La direcció espiritual. Història (2): en els començaments de la vida monàstica

image-c29732da73ee9d29297a25459d3f7cc2

 

Tot i que la direcció espiritual ha estat present des del principi del cristianisme, és en els documents relacionats amb el monacat primitiu on trobem els primers testimoniatges històrics de models estables d'una ajuda espiritual sistemàtica.


Vida monàstica a Orient
 
Entre els molts termes que designen el que en l'actualitat anomenem «director espiritual», predominen els vocables «abba» (pare) i «amma» o «imma» (mare), a vegades seguits de l'adjectiu «pneumatikós» (espiritual). Altres termes, encara que menys usats, són «didáskalos» (mestre) i «paideutês» (educador).

Segons els primers monjos, la principal qualitat que ha de tenir el «pare espiritual» és precisament el fet de ser «espiritual», és a dir, de posseir l'Esperit Sant i actuar mogut pels impulsos del Paraclet.

Independentment del sagrament de la Penitència, el monjo es dirigeix a la recerca de consell al pare espiritual, que no és habitualment un sacerdot, ja que tant els anacoretes, com més tard els abats dels cenobis, ordinàriament no són preveres. En el cas de la vida cenobítica, amb molta freqüència el pare espiritual és el mateix abat o «hêgoúmenos» (el que guia), o bé alguns col·laboradors de l'abat que aquest designa perquè l'ajudin en aquesta tasca. En canvi, els anacoretes trien als seus pares espirituals entre els monjos que mereixen la seva confiança, ja que la vida anacorètica consisteix fonamentalment a posar-se sota la guia d'un mestre experimentat en els camins de l'Esperit, que és triat lliurement pel deixeble.

L'objecte propi de la direcció espiritual en el monacat primitiu és la «exagóreusis tôn logismôn», la revelació o declaració dels pensaments. El que és indispensable manifestar en la direcció espiritual no són els pecats, sinó els «logismoi», els pensaments que torben la pau de l'ànima. En la psicologia dels monjos del desert es distingien algunes fases en la temptació. La primera és la «prosbolê», l'assalt de la temptació, en la qual no hi ha responsabilitat per part de l'individu temptat. Ve després el «syndasmós» o col·loqui interior; a continuació, la «pálê» o lluita contra la temptació, que pot acabar amb la victòria o bé amb la «sygkatáthesis», l'aprovació o consentiment, que ja és pecat. L'àmbit específic de la direcció espiritual és la primera fase de la temptació, la «prosbolê», per a poder vèncer-la des del principi.

La persona que es dirigeix al pare espiritual ha d'haver fet anteriorment l'anomenada «nepsis» (atenció), un examen de consciència per a destriar la bondat o maldat dels propis pensaments.

A més de ser espiritual, el guia de les ànimes ha de posseir el do de la «diákrisis», que significa al mateix temps «discreció» i «discerniment» dels «logismoi» els pensaments, i que es tracta d'un carisma o gràcia de l'Esperit Sant per al bé de tota l'Església.

En les Regulae de Sant Basili († 379), que reglamenten la vida cenobítica, es pot apreciar que en el monestir els monjos més joves es dirigeixen espiritualment amb els més ancians, però d'altra banda Sant Basili deixa que els monjos escullin lliurement el seu director espiritual entre aquells monjos dotats del requisit essencial, és a dir, la «diákrisis», el do del discerniment. També les monges podien ser «mares espirituals» («ammas») d'altres monges. Els drets i deures de les «mares espirituals» són descrits en les Regulae Breviores de Sant Basili.

La direcció espiritual en la vida monàstica a Occident

Joan Casià († 435) recull, en les seves Institutiones cenobiticae i en les seves Collationes, l'experiència monàstica oriental, adaptant-la a la mentalitat i condicions de vida occidentals. En aquestes obres tracta abundantment de la direcció espiritual, insistint en la seva necessitat per a aconseguir la santedat, per exemple: «Aquell que obeeix a la seva inspiració personal i es fia massa del seu propi judici, no podrà aconseguir els cims de la perfecció. És impossible que no sucumbeixi a les perilloses il·lusions que ordeix el dimoni per onsevulla (...). Ningú està autoritzat, per savi que sigui, a creure que podrà prescindir dels consells del seu germà. Les il·lusions de Satanàs li portaran a engany i no escaparà als llaços que li tendiran la presumpció i la supèrbia». Casià subratlla també la importància de la sinceritat del dirigit: «Esquinçant el vel amb què la falsa vergonya voldria cobrir-los, manifestem als nostres majors tots els secrets de la nostra ànima, i anem amb confiança a buscar en ells el remei a les nostres ferides i l'exemple d'una vida santa».

En la Regula de Sant Benet († 547) s'indica que el director espiritual dels quals inicien la vida monàstica ha de ser un monjo ancià, mentre que per a la resta dels monjos el pare espiritual és el mateix abat, triat pels monjos del mateix monestir.

Manuel Belda és professor d'Història de l'Espiritualitat en la facultat de Teologia de la Pontifícia Universitat de la Santa Creu (Roma). És autor de nombrosos llibres de la seva especialitat.

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte