Catequesi de Francesc sobre les benaurances (8): Benaurats els perseguits per causa de la justícia

Amb l’audiència d’avui concloem l’itinerari sobre les Benaurances de l’Evangeli. Com hem escoltat, l’última proclama l’alegria escatològica dels perseguits per la justícia.

Aquesta benaurança anuncia la mateixa felicitat que la primera: el Regne dels cels és dels perseguits, així com dels pobres d’esperit; així comprenem que hem arribat al final d’un itinerari unificat jalonat pels anuncis precedents.


La pobresa d’esperit, el plor, la mansuetud, la set de santedat, la misericòrdia, la purificació del cor i les obres de pau poden conduir a la persecució per causa de Crist, però aquesta persecució al final és causa d’alegria i de gran recompensa en el cel. La sendera de les Benaurances és un camí pasqual que porta d’una vida segons el món a una vida segons Déu, d’una existència guiada per la carn —és a dir, per l’egoisme— a una guiada per l’Esperit.


El món, amb els seus ídols, els seus compromisos i les seves prioritats, no pot aprovar aquest tipus d’existència. Les «estructures de pecat»
[1], sovint produïdes per la mentalitat humana, tan alienes a l’Esperit de veritat que el món no pot rebre (cf. Jn 14,17), no poden per menys que rebutjar la pobresa o la mansuetud o la puresa i declarar la vida segons l’Evangeli com un error i un problema, per tant com alguna cosa que cal marginar. Així pensa el món: «Aquests són idealistes o fanàtics...» Així és com pensen.

Si el món viu sobre la base dels diners, qualsevol que demostri que la vida es pot realitzar en el do i la renúncia es converteix en una molèstia per al sistema de la cobdícia. Aquesta paraula «molèstia» és clau, perquè el testimoniatge cristià, que fa tant de bé a tanta gent perquè ho segueix, molesta als qui tenen una mentalitat mundana. Ho viuen com un retret. Quan apareix la santedat i emergeix la vida dels fills de Déu, en aquesta bellesa hi ha una cosa incòmoda que crida a adoptar una postura: o deixar-se qüestionar i obrir-se a la bondat o rebutjar aquesta llum i endurir el cor, fins al punt de l’oposició i l’acarnissament (cf. Sab 2, 14-15). És curiós, crida l’atenció veure com, en la persecució dels màrtirs, l’hostilitat creix fins a l’acarnissament. N’hi ha prou amb veure les persecucions del segle passat, de les dictadures europees: com s’arriba a l’acarnissament contra els cristians, contra el testimoniatge cristià i contra l’heroïcitat dels cristians.

Però això mostra que el drama de la persecució és també el lloc de l’alliberament del sotmetiment a l’èxit, a la vanaglòria i als compromisos del món. De què s’alegra el que és rebutjat pel món a causa de Crist? S’alegra d’haver trobat una cosa més valuosa que el món sencer. Perquè «de què li serveix a l’home guanyar el món sencer si arruïna la seva vida?» (Mc 8,36). Quin avantatge hi ha?


És dolorós recordar que, en aquest moment, hi ha molts cristians que sofreixen persecució en diverses parts del món, i hem d’esperar i resar perquè la seva tribulació es detingui com més aviat millor. Són molts: els màrtirs d’avui són més que els màrtirs dels primers segles. Expressem a aquests germans i germanes la nostra proximitat: som un sol cos, i aquests cristians són els membres sagnants del cos de Crist que és l’Església.

Però també hem d’anar amb compte de no llegir aquesta benaurança en clau victimista, acte-commiserativa. En efecte, el menyspreu dels homes no sempre és sinònim de persecució: precisament poc després Jesús diu que els cristians són la «sal de la terra», i adverteix contra la «pèrdua del sabor», en cas contrari la sal «no serveix per a una altra cosa que per a ser tirada i calcigada pels homes» (Mt 5,13). Per tant, també hi ha un menyspreu que és culpa nostra quan perdem el sabor de Crist i l’Evangeli.

Hem de ser fidels a la sendera humil de les Benaurances, perquè és el que porta a ser de Crist i no del món. Val la pena recordar el camí de Sant Pau: quan es creia un home just, era de fet un perseguidor, però quan va descobrir que era un perseguidor, es va convertir en un home d’amor, que afrontava amb alegria els sofriments de les persecucions que sofria (cf. Col 1,24).

L’exclusió i la persecució, si Déu ens concedeix la gràcia, ens assemblen a Crist crucificat i, associant-nos a la seva passió, són la manifestació de la vida nova. Aquesta vida és la mateixa que la de Crist, que per nosaltres els homes i per la nostra salvació va ser "menyspreat i rebutjat pels homes" (cf. Is 53,3; Ac 8,30-35). Acollir el seu Esperit pot portar-nos a tenir tant amor en els nostres cors com per a oferir les nostres vides pel món sense comprometre’ns amb els seus enganys i acceptant el seu rebuig. Els compromisos amb el món són el perill: el cristià sempre està temptat de fer compromisos amb el món, amb l’esperit del món. Aquesta —rebutjar els compromisos i seguir el camí de Jesucrist— és la vida del Regne dels Cels, l’alegria més gran, la felicitat veritable. I després, en les persecucions sempre està la presència de Jesús que ens acompanya, la presència de Jesús que ens consola i la força de l’Esperit que ens ajuda a avançar. No ens desanimem quan una vida coherent amb l’Evangeli atreu les persecucions de la gent: existeix l’Esperit que ens sosté en aquest camí.


Papa Francesc, Audiència general, dimecres, 29 d’abril de 2020


http://www.vatican.va
___

[1] Cf. Discurs als participants en el seminari «Noves formes de solidaritat», 5 de febrer de 2020: «La idolatria dels diners, la cobdícia i l’especulació són estructures de pecat —com les definia sant Joan Pau II— produïdes per la globalització de la indiferència».

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte