El jutge davant la regeneració de la vida política

image-24827db6061f4b3c633596b6238eb058

Sobre el tema que encapçala aquestes línies, es plantegen algunes qüestions prèvies. ¿És necessària, aquesta regeneració? ¿Què vol dir, exactament? ¿Fa referència a l’actuació del jutge en concret, de cada jutge, o més aviat a l’organització judicial, l’administració de justícia, o com es vulgui anomenar aquesta estructura de l’Estat? 

 

Sembla que s’ha de respondre afirmativament a la primera pregunta. La vida politicosocial del nostre país ha sofert una notable degeneració que presenta diversos símptomes com ara, entre d’altres: una greu fallida del principi de presumpció d’innocència, l’enfrontament entre polítics amb l’ús abundant d’insults i desqualificacions personals, els judicis mediàtics amb condemnes anticipades, el linxament mediàtic de persones amb rellevància social, el descrèdit d’institucions bàsiques, públiques i privades, la manipulació de notícies, la corrupció... Deixo a d’altres col·laboradors d’aquest número monogràfic l’anàlisi de les causes d’aquesta situació. N’hi ha prou de fer-la palesa i de considerar que la degeneració no és només deguda als polítics, a la classe política que es diu, sinó a tota la societat. 

Doncs bé, ¿quina finalitat té aquesta regeneració? Al meu parer, no cap altra que buscar i potenciar el bé comú –locució clàssica que tornen a fer servir recentment algunes formacions polítiques– o, dit d’una altra manera, aspirar a l’assoliment d’una convivència pacífica en llibertat i justícia on tot ciutadà pugui fer realitat el seu projecte vital amb ple respecte de la seva dignitat personal. 

Si aquest és l’objectiu, ¿què hi poden fer, els jutges? Doncs, fer bé la seva feina, ser bons jutges. Considero que no és tan sols que els principals referents de la convivència siguin les persones, a les quals s’ordenen les estructures socials existents, sinó que és precisament l’actuació de cada home l’alçaprem més eficaç en la forja del bé comú, i encara més, doncs, quan es parla de jutges, per la transcendència de la seva tasca. 

Poso l’èmfasi, per tant, en el que pot fer cada jutge abans d’examinar les possibles mesures per millorar el marc en què desenvolupa la seva comesa, i això malgrat les nombroses deficiències que aquesta estructura tingui. El jutge espanyol pot, amb el suport de l’estatut orgànic vigent, contribuir en gran manera i exclusivament amb la seva funció a millorar, preservar i consolidar aquella convivència pacífica en llibertat i justícia. Defenso aquesta capacitat del jutge quan actua en l’estricte exercici de la seva funció jurisdiccional –declarar el dret i fer-ho efectiu. Si no és en aquesta precisa comesa, entenc que tindran escassa importància totes les intervencions que faci invocant implícitament o explícitament la seva condició de jutge, encara que siguin motivades per una intenció regeneradora. 

Unes darreres observacions prèvies. Tot i que em referiré fonamentalment a qüestions relatives a la feina del jutge en concret (algunes exclusives dels jutges penals i d’altres predicables també dels que actuen en els diversos ordres jurisdiccionals: civil, família i menors, administratiu, laboral...), esmentaré, en la part final, possibles mesures de tipus organitzatiu i processal que contribueixin a aquesta regeneració sobre la qual reflexiono. I també assenyalaré –és una observació de caràcter gramatical– que faig servir constantment el masculí genèric tant per referir-me al jutge en singular com a la totalitat d’ells i elles –siguin, doncs, homes o dones– per un motiu de brevetat i per no allargar desmesuradament aquestes línies, com passaria si hagués d’al·ludir sempre a tots dos gèneres. 

 

Qüestions amb les quals s’enfronta el jutge 

Passem ja a tractar, necessàriament de manera succinta, alguns temes que es presenten diàriament al jutge. En primer lloc, vull afirmar que tenim a Espanya un conjunt de jutges prou competents i honrats per afrontar aquesta tasca de regeneració. Les enquestes de valoració de la judicatura publicades periòdicament em semblen inevitablement esbiaixades perquè no tenen en compte, entre d’altres factors, la natural opinió negativa dels que perden un plet. Ben diversa seria probablement la valoració si els enquestats fossin professionals jurídics. 

Considero que hi ha una distinció clara entre els conflictes de naturalesa jurídica i els de condició política, tot i que s’entremesclen i interactuen, i que és un greu error del governant resoldre conflictes jurídics amb criteris polítics i viceversa. Doncs bé, en anàleg sentit, el jutge no pot cedir a la temptació d’encarar conflictes jurídics amb criteris d’oportunitat i conveniència, tenint in mente eventuals conseqüències socials de la seva resolució, sinó que ha d’aplicar les pautes legals establertes. Aquesta afirmació no suposa prescindir de la prudència, tan connatural a l’ofici judicial, ni deixar-se arrossegar cap al tràngol que reflecteixen les màximes forenses «summum ius, summa iniuria» i «fiat iustitia et pereat mundus». En aquest sentit, cal dir que la prudència del jutge es manifesta precisament en l’apreciació exacta dels fets controvertits, l’estudi rigorós dels al·legats de les parts, la perspicàcia probatòria, la ponderació de les circumstàncies, l’abast i adequació del que es resol dins dels marges legals, l’assumpció d’antecedents judicials veritablement aplicables, la presa en consideració de valoracions socials arrelades, etc. 

Em refereixo, ara, al paper del jutge en relació amb el dret constitucional de la presumpció d’innocència. Aquesta garantia, corol·lari de la dignitat de la persona humana, és ignorada amb massa freqüència per la societat espanyola. Només cal llegir els mitjans de comunicació, apuntar-se a les xarxes socials, escoltar els polítics o els comentaris del ciutadà del carrer. El jutge té molt a fer en aquest tema, en el seu modus operandi, en el seu raonament. Si no hi ha material probatori de què extreure la convicció moral sobre la realitat del fet discutit, el jutge ha de salvaguardar sempre el principi «in dubio pro reo», i no cedir a la temptació del que sembla una exigència de la societat, massa freqüent en casos judicials precedits per judicis paral·lels de transcendència mediàtica. 

Fa bastants anys, quan llegia un estudi primerenc a Espanya de sociologia judicial del professor Juan José Toharia, em va sorprendre –parlo de memòria– la resposta a la pregunta de quin sistema processal era preferible: un que evités sempre la condemna d’innocents, fins i tot amb el risc que quedessin impunes els culpables, o bé un altre que fes impossible que els culpables s’escapessin del càstig, encara que com a contrapartida poguessin ser condemnats innocents. Mentre que la resposta gairebé unànime dels jutges enquestats per l’autor del llibre es va pronunciar en favor del primer sistema, la causa de la meva sorpresa no va ser aquesta dada, sinó que l’opinió majoritària dels estudiants de Dret, igualment enquestats, es va decantar pel segon. 

Relacionats amb la garantia de la presumpció d’innocència hi ha, entre d’altres assumptes, la manera d’afrontar l’admissió de querelles i la filtració en els sumaris. Sobre aquesta admissió, penso en les querelles difícilment versemblants, clarament infundades, o que denuncien conductes que poden ser contràries a dret, però no criminals, per no referir-me a les interposades per partits polítics o testaferros seus com a part de la seva estratègia de confrontació. El rebuig d’aquestes querelles no genera indefensió per al denunciant, que té a l’abast la via judicial adequada o l’exigència de responsabilitat política per mitjà de les vies oportunes, però sí que evita patiments i situacions doloroses d’una gravetat que els jutges, per deformació professional, de vegades no som prou conscients. Aquella convivència pacífica en justícia i llibertat s’enforteix quan s’evita amb raó ferir les persones en la seva fama i honor. D’altra banda, no hi ha dubte del dany que produeixen les filtracions sumarials i de com alimenten els judicis paral·lels, veritable corc de la justícia. L’acusat té dret que se silenciïn les dades perjudicials sobre les quals no pot al·legar. Aquesta reserva es relaciona amb la prevenció sàvia i plena d’humanitat que recull l’exposició de motius de la nostra més que centenària Llei d’enjudiciament criminal quan recorda al jutge instructor el seu deure de consignar en el sumari tant les dades perjudicials com les favorables del querellat i també respon a la protecció de la seva dignitat personal. 

La intervenció del jutge en la ràpida tramitació del procés és decisiva. Amb independència de la dilació deguda a la regulació processal, per força garantista, o l’escassetat de mitjans o fins i tot a l’actuació retardatària de les parts que intervenen, el jutge no pot oblidar l’exigència peremptòria que el procés no es demori. Hi ha molts petits detalls al seu abast en aquest sentit. I, a propòsit de la durada, una menció del deure d’executar allò acordat. S’imposa una actuació decidida, expeditiva i resolta, característiques totes elles de la prudència judicial, tot i la dificultat que de vegades comporta aquesta execució. La lentitud per a dur a terme una decisió que ha estat precedida d’estudi i deliberació no és prudència. Les anteriors consideracions valen per als jutges que exerceixen unipersonalment i per als qui formen part d’òrgans col·legiats. Que això és així ho demostra la dada que, en condicions semblants, n’hi ha que són més ràpids que altres en resoldre i executar. Processos que duren un temps raonable i en els quals es fa realitat sense demora allò que s’ha resolt, contribueixen de manera notable al fet que s’implanti aquesta convivència pacífica en llibertat i justícia, repetidament citada. 

Unes paraules sobre la justícia cautelar, qüestió d’una particular complexitat. Es tracta d’una resolució que facilita, preserva o aplana la decisió definitiva ulterior i que, de vegades, ve a resoldre anticipadament l’assumpte, que és l’aspecte sobre el qual desitjo fer comentaris. Deixant de banda aquí el procés penal, és la meva intenció alertar sobre la natural inèrcia del jutge que el porta a posposar la decisió crucial per a més endavant a fi d’obrar amb seguretat. Si en els escrits inicials està ja plantejada tota la discussió judicial i es pot aventurar que al·legacions posteriors i eventuals proves només podran aclarir-la, la prudència del jutge comporta que adopti aquesta decisió cautelar i no s’aturi davant la possibilitat, sempre existent, d’equivocar-se. 

Molt sovint es comenta la necessitat que el jutge, abans que cap altra cosa, sigui educat i tingui un exquisit respecte per les formes, ja sigui per aquelles que són garanties processals que protegeixen el principi de contradicció i el d’igualtat de les parts (quina bona escola de diàleg és el judici!) com les que són regles de cortesia amb tots els intervinents en un procés. No pot el jutge ignorar que actua sempre en una posició dominant –ja em permetran l’ús d’aquest concepte del dret de competència– que li exigeix un tracte correcte i respectuós amb tothom sense incórrer en justificacions llagoteres o familiaritats, per tal de posar-se a l’altura dels altres o fer-se perdonar aquesta situació preeminent que inevitablement té. Un judici respectuós és una altra manera de contribuir a un diàleg en pau sense interrupcions, insults, comentaris vexatoris o gestos ofensius, tan freqüents en altres terrenys. 

La prudència del jutge opera també i de manera important en la redacció de les seves resolucions (descripció de fets, valoració de les proves, argumentació jurídica ...) que han de concloure en pronunciaments clars, inequívocs, que no donin peu a interpretacions contradictòries. És per això que en el curs de l’exposició no s’han d’aventurar hipòtesis o emetre judicis o apreciacions que no venen al cas, o reforçar la posició amb raonaments de mera conveniència i que en tot cas no es recolzen en la llei. De vegades, s’incorre en aquest error mitjançant «obiter dicta» que donen lloc a conseqüències alienes a la qüestió discutida o una mena de justificació innecessària de la decisió adoptada, imperada legalment, però que pot semblar que no coincideix amb una presumpta percepció social. 

La consideració que ara exposaré no deixa de ser una opinió –espero que prou fonamentada– com totes les anteriors. Em refereixo a la seguretat jurídica, a la possibilitat de predir el resultat del plet; com és lògic, en la mesura que això és possible, ja que no es tracta pas d'un problema matemàtic. No ignoro la dificultat d’aconseguir aquesta aspiració quan les normes aplicables són confuses, imprecises, de vegades contradictòries, i quan fins i tot és necessari un notable esforç investigador per descobrir la disposició pertinent, amagat en un embolic jurídic resultant de la confluència de diversos àmbits competencials, derogacions implícites, etc. Parlo de la seguretat jurídica que emana d’una consolidada doctrina jurisprudencial que és substancialment aplicable al cas que es jutja. En aquest supòsit, el jutge ha de tendir naturalment a preservar aquesta seguretat. Per descomptat que les solucions jurídiques no pertanyen al regne mineral i que són permeables a noves apreciacions basades en el caràcter contingent de les realitats socials, però això no excusa de tenir cautela. La societat evoluciona i canvia lentament, encara que de vegades pugui semblar el contrari, i, al meu entendre, aquest ha de ser el ritme del jutge en les seves decisions. Acompanyar el canvi li permetrà acotar més precisament el seu abast i conseqüències. L’interrogant secular que planteja la tensió entre justícia i seguretat trobarà una millor resposta si s’està suscitant davant d’un òrgan col·legiat (una altra escola impagable de diàleg i aprenentatge), sobretot si va precedida d’una veritable deliberació dels seus components. 

Al fil de l’actualitat (escric a finals de novembre de 2018), considero improcedent que els jutges es declarin en vaga. No són treballadors que mantenen una relació laboral amb l’administració ni tampoc no se’ls pot equiparar a funcionaris amb una relació estatutària. Són titulars d’un poder de l’Estat. Segons la Constitució són independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei. L’Estat, per tant, no pot directament o indirectament incidir en la seva funció jurisdiccional, que és el nucli de tal poder estatal. Si se’ls atribueixen prerrogatives d’aquest poder, que ells certament reivindiquen, no poden fer desistiment de les seves funcions, encara que sigui durant un breu lapse de temps. És una qüestió de principi i de coherència. Per raonables que siguin els motius que s’invoquen, declarar-se en vaga minva crèdit al poder judicial i als jutges que la secundin. 

 

Reformes convenients 

Com ja havia avançat, exposo ara una breu relació de les mesures que propugno relatives a l’organització judicial en el seu conjunt, amb la mirada posada en la regeneració politicosocial d’Espanya. 

En primer lloc, i molt en primer lloc, la despolitització de la justícia. No és que pensi que la gran majoria dels jutges ocupi el seu lloc per designació política més o menys mediata, o que l’interès polític condicioni les seves resolucions. De cap manera. Però sí que ha d’evitar-se radicalment el color polític dels jutges que integren la cúpula judicial com passa des de fa massa anys. Fa vergonya contemplar com partits polítics pacten la presidència del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem i en el mateix paquet la designació dels membres de l’esmentat Consell, que tenen la facultat d’elegir el seu president, quan aquests ni tan sols han tingut entre si un simple canvi d’impressions sobre aquesta qüestió. L’un i els altres queden tenyits políticament ab initio i de la mateixa manera quedaran acolorides les designacions de càrrecs per a la referida cúpula, que no pas poques, per cert.  

L’actual sistema de designació dels membres del Consell, pactats prèviament, mitjançant elecció per les dues Cambres parlamentàries (això és un dir, perquè les cambres fan simplement de corretja de transmissió del que han acordat els partits polítics) no és cosa d’ara. Es ve patint des dels anys vuitanta del segle passat i així s’han constituït els successius Consells i designat el seu president. El fet que el proposat recentment manifestés expressament la seva renúncia a ser designat després de l’aparició d’una notícia que posava en dubte la seva independència, és un gest que l’honora, però que no modifica la conclusió que aquest sistema ha de ser reformat. Escrivia recentment un articulista que no sabia quin hauria de ser el millor sistema, però que l’actual era manifestament millorable. Jo tampoc ho sé, però sí que l’actual ha de ser suprimit. «Pels seus fruits els coneixereu», diu l’aforisme evangèlic. 

Una altra mesura a favor de la despolitització seria, al meu parer, suprimir la possibilitat que els jutges que ocupin càrrecs polítics puguin reintegrar-se a les seves funcions judicials quan cessin en aquesta activitat política. Em refereixo a càrrecs netament polítics pel seu protagonisme, capacitat en la presa de decisions, integració en llocs que suposen confrontació amb altres formacions partidistes, etc. No n’hi ha prou amb una regulació més o menys restrictiva d’aquesta possibilitat (les anomenades portes giratòries). La seva supressió, que no minva el dret de participació política –hi pot haver el viatge d’anada però no el de tornada–, em sembla raonable per diversos motius. Penso que la percepció popular no considera que aquest anar i venir dels jutges afavoreixi l’aparença objectiva de la seva imparcialitat. 

Al costat de la politització de la justícia, hi ha la judicialització de la vida política, fenomen freqüent a causa, entre d’altres motius, de la inhibició dels governants a l’hora d’adoptar decisions impopulars en l’àmbit de la seva competència, o de la incapacitat dels partits polítics per arribar a pactes diferint la solució als tribunals, o la proliferació d’accions penals amb innegable finalitat política. No és fàcil afrontar algunes causes, però sí regular restrictivament l’exercici de l’acció popular quan el que es persegueix en realitat és el desgast o descrèdit de formacions polítiques contràries, a nivell local, autonòmic i estatal. Es podria admetre aquest exercici, segons el parer del jutge, quan l’interès en la reprensió de determinats delictes, per exemple, la corrupció, no se satisfà adequadament amb l’actuació del ministeri fiscal o dels particulars i entitats veritablement perjudicats. 

L’ethos del jutge que estic traçant té un substrat moral que demana en contrapartida una severa exigència de responsabilitat, la regulació ha de ser clara i portar-se a efecte sense ombra de corporativisme. Com més protecció de la llibertat de criteri i de la independència del jutge –atributs de la seva condició de titular d’un poder estatal–, més gran és la responsabilitat de qui defrauda la societat amb la seva conducta. La prevaricació del jutge (entesa en termes amplis) i el seu comportament impropi sacsegen els fonaments d’una convivència pacífica en justícia i llibertat. 

Una qüestió interessant i que manté relació amb el respecte que els ciutadans puguin sentir per la judicatura és el de la legitimació dels jutges en l’actual moment històric i cultural. Em refereixo al sistema de selecció. Per descomptat no és un títol legitimador suficient el fet d’haver superat una difícil oposició. Podrà ser-ho per a funcions com ara dictaminar, assessorar, ensenyar, qualificar, homologar, donar forma jurídica a un concert de voluntats..., però declarar el dret i executar imperativament allò declarat són figues d’un altre paner. Soc defensor de la participació dels ciutadans en l’administració de la justícia a través de les diverses maneres actualment regulades i d’altres més que es podrien adoptar: verbigràcia, la creació de jutges de proximitat, d’àmbit territorial reduït, que s’ocupessin de assumptes menors amb immediatesa i la necessària formació jurídica, i la designació s’atribuís directament o indirectament a l’elecció per part dels censats en aquest territori. Tot plegat faria més evident que «la justícia emana del poble» i que «declarar el dret és un poder que emana de la sobirania nacional», com proclama la Constitució. 

___

Autor: Juan F. Horcajada Moya
Magistrat jubilat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte