La direcció espiritual. Història (3): difusió popular a l'Edat Mitjana


L'Edat Mitjana és un extens període en què es promou la formació del clergat, especialment el secular; de la mà de grans sants es comença a difondre la pràctica de la confessió freqüent que es va convertint en el vehicle ordinari de la direcció espiritual. Al final d'aquest període, els ordes mendicants amb la seva llibertat de moviment, molt major que els monjos limitats als seus monestirs, possibiliten que la cura de les ànimes s'estengui a moltes persones.

La direcció espiritual des del segle VI fins al segle XIII

El papa sant Gregori Magne († 614) va ser un gran director d'ànimes. La seva obra Regula Pastoralis és un dels llibres essencials per a la formació del clergat durant l'Edat Mitjana. Encara que no tracta aquí de la direcció espiritual personal, sinó de l'acció pastoral, en general, ofereix moltes idees al director espiritual com a pastor d'ànimes, per exemple: «El magisteri pastoral no pot ser assumpte de temeraris no preparats, ja que el govern de les ànimes és l'art de les arts» (Ars est artium regimen animarum).

A principis del segle VII, els monjos irlandesos de san Columbà van arribar a les Gàl·lies i van començar a difondre la pràctica de la confessió freqüent, que des de llavors es va convertir en vehicle ordinari de la direcció espiritual.

Des del punt de vista de la direcció espiritual no es troba pràcticament res nou des del segle VII fins al segle XI. És en aquest segle quan la història de la direcció espiritual registra una novetat, consistent en què els abats dels monestirs, que durant segles no havien estat d'ordinari sacerdots, comencen a ser ordenats preveres pels bisbes amb la finalitat de posar remei a la situació provocada per les desastroses condicions del clergat secular. Neix així la figura de l'«abat-confessor-director espiritual». Com «sacerdos proprius» de la comunitat, l'abat rep almenys una vegada a l'any la confessió dels seus súbdits, però sovint també és el seu confessor habitual.

En el segle XII destaca sant Bernat de Claraval († 1153), veritable guia espiritual de la Cristiandat de la seva època. En el seu opuscle De consideratione ad Eugenium Papam, ofereix valuosos consells a Eugeni III —que havia estat el seu deixeble en Claraval i va ser triat Papa en 1145—, tant per a la seva vida espiritual com per al govern de l'Església. Aquí Sant Bernat dóna molta importància al do del discerniment, que ha de posseir necessàriament el director espiritual. Sobre la necessitat de la direcció espiritual trobem en una de les seves cartes aquesta frase lapidària: «Perquè el que es constitueix en el seu propi mestre, es fa deixeble d'un neci (qui es sibi magistrum constituit, stulto es discipulum facit)», i afegeix: «No sé què pensen els altres de si mateixos sobre aquest assumpte; jo parlo per experiència i, pel que respecta a mi, dic que m'és més fàcil i més segur dirigir a uns altres que dirigir-me a mi».

La «cura animarum» dels ordes mendicants i en els concilis

Al començament del segle XIII sorgeixen els ordes mendicants, que constitueixen una gran novetat en la vida religiosa i en la pràctica pastoral. En efecte, els frares mendicants gaudeixen d'una gran llibertat de moviments, per la qual cosa poden arribar a moltes més persones que els monjos, tancats en els seus monestirs. D'aquesta manera, l'interès per la direcció espiritual es va estenent als fidels laics, que comencen a rebre-la molt més que abans. La cura animarum dels ordes mendicants consistia essencialment en la formació dels fidels mitjançant el officium praedicationis et confessionis, que en definitiva perseguien el mateix objectiu, és a dir, la formació cristiana i la direcció de les ànimes dels fidels.

En aquesta època, a més de les iniciatives dels ordes mendicants, convé tenir en compte els esforços dels concilis generals i provincials per a estimular la cura animarum. En 1215 el Concili Lateranense IV insistia perquè a les esglésies catedrals i conventuals hi hagués sacerdots capaços no sols del ministeri de la predicació, sinó també de la confessió i «de les altres coses relatives a la salut de les ànimes» (cànon 10).

D'altra banda, tots els manuals medievals dels sacerdots insisteixen que el confessor no ha de ser només un distribuïdor d'absolucions, sinó també un pastor i un
director d'ànimes.


Autor: Manuel Belda és professor d'Història de l'Espiritualitat en la facultat de Teologia de la Pontifícia Universitat de la Santa Cruz (Roma). És autor de nombrosos llibres de la seva especialitat.

1 - S. GREGORI MAGNE, Regula pastoralis, I, 1.
2 -  S. BERNAT DE CLARAVAL, Carta 87, 7.

3 - Vid. C. VOGEL, Il peccatore e la penitenza nel medioevo, Torino-Leumann 1970.

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte