NOVETAT / Benedicto XVI. La biografia definitiva d’un teòleg i papa controvertit

portada, llibre, biografia, Benet XVI

La biografia de Benet XVI que ha escrit Pablo Blanco està destinada a ser un llibre de referència per a tothom qui s’interessa en temes d’història de l’Església i fins i tot de la història de les mentalitats i de la política al segle XX. Quan un lector es troba davant un llibre d’aquest gruix –984 pàgines–, òbviament, el primer que admira és la perseverança de l’autor que ha dedicat anys i anys a investigar i a explicar un personatge. Un personatge que, a més, en aquest cas concret, de ben segur ha estat molt prejutjat i poc escoltat. Es pot fer poca cosa més que felicitar al Pablo Blanco, per la seva escrupolositat i agrair-li la feina. 

Vet aquí un llibre de referència, més descriptiu que valoratiu, i destinat a durar perquè documenta exhaustivament tota una sèrie de qüestions. Recomano dedicar-hi una lectura seriosa, amb paper i bolígraf; resol determinades polèmiques i dissol força prejudicis acadèmics, teològics, pastorals i històrics que acompanyen i acompanyaran molts anys la figura d’un papa controvertit. Controvertit quan va ser el teòleg que va rellegir el Concili des de la revista Communio, quan va ser prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la fe, quan va ser Papa i, òbviament, quan va renunciar en un gest quasi inèdit en la història de l’Església. 

Ratzinger/Benet XVI ha tingut, si em permeten el comentari, molta mala sort en la història i per això un llibre com aquest, lleial i de bona fe, resulta especialment significatiu i necessari per aclarir molts de mals entesos que han anat creixent al voltant de la seva figura. Com a intel·lectual, a Ratzinger/Benet li va tocar la feina dura de definir l’ortodòxia en un món que, especialment després del Maig del 68, valora fonamentalment l’heterodòxia. Com a Papa ha governat l’Església després d’un colós com Joan Pau II que té garantit un lloc a la història perquè va ser, ni més ni menys, qui va liderar, espiritualment però també en la pràctica, una onada històrica tan significativa com la que va portar a l’esfondrament del comunisme. 

La relació tan especial amb Joan Pau II dona moltes claus per a comprendre el pontificat del papa Benet. Avui sabem que els últims anys del Papa Wojtyła​ van tenir un punt funest, pel dolor físic terrible que va assumir, derivat de les seqüeles de l’atemptat d’Ali Agca (13 de maig del 1981), i, molt especialment, pel dolor moral que Joan Pau II experimentà en adonar-se que el final de comunisme a l’Est no havia estat acompanyat de la instauració d’una societat catòlica, que ell esperava de manera fervent, sinó del culte al capitalisme més descarnat. 

En aquest drama moral, Ratzinger és l’amic del Papa que pateix, el company a qui se li pot encomanar la feina intel·lectual, el professor i el guardià de les essències en moments molt complexos de la història. El llibre de Pablo Blanco descriu tot això amb una claredat de bon periodista. La descripció d’aquells anys, especialment del 1991 al 1993, que el mateix prefecte de la Congregació per a Doctrina de la fe reconeix que “van ser durs des del punt de vista físic i espiritual” (p. 431) resulten especialment interessants. 

Cultura europea, paper de les dones i l’estrany final

Hi ha tres qüestions a Benedicto XVI: La biografia que m’han cridat molt l’atenció i que suposo que a un historiador de l’Església li hauran d’interessar en el futur i que voldria esmentar aquí ni que fos breument. La primera, que Pablo Blanco documenta abundosament, és que Ratzinger ha de ser entès, per formació i per vocació, com un professor i un intel·lectual. Els primers capítols del llibre ho expliquen prou clar. Ell és un papa-teòleg i, per tant, un home convençut no només dels principis de la fe, sinó de la primera cosa que un filòsof catòlic ha de saber si vol pensar com a tal. Tota la filosofia cristiana ha dit sempre (i cada filòsof ho ha dit a la seva manera) que, la Creació, la veritat, la bondat i la bellesa, no tan sols conflueixen sinó que s’identifiquen. Verum, bonum et pulchrum convertuntur. Aquesta és la lliçó del tomisme i la de l’humanisme en tota la seva simplicitat. Si vostès volen, l’infern és aquella situació on no hi ha veritat, ni bellesa, ni bondat possible. 

Que a Ratzinger la bellesa l’emociona ho vàrem veure a Barcelona quan va venir a consagrar la Sagrada Família, el 7 de novembre de 2010. Queda en el record dels que hi érem allí que quan l’Escolania de Montserrat es va posar a cantar, alguns entusiastes van cridar “Viva el Papa”, i ell va fer-los callar amb un gest enèrgic. Volia escoltar els cantaires; la cara se li va transformar i quan va acabar l’acte em consta que una de les coses que més va agrair al jesuïta Enric Puig va ser que tot el poble allí congregat participés tan activament dels cants durant la missa... cosa que no va ser gens difícil perquè les cançons triades eren les habituals a les misses de la diòcesi. Tot i que una mica més ben afinades, òbviament. 

Com a intel·lectual, Ratzinger és un home de principis clarament aristotèlics i que està empeltat de la gran cultura europea fins al moll de l’os. Però en filosofia, el segle XX no ha estat aristotèlic, sinó wittgensteinià i el cristianisme ha evolucionat des de la matriu europea a altres cultures, exactament igual com al seu moment la cultura dels primers cristians es va empeltar al món grecollatí. Si he de fer d’advocat del diable, em sembla que un problema important del teòleg Ratzinger va ser la dificultat per comprendre aquest canvi. Molts problemes amb la teologia de l’alliberament s’haurien pogut estalviar si Ratzinger s’hagués agafat molt més seriosament el que ell mateix va escriure quan era un teòleg conciliar: “la catolicitat no és només mirar a Roma sinó cap a la perifèria” (p. 194). Al llibre queda clar que el teòleg Ratzinger no ha estat mai contra la modernitat, i que entenia clarament la necessitat de fer una Església menys eurocèntrica (p. 827). Però la separació entre les línies teològiques de les revistes Conciliium i Comunium (p. 303), els problemes provocats pel catecisme holandès (p. 309) i el no-debat amb Hans Küng, em semblen algunes de les ocasions perdudes del catolicisme, i en particular de la cultura catòlica, en el segle XX. El repte de les cultures en la seva diversitat (p. 462) i del pluralisme cultural –que és central avui en el papa Francesc– no sé si el va entendre. Que no hagués volgut assistir a la trobada d’Assis el 1986 sembla significatiu, tot i que posteriorment hi va participar (p. 464). 

La segona circumstància que deixa ben clara el llibre de Pablo Blanco és la profunda pietat mariològica de Ratzinger que impregnà la seva educació d’infància i que l’ha acompanyat tota la vida. No descobreixo res si recordo que cristianisme bavarès és tradicionalment mariològic. I el papa és molt de Baviera (p. 387 i moltes altres). El simbolisme de la columna de Maria de Munic –que està allí des del 1638– i el santuari d’Altötting, són dos grans referents marians bavaresos que no es poden passar per alt. 

Però deixin-me dir que un lector de les generacions més joves pot sospitar si Ratzinger va arribar a entendre els problemes i de les esperances de les dones de carn i de brega diària. De les tres revolucions del segle XX (el comunisme, el Maig del 68 i el feminisme), només aquesta darrera s’ha consolidat. L’Església té una necessitat urgent de repensar el paper de les dones. Ja no es tracta de fer simbòlicament dones doctores de l’Església (p. 815), sinó d’abordar una qüestió que afecta, pel cap baix al 52% de la població mundial. No cal recordar aquí com la visita a Barcelona del Papa per beneir la Sagrada Família va quedar deslluïda precisament per un gest –mal interpretat– que va semblar un menyspreu a les dones. En tot cas, la contundencia de Benet XVI per defensar les dones i els nens en el sinistre cas de Marcial Maciel cap dels Legionarios de Cristo és d’una claredat més que òbvia pel que fa a la defensa de la dignitat de la dona i de la infància (p. 660).

La tercera qüestió que inevitablement es planteja –i es plantejarà molt de temps, al meu entendre– sobre el pontificat de Ratzinger és la de la renúncia al papat l’any 2013. És obvi que ell havia vist el patiment de Joan Pau II i no el volia ni personalment ni per a l’Església. Renunciar fou un acte revolucionari (p. 913), que no s’havia vist en l’Església des de feia gairebé 600 anys i una lliçó d’humanitat molt profunda. El que sembla ben documentat és que el papa Benet no abandonà pel cas Wikilieaks, ni per problemes administratius, ni per la tràgica càrrega eclesial que significaren alguns casos de pederàstia. Simplement és un home vell i cansat que ha fet 85 anys. La frase “No abandono l’Església... pujo a la muntanya a resar” (p. 922) em sembla definitiva. Al final no hi ha la lliçó d’un acadèmic, sinó la d’un home savi. No sembla poc. Benet XVI té una vida que fa pensar molt I si es llegeix en un llibre rotund i d’estil àgil com el de Pablo Blanco, resulta més significativa encara. 

Benedicto XVI: La biografía

Pablo Blanco

San Pablo

Madrid, 2019

984 pág.

Comentat per: Ramon Alcoberro, és doctor en Filosofia, professor associat d'Ètica a la Universitat de Girona i autor de nombrosos llibres de filosofia i assaig.

Intervenció del prof. Alcoberro durant la presentació del llibre que es va fer a la llibreria Garbí de Barcelona, el dia 27 de novembre de 2019.

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte