LLIBRE / Filosofia de la religió

image-4c76a0b7d85e434ffc21280d4529cf03Pere Lluís Font
Filosofia de la religió
Fragmenta Editorial
Barcelona, 2017
214 pàg. 

El Dr. Pere Lluís Font1 recull diverses col·laboracions seves sobre filosofia de la religió. Una disciplina –diu l’autor al Pròleg– «relativament jove i pràcticament sense tradició acadèmica a casa nostra». Una clau important, desvetllada des del principi per l’autor, és saber que Henry Duméry, a qui dedica un apèndix, ha estat el seu principal referent en matèria de filosofia de la religió, d’ençà que el va descobrir a la darreria de la dècada dels cinquanta del segle passat.
L’obra està estructurada en sis capítols, amb caràcter d’assaigs autònoms, però mantenint una seqüència discursiva. Els temes dels assaigs són qüestions nuclears de la religió, considerada en general, però pràcticament centrats en el cristianisme, i més específicament en el catolicisme.
Comença parlant de l’estatut de la filosofia de la religió.
Amb aquesta finalitat estudia les diferències amb el que podem dir «l’objecte formal» de les ciències de la religió, i així mateix de la teologia natural, i la teologia dogmàtica (matisant que aquesta pressuposa la fe, a diferència de les ciències de la religió). Després de considerar la relació genèrica entre filosofia pagana i filosofia cristiana, es planteja que «no és possible fer una filosofia de la religió que sigui realment autònoma i que no sigui, per tant, en un grau o altre, serventa de la teologia, o de l’anti-teologia» (pàg. 50-51). Més endavant, subratlla que una «filosofia dogmàtica, d’escola, de partit pres, de legitimació de posicions prèvies, si no és serventa, és enemiga de la religió» (pàg. 54-55).
Això el porta a parlar de la religió, i més concretament del catolicisme, com a objecte de reflexió filosòfica. Apareix, així, la qüestió central, ja clàssica –que podríem anomenar la quaestio disputata–, que duu, al nostre parer, al punt neuràlgic de la filosofia de la religió: la relació entre raó i fe, la possibilitat d’una filosofia plenament autònoma i alhora compatible, i fins i tot harmonitzable, amb la religió, en el mutu respecte dels àmbits propis, dels camps respectius. Qüestió que adquireix una dimensió i densitat especials, quan es planteja en relació amb una religió revelada i, en particular, el cristianisme, que ve a ser el primum analogatum.
L’autor, en el seu estudi, sembla no tenir en compte la relació entre fe i raó presentada pel Magisteri en l’encíclica Fides et ratio. «A la llum d’aquestes consideracions, la relació que ha d’instaurar-se oportunament entre la teologia i la filosofia ha d’estar marcada per la circularitat. Per a la teologia, el punt de partida i la font original ha de ser sempre la paraula de Déu revelada en la història [...] D’altra banda, ja que la paraula de 1 Ha estat professor d’història de la filosofia moderna i de la filosofía de la religió a la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Col·legi de Filosofia. Actualment, és membre emèrit de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans i membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Té diverses publicacions sobre temes i autors filosòfics. Déu és Veritat [...], afavorirà la seva millor comprensió la recerca humana de la veritat, o sigui, el filosofar, desenvolupat en el respecte de les seves lleis pròpies» (núm. 73).
I en el núm. 48, hi llegim: «[...] la relació actual entre la fe i la raó demana un atent esforç de discerniment, atès que tant la raó com la fe s’han empobrit i aflebit una davant l’altra (...) No és inoportuna, per tant, la meva crida forta i incisiva perquè la fe i la filosofia recuperin la unitat profunda que els dona la capacitat de ser coherents amb la seva naturalesa en el respecte de la recíproca autonomia».
En contrast, el Dr. Lluís Font presenta el pensament kantià en relació amb el tema de la fe religiosa: «En Kant, doncs, la polisèmia del terme fe fa possible la coincidència de dues ordenacions diferents de les tres formes de Fürwahrhalten. Encara cal afegir-hi que la fe moral és una mena de moral filosòfica, que Kant contraposarà a la fe revelada (o fe dogmàtica, o fe doctrinal o fe eclesiàstica) de les religions positives, en la qual sembla que havia deixat de creure, bé que el kantisme la declara possible. En tot cas, la filosofia de Kant és un dels grans llocs de reflexió sobre què és creure» (pàg. 147).
El sistema filosòfic kantià, en efecte, estableix dos axiomes que barren la possibilitat de rebre una doctrina revelada: a) no és possible el coneixement de la cosa-en-si (noumenon); b) l’únic coneixement possible de la realitat és el fainomenon (la cosa-pera-mi). Però el fenomen és fruit exclusiu de l’activitat interna del subjecte. D’aquí la afirmació taxativa kantiana: «ésser no és un predicat real». El sistema kantià és, doncs, un subjetivisme transcendental. I, per tant, incompatible amb una doctrina que es presenta com a coneixement objectiu de la realitat, la qual, tot i ser revelada, resulta harmonitzable amb la raó.
En resum, penso que el present treball del Dr. Font aconsegueix la finalitat que ell proposa en el pròleg: obrir camí als estudis sobre la filosofia de la religió en el nostre àmbit acadèmic. Pels temes escollits –tots fonamentals en la matèria–, i la profunditat en el tractament de les qüestions, pot resultar una obra adequada com a introducció a la filosofia de la religió, i alhora una eina útil de treball. L’anàlisi de l’autor en els temes proposats en els diferents assaigs obre també camps interessants d’estudi. El llibre presenta, així, una gran amplitud de temes i una àmplia bibliografia.

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte