5 anys de la Laudato Si’ / L’Ecologia integral com a nou paradigma

image-aea403b86690d6500b06ca3386e645c4

Al començament de la carta encíclica Laudato si’ (LS), el papa Francesc explica «l‘íntima relació entre els pobres i la fragilitat del planeta»1, i recorda la raó per la qual ell ha triat el nom del patró dels ecologistes, sant Francesc d’Assís, com a bisbe de Roma. «Crec que Francesc és l‘exemple per excel·lència de la cura del que és feble i d‘una ecologia integral, viscuda amb alegria i autenticitat»2. Els problemes mediambientals i l’escalfament global –afirma el Pontífex– afecten i afectaran més els més pobres i vulnerables. Els problemes mediambientals provoquen problemes socials i per això, al llarg de tota l’encíclica, mostra que els diferents eixos estan interconnectats entre ells i, per tant, no es poden abordar de forma aïllada. En aquesta nova visió del món, més integral i més sistèmica, es relaciona el sentit humà de l’ecologia amb el fet de tenir cura del medi ambient i de les persones i la proposta condueix a cercar «altres maneres d‘entendre l‘economia i el progrés»3. Aquest nou paradigma és el que es pot definir com a ecologia integral i porta a un nou estil de vida: més agraït, més auster i més solidari. 

El papa Francesc al llarg de l’encíclica fa servir més el terme ecologia que no pas sostenibilitat o desenvolupament sostenible, però el fa servir en el mateix sentit. Quan Francesc parla d’ecologia, no es refereix només a la ciència que estudia els ecosistemes, o de forma més rudimentària al consum de productes ecològics, sinó a un desenvolupament humà que integri al mateix temps els aspectes ambientals, econòmics i socials i que tingui repercussions en la vida quotidiana i en la cultura.

La força de la paraula ecologia es troba, segurament, en la visió sistèmica o complexa de les relacions entre les persones i la naturalesa i de les persones entre si. Totes les persones i tots els éssers vius compartim el nostre planeta, és la llar comuna. Encara que vivim en un món globalitzat, no sempre són visibles les connexions entre les persones i entre les persones i el medi ambient i no coneixem –o no volem conèixer– les conseqüències de les decisions quotidianes. 

En aquesta carta encíclica, el Papa convida a reflexionar «sobre la cura de la casa comuna». Mostra com l’arrel de l’actual crisi ambiental i social és de tipus antropològic:

l’ésser humà s’ha erigit en propietari del planeta, utilitzant i abusant dels recursos, sense considerar o sense importar-li les conseqüències del seu comportament dominador. «...ara el que interessa és extreure tot el que sigui possible de les coses per la imposició de la mà humana, que tendeix a ignorar o oblidar la realitat mateixa del que té al davant. Per això, l’ésser humà i les coses han deixat d‘allargar-se amigablement la mà per  passar a estar enfrontats. D‘aquí es passa fàcilment a la idea d‘un creixement infinit o il·limitat, que ha entusiasmat tant economistes, financers i tecnòlegs».4

Desenvolupament sostenible i integral

La paraula sostenibilitat es fa servir amb molta freqüència, però sovint no es comprèn el seu significat global, o s’associa només amb la reducció i el reciclatge de residus, sense conèixer la seves dimensions socials i educatives.

Quan, amb l’Informe Brundlant (1987), es defineix el «desenvolupament sostenible» com aquell «desenvolupament que té en consideració les necessitats de les generacions actuals sense comprometre les necessitats de les generacions futures»5 deixa d’haver-hi confrontació entre el desenvolupament humà i la conservació dels recursos naturals.

Això va suposar un punt d’inflexió en el concepte de desenvolupament humà i va permetre començar a establir aliances entre l’economia i l’ecologia. Com que els problemes mediambientals –el canvi climàtic, la desforestació, la pèrdua de la biodiversitat– són cada vegada més greus i afecten la vida de milions de persones, a finals de setembre de 2015, Nacions Unides va aprovar l’agenda 2030, amb els objectius de desenvolupament sostenible per als propers quinze anys: Transformar el nostre món: l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.6 El papa Francesc ha participat en aquest important acte celebrat a Nova York, perquè està totalment en consonància amb el que ha escrit en la Lloat sigueu. 

Davant la publicació de la nova encíclica del papa Francesc, hi ha qui pensa que es tracta d’un document pioner i controvertit, quan ni és nou que els papes parlin de consciència ecològica, ni la situació d’insostenibilitat està desconnectada de les grans alarmes socials, com la fam, la pobresa extrema, l’explotació de persones o el terrorisme, a les quals s’està referint diàriament el papa Francesc.

Actituds per a una ecologia integral

Quan el Papa ens convida a la conversió ecològica, ens està convidant a un canvi de visió i de conducta. A un canvi de paradigma. Sortir d’una visió miop i reduccionista, que no és capaç d’analitzar les conseqüències de les accions i passar a una visió global i planetària. 

Per tenir aquest canvi de visió, cal ampliar la mirada. Per una banda, distanciar-nos de la realitat immediata, el focus petit i especialitzat (es diu que «els arbres no deixen veure el bosc») per descobrir les interdependències i les interconnexions. «Els coneixements fragmentaris i aïllats poden convertir-se en una forma d‘ignorància si es resisteixen a integrar-se en una visió més àmplia de la realitat».7

Cal també ser contemplatius, descobrir la bellesa que hi ha en la naturalesa i en qualsevol ésser viu. A sant Francesc d’Assís, aquesta contemplació el portava a lloar Déu i a cantar. Aquesta actitud espiritual no és pas infantil, sinó que simplement està lliure de materialisme. Referint-se a sant Francesc, el Papa diu: «Ell entrava en comunicació amb totes les coses creades, i fins i tot predicava a les flors «invitant-les a lloar el Senyor, com si gaudissin del do de la raó». La seva reacció era molt més que una valoració intel·lectual o un càlcul econòmic, perquè per a ell qualsevol criatura era una germana, unida a ell amb llaços d‘afecte. Per això se sentia cridat a tenir cura de tot el que existeix».8 Aquesta visió fraterna amb els animals, les flors, la lluna o l’aigua, no és en cap moment panteisme, sinó que és una conseqüència d’adonar-se de la condició de creatura i per tant, de part de la creació. La visió de sentir-nos part de la naturalesa en ajuda a reconèixer les interdependències que hi ha entre tots els éssers vius i amb l’aire, aigua i substrat mineral i ens convida a tenir cura del que formem part.

Aquest nou paradigma, segons les reflexions i suggeriments de la Laudato si’, suposa un conversió ecològica, un canvi en la manera de veure’ns a nosaltres mateixos i de veure el planeta i també un canvi de conducta. «La cultura ecològica no es pot reduir a una sèrie de respostes urgents i parcials als problemes que van apareixent entorn de la degradació de l‘ambient, l‘esgotament de les reserves naturals i la contaminació. Hauria de ser una mirada diferent, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l‘avenç del paradigma tecnocràtic.»9

És passar de veure la realitat que ens envolta com un producte de l’atzar, com una realitat informe i sense sentit, a veure el planeta i l’univers com a creació, com a regal confiat a les nostres mans, amb un disseny i unes lleis de funcionament que cal conèixer i respectar. «La intervenció humana en la natura sempre s‘ha esdevingut, però durant molt temps va tenir la característica d‘acompanyar, de plegar-se a les possibilitats que ofereixen les coses mateixes. Es tractava de rebre el que la realitat natural per ella mateixa permet, com allargant la mà.»10

El fet d’adonar-se de la nostra condició de criatura amb capacitat creativa ens ha de conduir a cooperar amb la creació i a tenir cura del nostra planeta, que «gemega i sofreix dolors de part» (Rm 8, 22).11 Les persones, com a fills i cooperadors de Déu, poden contribuir al desenvolupament ple de la creació que fa del planeta la nostra casa comuna. Si no es reconeix que Déu es Déu i les persones criatures, es repeteix la temptació de voler ser com Déu, i els éssers humans actuen com a dominadors sense criteris ètics.

La conversió ecològica suposa contemplar el planeta amb nous ulls, amb una nova mirada, més agraïda i més humil, que ens faci sentir més interdependents. No és una mirada infantil, sinó profunda i madura, perquè és conscient d’aquesta globalitat, amb les seves múltiples interconnexions, i perquè condueix a un comportament més acurat, més auster i més solidari. 

El Papa, quan ens mostra què significa la sostenibilitat o l’ecologia integral, ens convida a revisar el propi estil de vida i a saber descobrir la riquesa de la pobresa. No es tracta només de reconèixer el valor de cada persona, sense marginar o excloure ningú (que ja és moltíssim!) sinó de passar de ser consumidors consumistes, amb una llibertat malalta, a ser realment persones lliures i responsables, que no associen l’èxit i la felicitat amb la possessió d’objectes o amb el poder. «El ritme de consum, de malbaratament i d‘alteració del medi ambient ha superat les possibilitats del planeta, de tal manera que l‘estil de vida actual, essent insostenible, només pot acabar en catàstrofes, com de fet ja està passant periòdicament en diverses regions. L‘atenuació dels efectes de l‘actual desequilibri depèn del que fem ara mateix, sobretot si pensem en la responsabilitat que ens atribuiran els qui hauran de suportar les pitjors conseqüències.»12

Es tracta de deixar de viure en la mentida de pensar que vivim en un planeta amb recursos il·limitats13 i acceptar la realitat dels límits del planeta. «La seva llibertat emmalalteix quan es lliura a les forces cegues de l‘inconscient, de les necessitats immediates, de l‘egoisme, de la violència. En aquest sentit, està nu i exposat davant del seu propi poder, que continua creixent, sense tenir els elements per controlar-lo. Pot disposar de mecanismes superficials, però podem sostenir que li manquen una ètica sòlida, una cultura i una espiritualitat que realment el limitin i el continguin en una lúcida abnegació.»14

L’ecologia integral suposa un canvi de mentalitat, fruit d’un canvi de visió, un canvi en els hàbits de consum i, en definitiva, un canvi de comportament; és així que l’home té en compte la realitat que l’envolta –entorn social, natural, econòmic i cultural– de manera que considera el planeta com la casa pròpia i de tots, de la qual hem de tenir cura.

Sílvia Albareda Tiana, professora de Didàctica de les Ciències Experimentals, Universitat Internacional de Catalunya

Aquest article es va publicar originalment a Temes d'Avui edició en paper núm. 51-52
___

[1] Papa FRANCESC: Carta encíclica Laudato si’, 16.

[2] Ibidem, 10.

[3] Ibidem, 16.

[4] Ibidem, 106.

[5] La traducció en castellà està recollida a: Comisión Mundial del Medio Ambiente y del Desarrollo. Nuestro Futuro Común. Madrid: Alianza, 1988.

[6] A la web de Nacions Unides es pot descarregar la declaració en castellà: http://www.un.org/ga/search/view_doc.asp?symbol=A/69/L.85&Lang=S

[7] Papa FRANCESC: Carta encíclica Laudato si’, 138.

[8] Ibidem, 11.

[9] Ibidem 111.

[10] Ibidem, 106.

[11] Aquesta citació de la carta als Romans de sant Pau és recollida al començament de la Carta encíclica Laudato si’, 2.

[12] Papa FRANCESC: Carta encíclica Laudato si’, 161.

[13] Cfr: Laudato si’, 106.

[14] Ibidem, 105.

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte