Edat d'Or de la direcció espiritual: els seus mestres (i 4)

 image-3d10b4de58fb0470c1c38b36af3ccdba


En el segle XV, sant Vicent Ferrer († 1419) escriu sobre la necessitat de la direcció espiritual: «Nostre Senyor, sense el qual res podem, mai concedeix la seva gràcia a aquell que, tenint a la seva disposició una persona, home capaç d'instruir-lo i dirigir-lo, menysprea aquest eficacíssim mitjà de santificació, creient que es basta a si mateix i que amb les seves soles forces pot buscar i trobar el necessari per a la seva salvació eterna».

Del segle XV cal esmentar també la Imitació de Crist (1441), un autèntic directori espiritual, on es llegeix: «Aconsella't amb homes savis i de recta consciència i tracta de deixar-te guiar per qui és millor que tu, en comptes de seguir les teves inspiracions».

L'Edat d'Or de la direcció espiritual està constituïda pels segles XVI i XVII, quan els principals artífexs de la Reforma catòlica van divulgar àmpliament els beneficis que la direcció espiritual porta a les ànimes que volen progressar en la vida cristiana. Veurem només alguns mestres espirituals, triats entre molts altres.

Els Exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola († 1556) no són, estrictament parlant, un manual de direcció espiritual, sinó una guia per a dirigir i fer tals exercicis. No obstant això, en aquesta obra es descriuen unes «Regles per al discerniment d'esperits», que resulten molt útils per a la direcció espiritual personal. El director espiritual és per a sant Ignasi el «testimoni de Déu», que admira amb respecte l'acció de Déu en les ànimes. És també un àrbitre que ha de destriar els moviments interiors de l'ànima («discerniment dels esperits»), per la qual cosa sant Ignasi dóna molta importància al fet que la persona dirigida manifesti obertament les mocions que experimenta en la seva ànima.

En la vida de santa Teresa de Jesús († 1582), la funció de director espiritual era exercida ordinàriament pel seu confessor. La santa va haver de patir molt a causa de confessors poc instruïts, per la qual cosa considera la ciència com una qualitat important del director espiritual: «Siempre fui muy amiga de letras, aunque gran daño hicieron a mi alma confesores medio letrados, porque no los tenía de tan buenas letras como quisiera. He visto por experiencia que es mejor, siendo virtuoso y de santas costumbres, no tener ningunas; porque ni ellos se fían de sí, sin preguntar a quien las tenga buenas, ni yo me fiara; y buen letrado nunca me engañó».

D'altra banda, santa Teresa portava una autèntica direcció espiritual, no sols de les seves filles espirituals, sinó també d'alguns eclesiàstics i fidels laics. En aquest sentit, les seves cartes al seu germà Lorenzo de Cepeda són veritables cartes de direcció espiritual, sobretot pel que fa a l'itinerari de l'oració.

Sant Joan de la Creu († 1591) veu al director espiritual com a testimoni de Déu i presència de l'Església en el camí espiritual del cristià, de manera especial en els estats més avançats de la vida espiritual. Per això protesta contra la incompetència d'alguns directors espirituals: «Muchos maestros espirituales hacen mucho daño a las almas, porque, no entendiendo ellos las vías y propiedades del espíritu, de ordinario hacen perder a las almas la unción de estos delicados ungüentos con que el Espíritu Santo los va ungiendo y disponiendo para sí, instruyéndolas por otros modos rateros que ellos han  
usado o leído por ahí, que no sirven más que para principiantes».



Durant el segle XVI, un altre director espiritual excepcional va ser sant Joan d'Àvila († 1569), a qui es dirigia una multitud de persones de totes les extraccions socials a la recerca de consell espiritual. Gairebé tots els grans sants d'Espanya en aquest segle van tenir algun tracte amb el sant. En alguns casos va ser el seu director espiritual, en altres el seu conseller per a portar endavant la Reforma catòlica. Entre ells es poden esmentar: sant Joan de Déu, san Francesc de Borja, sant Joan de Ribera, sant Pere d'Alcántara, sant Tomàs de Villanueva, sant Ignasi de Loiola i santa Teresa de Jesús.

En el segle XVII destaca indiscutiblement la figura de san Francesc de Sales († 1622), qui va fer progressar la teoria i els mètodes de la direcció espiritual. El sant bisbe de Ginebra insisteix en la necessitat que tot cristià rebi direcció espiritual si vol progressar en el camí cap a la santedat: «Quan el jove Tobies va rebre l'ordre de viatjar a Ragés, va respondre: no conec el camí. El seu pare li va dir llavors: ves tranquil i cerca algun que et faci de guia (conducteur). Et dic el mateix, Filotea. Vols posar-te en camí cap a la devoció amb seguretat? Troba algun home capaç que et faci de guia i t'acompanyi: és el consell dels consells (...). A aquest efecte, tria un entre mil, diu Àvila; jo et dic, un entre deu mil, perquè es troben menys dels que diu, que siguin capaços d'aquesta tasca».

La direcció espiritual durant els segles XVIII i XIX

Del segle XVIII convé recordar a sant Joan Baptista de La Salle († 1719), que va dirigir a molts religiosos, i a sant Pau de la Creu († 1775), director ple de benevolència, que animava a la confiança en la misericòrdia de Déu. En aquest mateix segle destaca també sant Alfons Maria de Ligori († 1878), que insisteix en l'exercici de la direcció espiritual per part dels confessors. En aquest sentit, escriu: «Aquelles paraules que el Senyor va dir a Jeremies: Ecce constitui et super gents... ut evellas... et dissipes et aedifices et plantis (Jer 1, 10), les està repetint a tots els confessors; els quals no sols han d'arrencar els vicis de l'ànima, sinó també plantar virtuts».

Del segle XIX cal esmentar a sant Joan Bosco († 1888), a san José Cottolengo († 1842) i a sant Joan Maria Vianney († 1859), els qui van exercir la seva funció de directors espirituals de manera molt incisiva, sobretot en el confessionari. Sobre aquest últim, el Sant rector d'Ars, recorda Benet XVI en la Carta en què va convocar l'Any sacerdotal (16-VI-2009), que «es comportava de manera diferent amb cada penitent (...). Si algun manifestava desitjos i actituds d'una vida espiritual més profunda, li mostrava obertament les profunditats de l'amor, explicant-li la bellesa de viure units a Déu i estar en la seva presència. "Tot sota els ulls de Déu, tot amb Déu, tot per a agradar a Déu... Quina meravella!". I els ensenyava a pregar: Déu meu, concedeix-me la gràcia d'estimar-te tant quan jo sigui capaç».

Com a síntesi conclusiva d'aquesta breu panoràmica històrica de la direcció espiritual, es poden proposar els següents vuit enunciats:

1. La pràctica de la direcció espiritual és una constant en la història de l'espiritualitat cristiana, és a dir, ha tingut lloc en totes les èpoques, per la qual cosa es pot deduir que es tracta d'una realitat important en la vida de l'Església.
2. La direcció espiritual és multiforme, això és, ha tingut lloc sota formes o models diversos.
3. Tals formes o models depenen en bona part de la forma de vida espiritual o espiritualitat específica dels quals exerceixen o reben la direcció espiritual.
4. La capacitat de dirigir no està lligada necessàriament a alguna condició eclesial: es troben directors espirituals entre els sacerdots, els religiosos i els laics.
5. Tampoc està lligada a la condició d'home o dona: la direcció espiritual és exercida tant per «pares espirituals» com per «mares espirituals».
6. La direcció espiritual pot ser exercida tant dins com fora del Sagrament de la Penitència.
7. Els mestres de vida espiritual insisteixen en la gran importància que té la direcció espiritual per aconseguir la santedat cristiana.
8. Els mestres espirituals assenyalen com a qualitats principals del director espiritual, en primer lloc el fet de ser espiritual, és a dir, la santedat de vida, i en segon, la ciència i l'experiència.

Autor: Manuel Belda és professor d'Història de l'Espiritualitat en la facultat de Teologia de la Pontifícia Universitat de la Santa Cruz (Roma). És autor de nombrosos llibres de la seva especialitat.


Els articles d'aquesta perspectiva històrica de l'art de dirigir ànimes poden trobar-se a:

La direcció espiritual (1): Breu panoràmica histórica

• La direcció espiritual. Història (2): en els començaments de la vida monástica

La direcció espiritual. Història (3): difusió popular a l'Edat Mitjana

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte