Catequesi de Francesc sobre les benaurances (7): Benaurats els que treballen per la pau


La catequesi d’avui està dedicada a la setena benaurança, la dels «treballadors de la pau», que són proclamats fills de Déu. M’alegro que caigui immediatament després de la Pasqua, perquè la pau de Crist és el fruit de la seva mort i resurrecció, com escoltem en la lectura de Sant Pau. Per a entendre aquesta benaurança hem d’explicar el significat de la paraula «pau», que pot entendre’s malament o, a vegades, trivialitzar-se.


Hem d’orientar-nos entre dues idees de pau: la primera és la bíblica, on apareix la bella paraula «shalom», que expressa abundància, prosperitat, benestar. Quan en hebreu es desitja «shalom», es desitja una vida bella, plena i pròspera, però també segons la veritat i la justícia, que es compliran en el Messies, Príncep de la pau (cf. Is 9,6; Mic 5,4-5).


Després està l’altre sentit, més difós, en el qual la paraula «pau», s’entén com una espècie de tranquil·litat interior: estic tranquil, estic en pau. Es tracta d’una idea moderna, psicològica i més subjectiva. Comunament es pensa que la pau és la tranquil·litat, l’harmonia, l’equilibri interior. Aquesta accepció de la paraula «pau», és incompleta i no ha de ser absolutitzada, perquè en la vida la inquietud pot ser un moment important de creixement. Moltes vegades és el Senyor mateix el que sembra en nosaltres la inquietud perquè sortim en la seva cerca, per a trobar-ho. En aquest sentit és un moment de creixement important, mentre que pot succeir que la tranquil·litat interior correspongui a una consciència domesticada i no a una veritable redempció espiritual. Tantes vegades el Senyor ha de ser «senyal de contradicció» (cf. Lc 2,34-35), sacsejant les nostres falses certeses per a portar-nos a la salvació. I en aquest moment sembla que no tinguem pau, però és el Senyor el que ens posa en aquest camí per a arribar a la pau que ell mateix ens donarà.


En aquest punt hem de recordar que el Senyor entén la seva pau com a diferent de la pau humana, la del món, quan diu: «Us deixo la pau, la meva pau us dono; no us la dono com la dóna el món» (Jn 14,27). La de Jesús és una altra pau, diferent de la mundana.


Preguntem-nos: com dóna el món la pau? Si pensem en els conflictes bèl·lics, les guerres normalment acaben de dues maneres: o bé amb la derrota d’un dels dos bàndols, o bé amb tractats de pau. No podem per menys que esperar i resar perquè sempre es prengui aquest segon camí; però hem de considerar que la història és una sèrie infinita de tractats de pau desmentits per guerres successives, o per la metamorfosi d’aquestes mateixes guerres en altres formes o en altres llocs. Fins i tot en la nostra època, es combat una guerra «en trossos» en diversos escenaris i de diferents maneres[1]. Devem, almenys, sospitar que en el context d’una globalització formada principalment per interessos econòmics o financers, la «pau» d’uns correspon a la «guerra» d’uns altres. I aquesta no és la pau de Crist!


En canvi, com dóna la seva pau el Senyor Jesús? Hem sentit a sant Pau dir que la pau de Crist és «la que fa de dos pobles, un» (cf. Ef 2.14), anul·lar l’enemistat i reconciliar. I el camí per a aconseguir aquesta obra de pau és el seu cos. Perquè ell reconcilia totes les coses i fa la pau amb la sang de la seva creu, com diu el mateix Apòstol en un altre lloc (cf. Col 1, 20).


I aquí, jo em pregunto, podem preguntar-nos tots: Qui són, doncs, els «treballadors de la pau»? La setena benaurança és la més activa, explícitament operativa; l’expressió verbal és anàloga a la utilitzada en el primer verset de la Bíblia per a la creació i indica iniciativa i laboriositat. L’amor, per la seva naturalesa, és creatiu –l’amor és sempre creatiu– i cerca la reconciliació a qualsevol cost. Són anomenats fills de Déu aquells que han après l’art de la pau i el practiquen, saben que no hi ha reconciliació sense la donació de la seva vida, i que cal buscar la pau sempre i en qualsevol cas. Sempre i en qualsevol cas, no l’oblideu! Cal buscar-la així. No és una obra autònoma fruit de les capacitats pròpies, és una manifestació de la gràcia rebuda de Crist, que és la nostra pau, que ens va fer fills de Déu.


El veritable «Shalom» i el veritable equilibri interior brollen de la pau de Crist, que ve de la seva Creu i genera una humanitat nova, encarnada en una multitud infinita de sants i santes, inventius, creatius, que han ideat formes sempre noves d’estimar. Els sants, les santes que construeixen la pau. Aquesta vida com a fills de Déu, que per la sang de Crist busquen i troben als seus germans i germanes, és la veritable felicitat. Benaurats els que van per aquest camí.


I una vegada més, Feliç Pasqua a tots, en la pau de Crist!

[1] Cf. Homilia en el Sacrario Militar de Redipuglia, 13 de setembre de 2014; Homilia a Sarajevo, 6 de juny de 2015; Discurs a la plenària del Consell Pontifici per als Textos Legislatius, 21 de febrer de 2020.

Autor: Papa Francesc. Audiència general, dimecres, 15 d’abril de 2020

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte