de durada no breu.


Aquesta nova atmosfera del món posa sobre la taula de manera molt clara, evident, la necessitat de tenir un agafador. En aquests temps s'ha aixecat com un gran clam demanant una taula de salvació del naufragi, un salvavides. El problema plantejat no es pot resoldre fent donar voltes, més voltes, i revoltes, al cap, a força de preocupacions. Tants girs, no poden pas resoldre res. Només serveixen per marejar les persones. Inquieten, fan perdre la pau, fan mal.


La solució a la pregunta sobre el que ens portarà el futur es troba en la confiança en Déu. Expressió aquesta, «confiança en Déu», que mereix ser impresa amb grans lletres d'or. Jesús, en Tu, confio. Sagrat Cor de Jesús, en Vós confio. En efecte: som fills de Déu, fills estimats de Déu. Sabem que Ell cuida de nosaltres, que té sobre nosaltres meravellosos plans d'amor. Amb un pare, així de gran, podem confiar. Resultaria absurd no confiar en un pare que ens ha estimat tant que ens ha donat el seu fill únic, Jesucrist. Crist, pastor que ha lliurat la vida per les seves ovelles; Déu-Home, que, en el Calvari, s'ha donat pels homes. M'ha estimat, i s'ha entregat per mi.


A mesura que passa el temps, ens assalten, de nou, una vegada i una altra, interrogants i incerteses, obscuritats i ombres. Una vegada darrere l'altra, doncs, haurem de renovar la confiança amb Déu. Jesús, en Tu, confio. Així, recobrarem la pau.

Un avió estava apallissat i sacsejat per una terrible tempesta. Un nen, que hi viatjava, continuava en calma. Tots els altres passatgers, que estaven molt espantats, veien sorpresos l'assossec del seu jove company. Preguntat per la causa de la seva serenitat, va manifestar que no podia estar preocupat, doncs el seu pare era el que pilotava l'avió. Nosaltres podem estar completament tranquils perquè Déu és pare provident, pare per excel·lència! Els seus designis amorosos sobre nosaltres són més forts que un huracà, que el virus, que el verí...


La confiança ens fa molt bé. És repòs de l'ànima, dóna un gran consol, reconforta, crea esperança. Amb un pare que tant ens estima, sempre tenim motiu per estar contents i feliços.


La Providència a vegades sembla que ens abandona, no la veiem actuar. En realitat, Déu segueix mirant-nos amb mentalitat de pare, segueix estimant-nos amb tendresa de cor, segueix cuidant-nos. Així, santa Caterina de Siena, havent-ho passant molt malament durant una temptació, va queixar-se al Senyor, dient-li: «on eres quan patia la temptació?» i Crist li respongué: «estava en el teu cor, ajudant-te a fer que la vencessis». Crist que passa, l'acompanyava, l'ajudava.

A vegades les dificultats i les incerteses resulten molt doloroses. Tot això també té solució. Aprenguem del nen petit, que, en fer-se una ferida al genoll, corre, amb plor desconsolat, envers la seva mare. Aquesta l'acull afectuosament, l'omple de petons i de carícies. Al nen, amb aquest consol, li passen els mals, el deixen les llàgrimes, i torna l'alegria. En les dificultats anem confiadament a Déu, que ens estima més que la mare més afectuosa del món. Amb aquesta confiança arribarem a trobar consol, alegria, felicitat, nova vigoria. De nou, doncs, la mateixa medicina: Jesús, en Tu, confio.

És cert que hi ha núvols foscos, però sempre tenen un bord que està formosament platejat pel Sol. Veure aquest costat positiu ens ajuda molt. Amb l'afecte que Déu ens té, ja podem alçar el vol. Des de la perspectiva de l'amor, tota circumstància de la vida és un moment de plenitud. Cada batec del cor per amor a Déu resulta una realitat fantàstica, estupenda, meravellosa, una ocasió d'or, un gran tresor, un cant, una poesia, una flor, una explosió de bellesa. Com deia sant Josepmaria, tots els camins de la terra tenen quelcom de diví.

 

Dr. Josep Maria Montiu de Nuix, pvre., missioner de la Misericòrdia

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte