El diagnòstic pastoral del Sínode sobre l'Amazònia


image-6dd8642a3554b828cabc17790479991f

 

Sobre el Sínode per a l'Amazònia, ha dit el papa Francesc, al tancament dels treballs del Sínode, que el més important són els "diagnòstics" realitzats. Aquests diagnòstics en el Document final es presenten com a nous camins per a avançar en les "conversions" que encapçalen els respectius capítols: conversió integral, pastoral, cultural, ecològica i sinodal. També ha dit que el principal és el diagnòstic pastoral (o evangelitzador), que inclou tota la resta.

El diagnòstic pastoral s'exposa en el capítol segon: "nous camins de conversió pastoral". El títol remet a la proposta que Francesc fa a tots els cristians en l'Església: la "conversió pastoral", és a dir, la conversió dels evangelitzadors i la conversió de l'Església sencera.

Però la missió no consisteix a convertir als no cristians? Així, és, però per a això, cal que els cristians, cadascun de nosaltres, ens convertim abans i contínuament. És a dir, que prenguem consciència del que som: cristians, que vol dir deixebles de Crist, a partir del baptisme. I Crist significa l'Ungit per a una missió. Com Ell i units a Ell, hem de convertir la nostra vida en una "bona notícia" (= evangeli) per a uns altres.

Conversió a l'alegria

Això solament podrem fer-ho si el missatge de Jesús és realment una bona notícia per a nosaltres, per a cadascun: si omple la nostra vida, si la renova i dinamitza cap a les necessitats materials i espirituals dels altres. Només llavors comprenem "l'alegria d'evangelitzar" a uns altres. Aquest és el punt de partida: la nostra conversió a aquesta alegria, que ens porta a ser corresponsables en la missió de l'Església, a ser cristians evangelitzadors o "deixebles missioners", com explica el text d'Aparecida: "Som inserits pel baptisme en la dinàmica d'amor per la trobada amb Jesús que dóna un nou horitzó a la vida" (n. 12)

Per això el sínode panamazònic veu a l'Església –el conjunt dels cristians– representada en la figura del bon samarità, que es deté per a cuidar d'aquell malferit que jeia a la vora del camí; de la Magdalena, que per sentir-se estimada i reconciliada anuncia amb goig i convicció a Crist ressuscitat; i sobretot de Maria, "que genera fills a la fe i els educa amb afecte i paciència aprenent també de les riqueses dels pobles" (n. 22). Aquí està d'alguna manera el més important que es vol expressar en el document.

Per les característiques d'aquesta regió –que abasta nou països de Sudamèrica: el Brasil, Bolívia, el Perú, l'Equador, Colòmbia, Veneçuela, Guyana, Guaiana Francesa, i Surinam–, la història, la cultura i les religions dels seus habitants (molts d'ells cristians de diverses confessions), s'entén bé que "el diàleg ecumènic, interreligiós i intercultural ha de ser assumit com a camí irrenunciable de l'evangelització en l'Amazònia" (n. 24).

Cal tenir en compte que les religions indígenes i els cultes dels descendents dels africans es relacionen estretament amb els boscos i la cura de la naturalesa com a "casa comuna", per la qual cosa es tracta d'un camp important per a l'acompanyament personal i el diàleg amb aquestes cultures.

Tres urgències

La urbanització, les necessitats del món rural, les forçades migracions de famílies indígenes, els joves que intenten obrir-se pas en una societat que canvia ràpidament de valors, els problemes que afecten els drets humans com la salut i l'educació, etc., condueixen a formular tres urgències: "promoure noves formes d'evangelització a través dels mitjans socials (Francisco, Christus vivit, 86); ajudar al jove indígena a aconseguir una sana interculturalitat; ajudar-los per a fer front a la crisi d'antivalors que destrueix la seva autoestima i els fa perdre la seva identitat" (n. 33).

Com es veu, l'evangelització ve necessàriament vinculada amb la promoció humana (l'humanisme cristià) juntament amb l'educació ètica i ecològica, així com amb les qüestions que afecten la comunicació. Totes elles no es resolen –lògicament– només en una perspectiva pragmàtica, sinó que impliquen continguts de fons, molts d'ells en relació amb la Doctrina Social de l'Església, per tant també teològics.

Un sínode és una reunió per a resar, estudiar i dialogar sobre determinades qüestions des de la perspectiva de la fe i amb vista a millorar l'evangelització. D'aquí sorgeix un document de treball –que no és magisteri de l'Església–, on es recullen unes propostes. En elles és possible que es mostri un ventall gran de temes –corresponent a l'amplitud i complexitat dels assumptes tractats–, que després cal continuar desenvolupant i concretant, per part de qui correspongui.

Per tant, el procés sinodal segueix, fins que el Papa –si ho veu convenient– escriu una exhortació postsinodal, per a comunicar algunes decisions operatives i orientar als cristians en determinades tasques. Portar endavant aquestes tasques, siguin de tipus intel·lectual o de tipus cultural o social, correspon als membres de l'Església segons la seva pròpia vocació, dons i carismes (laics, ministres sagrats, religiosos i membres de la vida consagrada, etc.).

Enculturació, discerniment, sinodalitat

Tot això es connecta amb el fet que el missatge de l'Evangeli ha d'impregnar les cultures, al mateix temps que aquesta enculturació enriqueix les expressions de l'Evangeli. Així ho deia Joan Pau II, assenyalant que "una fe que no es fa cultura és una fe no plenament acollida, no totalment pensada, no fidelment viscuda" (1982).

Per això l'evangelització s'esforça a presentar la fe com una resposta de sentit de la vida i de les relacions humanes, tal com es mostra en altres capítols d'aquest document.

La necessitat d'acostar les fonts de la vida cristiana (la fe i els sagraments) a tants que viuen en territoris extensos i de difícil accés, fa que es formulin propostes de noves tasques, encàrrecs pastorals i serveis o responsabilitats eclesials, que hauran de ser organitzats en les coordenades de la doctrina i de la tradició cristiana.

La tradició cristiana no és simplement una sèrie de doctrines, ritus i normes, sinó una tradició viva. Per això s'equivoquen, d'una banda, els que obliden que només cal progressar en l'evangelització des de la fidelitat i la memòria agraïda pel do rebut. I també s'equivoquen, d'altra banda, els que voldrien reduir la tradició a unes cendres –un dipòsit estàtic–, en lloc de veure-la com a salvaguarda del futur perquè en ella es manté el foc viu de l'Esperit Sant.

Com deia el Papa en la seva carta als catòlics alemanys (29-VI-2019), el marc de la tradició viva està assegurat per la referència a la santedat que tots hem de fomentar i la maternitat de Maria; per la fraternitat dins de l'Església i la confiança en la guia de l'Esperit Sant; per la necessitat de prioritzar una visió àmplia del tot, però sense perdre a atenció pel més menut i proper.

Juntament amb les necessitats de l'evangelització, en el sínode es consideren l'evolució del món actual i la presència de múltiples interessos culturals, polítics i econòmics en els escenaris concrets. S'entén que s'imposi procedir amb discerniment (ni pessimisme, ni ingenu optimisme, ni relativisme) de les diverses realitats en joc. I que, juntament amb els anhels que Crist sigui anunciat i conegut per moltes persones, hi hagi qui manifesti temors més o menys fundats en la seva comprensió i en la seva vivència del cristianisme.

Segons la fe catòlica, el Papa i el col·legi episcopal tenen l'assistència de l'Esperit Sant per a ajudar a compaginar la substància invariable del dipòsit de la fe (en la doctrina, en el culte i en la vida cristiana) amb les seves variables expressions en els diferents temps i llocs. I així, guiar la missió evangelitzadora i coordinar la participació de tots en ella.

Dèiem que, en el conjunt del procés sinodal, aquest text és només un document de treball que permetrà prendre decisions concretes i formular orientacions per a millorar l'evangelització.

Mentrestant, és responsabilitat de tots els cristians demanar amb oració i penitència aquesta assistència de l'Esperit Sant als qui hagin de prendre decisions i formular orientacions; conscients que aquestes decisions influeixen no poc en la missió universal de l'Església, a la qual s'oposen avui l'individualisme i el secularisme (viure com si Déu no existís), el consumisme i el relativisme, fomentats per gran part de la nostra cultura ambient.

Avui la participació en l'evangelització –com a manifestació del ser Església de tots els cristians– es diu sinodalitat, que significa caminar junts, assumir la corresponsabilitat de la missió salvífica. No com un principi teòric, sinó com una realitat viscuda des de la fe i l'esperit cristià. Un esperit per si mateix obert a tants elements de veritat, bé i bellesa sembrats per l'Esperit Sant en les cultures i en les religions, a manera de preparacions de l'Evangeli. Aquests elements han de ser destriats –també en la vida de cadascun de nosaltres– juntament amb altres aspectes que necessitin ser sanats i purificats.

"Què ha estat el Sínode?", es preguntava Francesc en l'Àngelus el diumenge en què es clausurava el sínode d'Amazònia. I responia davant Déu, l'Església i el món: "Ha estat, com diu la paraula, un caminar junts, reconfortats pel valor i les consolacions que vénen del Senyor. Hem caminat mirant-nos als ulls i escoltant-nos, amb sinceritat, sense ocultar les dificultats, experimentant la bellesa de continuar endavant junts, al servei dels altres".

Ramiro Pellitero. Professor de Teologia Pastoral i de Teologia de la Missió a l'ICR, Universitat de Navarra.
Autor del blog "Església i nova evangelització", 31-X-2019

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte