LLIBRE / Historias con alma, corazón y vida de Javier Echevarría

Parlem d’un llibre de gènere inclassificable. No és una biografia, ni un perfil, ni un estudi històric de qui va ser el tercer home al capdavant de l'Opus Dei. Històries amb ànima, cor i vida de Javier Echevarría m'ha semblat encertada la definició que fa el mateix autor: «un collage periodístic que il·lustra les claus d'una bona persona que es va implicar a millorar el nostre món contemporani». De don Javier, aquest 12 de desembre, es compleix el tercer aniversari del seu traspàs. 


L'autor ha conversat amb gairebé mig centenar de persones que han conviscut i conegut de prop a Javier Echevarría; emergeix així una personalitat propera, en la que l'atenció a les persones, les seves preocupacions i alegries, i un acusat esperit de servei l'enfila molt alt –al cel- posant a Déu el primer del primer; animant i acompanyant als fidels de l'Opus Dei de tot el món en el seu desig de ser sants i estimulant constantment el seu afany apostòlic.

Se succeeixen pinzellades biogràfiques, com les circumstàncies en les quals Javier Echevarría va conèixer l'Opus Dei amb 16 anys (1948); la seva arribada a Roma on realitzarà els seus estudis universitaris vivint al costat del fundador de l'Opus Dei. Cinc anys més tard, s'ordena sacerdot. L’any 1956 sant Josepmaria li proposa ser, amb el beat Álvaro del Portillo, el seu custode. Aquest encàrrec el va explicar el dia abans de ser escollit prelat de l'Opus Dei: «els custodes existeixen perquè el Pare no visqui sol, no sigui un home aïllat allà a dalt; i, a més, perquè se'l pugui ajudar a ser millor». I en aquesta encàrrec va dedicar la seva vida, primer amb el Fundador i després amb el seu primer successor, Álvaro del Portillo.

En 1994 va ser escollit i nomebrat per sant Joan Pau II prelat de l'Opus Dei. A molts sorprèn l'afecte i bon humor del nou Pare. Don Javier té molt cor i el bolca en els qui li envolten; també amb els quals es troba de manera casual, com el periodista Jesús Fonseca que viu en la mateixa finca de Valladolid en la qual hi ha un centre de l'Opus Dei. Un dia es produeix una trobada casual que podia quedar-se en unes paraules de cortesia. Don Javier saluda al periodista amb afecte i Fonseca li diu el que li dolia en el cor: la seva dona havia mort uns dies abans. I don Javier bolca tot el seu afecte humà i sentit sobrenatural en un consell precís que remou a Fonseca. I queda un fil d'afecte que es reforça al llarg dels anys: una entrevista per a Castilla y León Televisión, una invitació a assistir a la missa del prelat... Quan don Javier mor, el periodista pren un avió i es presenta a Roma. Per a plorar la pèrdua de l'amic, encara que Jesús Fonseca matisa que allí «vaig tenir la sensació que la seva mort no interrompia la nostra relació».

Aquesta capacitat d'empatizar de don Javier l'explica així el seu successor, Fernando Ocáriz: «no es limitava a escoltar: s'involucrava en el que sentia, atent, reposat, mai amb pressa, sempre amb un interès l'autenticitat del qual resultava evident». I els exemples narrats són innombrables.

Don Javier va acusar especialment la seva sol·licitud pels seus fills i filles espirituals tant en situacions extraordinàries (com la guerra civil a Costa d'Ivori de 1999-2002) o pels viatges professionals d'una filla seva, veterinària militar i tinent coronel, que acudeix a tres zones en conflicte: l'Afganistan, l'Iraq i Líban, sempre acompanyada per les cartes del Pare. Als malalts, els que celebren el seu sant o aniversari, a les dones de l'Obra que es dediquen professionalment a cuidar la casa del Pare i la seu central de l'Opus Dei en Roma...

Conseqüència d'aquest cor de foc, avivat en el tracte amb Jesucrist en l'Eucaristia, a qui dedicava el seu millor temps –també exemplificat amb sucosos passatges de la seva vida–, era la seva preocupació per la intensa vida cristiana dels seus fills. En els 22 anys que va estar al capdavant de l'Obra va realitzar 250 viatges pastorals: en tots els continents i latituds, posant obstinació en aprendre –almenys entendre una cosa– en anglès i francès, idiomes en els quals no dubtava a fer els seus primers passos a l'inici o final de les reunions multitudinàries o familiars.

Sota la guia de don Javier, l'Obra va començar el seu treball apostòlic en 16 nous països i, des de la seva ordenació episcopal, va poder ordenar personalment a sis-cents sacerdots. Va impulsar desenes d'iniciatives educatives, socials i culturals en els cinc continents. La seva sol·licitud per la santedat dels seus fills i tantes persones que es formen a la calor de l'esperit de l'Opus Dei, es va materialitzar en unes 260 cartes mensuals que va escriure a més d'altres més llargues amb motiu d'algunes efemèrides –com el centenari de sant Josepmaria–.

I com són trets de la vida d'una persona de carn i os, per molt prop de Déu que intenti viure, també emergeixen defectes: la impaciència que procurava dominar o, la seva tendència a fer consideracions llargues a l'inici de les tertúlies... Rep amb humilitat les indicacions dels custodes. Don Javier era una persona enèrgica, però «es va passar tota la vida domant la seva manera de ser» diu Ramón Herrando, vicari regional d'Espanya. I es deixa fer, d'una manera més notòria, en els últims anys de la seva vida amb les limitacions de l'edat, una fibrosi pulmonar...

Una vida bolcada en Déu i en els altres: pendent de les persones amb nom i cognom, pendent de les alegries i les dificultats en la labor apostòlica als països en què comença l'Obra; bolcat en la labor de govern; en l'atenció als mitjans de comunicació i les crisis informatives –que també n'hi va haver, com el cas del sensacionalista Codi Da Vinci–; bolcat a servir a l'Església i als papes amb els quals va coincidir: Joan Pau II, Benet XVI i Francesc.

Molt emotiu resulta el capítol dedicat als últims dies de Mons. Echevarría. L'ingrés hospitalari per un malestar pulmonar s'allarga. El malalt empitjora. Es fa realitat aquella dita que es mor tal com s'ha viscut. És una crònica que no deixa indiferent.

Haig de reconèixer que la lectura aquest «collage periodístic» ha acabat per impressionar-me per la categoria humana i espiritual de don Javier Echevarría narrada per tants testimonis i escrita amb afecte per l'autor. L'estil és ràpid, la seqüència d'entrevistes, frases, anècdotes i peces elaborades per Álvaro Sánchez té gran vivor i facilita la lectura en aquests temps de Twitter. Potser en el seu afany per apropar el personatge, en els primers capítols, apunta de tant en tant un to –per al meu gust– massa col·loquial, propi potser de la ràdio o una tertúlia en televisió... A mesura que el llibre avança, l'autor desapareix i cobren més força els testimonis d'aquells que protagonitzen o recorden les històries amb ànima, cor i vida de Javier Echevarría.

En la tierra como en el cielo

Historias con alma, corazón y vida de Javier Echevarría

Álvaro Sánchez León

Rialp

Madrid 2018

359 pág.

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte