Catequesi de Francesc sobre les benaurances (6): Benaurats els que tenen el cor pur

Avui llegim junts la sisena benaurança, que promet la visió de Déu i té com a condició la puresa de cor.

Un salm diu: «Tu em parles dintre el cor i em dius: "Busqueu la meva mirada!" Buscar-la és el que vull, Senyor. No m'amaguis la mirada» (27, 8-9).

Aquest llenguatge manifesta la set d'una relació personal amb Déu, no mecànica, no una mica ennuvolada, no: personal, que el llibre de Job també expressa com a signe d'una relació sincera. Diu així el llibre de Job: «Jo només et coneixia d'oïda, però ara t'he vist amb els meus ulls.» (Jb 42,5). I moltes vegades penso que aquest és el camí de la vida, en la nostra relació amb Déu. Coneixem a Déu d'oïdes, però amb la nostra experiència avancem, avancem, avancem i al final el coneixem directament, si som fidels... I aquesta és la maduresa de l'Esperit.

Com arribar a aquesta intimitat, a conèixer a Déu amb els ulls? Es pot pensar, per exemple, en els deixebles de Emaús, que tenen al Senyor Jesús al seu costat, «però els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo.» (Lc 24,16). El Senyor els obrirà els ulls al final d'un camí que culmina amb la fracció del pa i que havia començat amb un retret: «Feixucs d'enteniment i de cor per a creure tot el que havien anunciat els profetes!». És el retret del principi (Lc 24, 25). Aquest és l'origen de la seva ceguesa: el cor insensat i feixuc. I quan el cor és insensat i feixuc, no es veuen les coses. Es veuen les coses com a ennuvolades. Aquí resideix la saviesa d'aquesta benaurança: per a contemplar, és necessari entrar dins de nosaltres mateixos i fer espai a Déu perquè, com diu Sant Agustí, «Déu és més íntim que el més íntim meu» («interior intimo meo»: Confessions, III, 6, 11). Per a veure a Déu no cal canviar d'ulleres o de punt de mira, o canviar d'autors teològics que ensenyin el camí: cal alliberar el cor dels seus enganys! Aquest és l'únic camí.

És una maduresa decisiva: quan ens adonem que el nostre pitjor enemic s'amaga sovint en el nostre cor. La batalla més noble és contra els enganys interns que generen els nostres pecats. Perquè els pecats canvien la visió interior, canvien la valoració de les coses, mostren coses que no són vertaderes, o almenys que no són tan vertaderes.

Per tant, és important entendre què és la "puresa de cor". Per a això hem de recordar que per a la Bíblia el cor no consisteix només en els sentiments, sinó que és el lloc més íntim de l'ésser humà, l'espai interior on la persona és ella mateixa. Això, segons la mentalitat bíblica.
L'Evangeli de Mateu diu: «Perquè si allò que en tu ha de ser llum és foscor, que en serà, de gran, la foscor!» (6, 23). Aquesta "llum" és la mirada del cor, la perspectiva, la síntesi, el punt de lectura de la realitat (cf. Evangelii gaudium, 143).

Però què significa cor "pur"? El pur de cor viu en la presència del Senyor, conservant en el cor el que és digne de la relació amb Ell; només així posseeix una vida "unificada", lineal, no tortuosa sinó simple.

El cor purificat és, per tant, el resultat d'un procés que implica un alliberament i una renúncia. El pur de cor no neix així, ha viscut una simplificació interior, aprenent a negar el mal dins de si, el que en la Bíblia es diu circumcisió del cor (cf. Dt 10.16; 30,6; Ez 44,9; Jer 4,4).

Aquesta purificació interior implica el reconeixement d'aquesta part del cor que està sota l'influx del mal: —«Sap, Pare, sento això, veig això i està malament»: reconèixer la part dolenta, la part que està ennuvolada pel mal — per a aprendre l'art de deixar-se sempre ensinistrar i guiar per l'Esperit Sant. El camí del cor malalt, del cor pecador, del cor que no pot veure bé les coses, perquè està en pecat, a la plenitud de la llum del cor és obra de l'Esperit Sant. Ell és qui ens guia per a recórrer aquest camí. I així, a través d'aquest camí del cor, arribem a "veure a Déu".

En aquesta visió beatífica hi ha una dimensió futura, escatològica, com en totes les Benaurances: és l'alegria del Regne dels Cels cap a la qual anem. Però existeix també l'altra dimensió: veure a Déu significa comprendre els designis de la Provisió en el que ens succeeix, reconèixer la seva presència en els sagraments, la seva presència en els germans, especialment en els pobres i els que sofreixen, i reconèixer-ho allí on es manifesta (cf. Catecismo de la Iglesia Católica2519).

Aquesta benaurança és una mica el fruit de les anteriors: si hem escoltat la set del bé que habita en nosaltres i som conscients que vivim de misericòrdia, comença un camí d'alliberament que dura tota la vida i ens porta al Cel. És un treball seriós, un treball que fa l'Esperit Sant si li donem espai perquè ho faci, si estem oberts a l'acció de l'Esperit Sant. Per això podem dir que és una obra de Déu en nosaltres —en les proves i en les purificacions de la vida— i aquesta obra de Déu i de l'Esperit Sant porta a una gran alegria, a una pau veritable. No tinguem por, obrim les portes del nostre cor a l'Esperit Sant perquè ens purifiqui i ens faci avançar per aquest camí cap a l'alegria plena.

Papa Francesc, Audiència general, dimecres, 1 d'abril de 2020

http://w2.vatican.va

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte