Fonaments antropològics i l'educació de la moral

 

El 1984, assenyalava el cardenal Ratzinger: «Cada vegada és més evident que l'autèntica malaltia del món modern és el seu dèficit moral»[1]. Explica el cas d'un pensador rus que, en una visita a Ratisbona, va comparar la humanitat d'avui, amb la seva por davant els míssils, amb un home que viu contínuament amb el pànic que la seva casa sigui consumida pel foc i ja no pot pensar ni fer res més que prevenir l'incendi. «Però no s'adona que té càncer i que no morirà arran de l'incendi sinó per la descomposició del seu organisme a causa de les cèl·lules cancerígenes»[2]


Doncs bé –remarcava aquest autor–, la humanitat d'avui està en una situació semblant per una descomposició moral que l'arruïna des de dins. I per tant la correcta preocupació per la supervivència s'ha de dirigir sobretot a la teràpia d'aquesta malaltia mortal que és l'origen de tots els altres problemes.

Qui aleshores era el cardenal Ratzinger considera vàlida aquesta anàlisi, i planteja, en una reunió de metges, com podem conèixer el que és bo per a l'home, i des d'aquí com podem diagnosticar i curar el que no és tan bo.


Fonts de la moralitat: la ciència o la consciència?

En primer lloc, es pregunta si la font de la moralitat pot ser la ciència o més aviat la consciència individual. Una part del moviment intel·lectual de la modernitat planteja l'alternativa entre l'objecte i el subjecte. Segons això, l'objecte és el món que la ciència afronta, que es pot calcular; el subjecte és incalculable i lliure, ja que no és objectiu –científic– sinó subjectiu, perquè no es pot sotmetre als criteris generalment vàlids del coneixement comú: aquí entrarien la religió i la moral, que no dependrien de la ciència sinó del gust del individu. En aquest cas, la consciència seria l'apoteosi de la subjectivitat, la subjectivitat erigida en norma última.

Però d'aquesta manera –adverteix Ratzinger– no ens serveixen ni la ciència –representant de l'objecte però que no sap respondre davant la llibertat–, ni la consciència individual –representant del subjecte, però que no serviria per posar-nos d'acord, ja que seria simplement expressió d'una subjectivitat autònoma–. Però realment és així la consciència humana?


La consciència i la seva formació

Què i com és la consciència i com ha de ser formada? Ratzinger troba tres maneres d'entendre la consciència:

1) Una participació de l'home en el coneixement que té la divinitat; és a dir, la veu de Déu en nosaltres. Però llavors sorgeix el problema de les valoracions morals contradictòries. Queda clar –com bé assenyala Spaemann– que no és possible una identificació entre els judicis de consciència particulars i el discurs de Déu. La consciència no és un oracle infal·lible.

2) La consciència com el súper-jo, és a dir, com la interiorització de la voluntat i les conviccions d'un altre. Aquesta és la posició de Freud, segons la qual la consciència seria una instància totalment heterònoma (norma aliena), alguna cosa feta des de fora de nosaltres mateixos; com un reflex de la voluntat d'un altre, un comandament de control remot dins de nosaltres mateixos, el qual –inculcat a través de l'educació– ens priva de llibertat.

Però això no ho explica pas tot, perquè –observa Ratzinger– hi ha nens que abans de rebre qualsevol educació es rebel·len contra la injustícia; i hi ha adults que es rebel·len contra allò après o allò que fa la majoria.

3) Una tercera possibilitat és la que sosté Ratzinger: «L'ésser humà és, com a tal, un ésser que té un òrgan intern per conèixer el bé i el mal [alguna cosa així com la capacitat de llenguatge]. Però per arribar a ser el que ell és de veritat necessita l'ajuda dels altres: la consciència necessita la formació i l'educació»[3].

Vet aquí un primer i decisiu element per a la resposta a la nostra pregunta sobre com és la consciència:

«Com a éssers humans, no només hem rebut una raó calculadora, sinó també una raó moral. En nosaltres hi ha una capacitat d'acollida de la veritat per al bé. Per això, la formació de la raó moral és un manament fonamental i el seu descuit constitueix el fracàs decisiu d'aquesta segona explicació. Podem reconèixer la moral en la mesura que arribem a ser éssers amb consciència (...)»[4].


Els mestres de la moral

3. ¿On són els mestres del llenguatge de la consciència, que ens ajudin a percebre la veu interior del nostre propi ésser; mestres que no ens imposin un súper-jo estrany a nosaltres, cosa que ens trauria la llibertat?

Aquí –explica el cardenal Ratzinger– hi intervenen allò que l'antiga tradició humana anomena els «testimonis del bé»: persones virtuoses que no només van ser capaces de fer valoracions morals, més enllà dels seus gustos o interessos personals, sinó que van ser també capaces de discernir les normes morals bàsiques que es transmeten en les cultures, encara que en alguns casos puguin haver-se espatllat o corromput.

Aquests veritables mestres de moral van poder assumir no només l'experiència raonable sinó també l'experiència que supera la raó perquè procedeix de fonts anteriors, concretament de la saviesa dels pobles, i d'aquesta manera aquesta experiència fonamenta la mateixa raonabilitat amb què entren en les normatives comunitàries.

Així es veu que la moralitat no es tanca en la subjectivitat, sinó que depèn de la comunitat humana. «Tota moral –sosté Ratzinger– necessita un nosaltres, amb les seves experiències prerracionals i suprarracionals, en què no només compta el càlcul del moment, sinó que conflueix la saviesa de les generacions»[5]. Una saviesa que implica saber tornar sempre de nou i en cert grau, a les virtuts originàries, és a dir, a «les formes normatives fonamentals de l'ésser humà»[6].

Estem davant d'una bona explicació de com la moral –necessàriament referida simultàniament als valors, a les virtuts i a les normes es fonamenta en les relacions entre raó, experiència i tradició; explicació que supera la curtesa de l'horitzó individualista, incapaç de percebre el lloc de la transcendència de la persona cap als altres i cap a Déu.


Raó i experiència, tradició i transcendència

Raó, experiència, tradició i fe cristiana. Per garantir la qualitat de la normativa moral que pot transmetre la saviesa de les comunitats humanes, la religió judeocristiana sosté l'existència d'una revelació divina.

La qüestió és com certificar que aquestes normes procedeixen realment d'una revelació divina . I aquí entra la realitat de la naturalesa dels éssers, és a dir, la seva manera de ser i d'actuar. Aquesta naturalesa –com sosté amb força la tradició cristiana recolzant-se en certa tradició filosòfica– ens parla de moralitat.

El problema és que en l'època moderna ens costa admetre l'existència d'una naturalesa així entesa, perquè reduïm el món a un conjunt de realitats materials que es poden calcular de manera utilitària. Però llavors es manté l'alternativa de si la matèria procedeix de la raó –d'una Raó creadora que no és només matemàtica, sinó també estètica i moral–, o a l'inrevés: si la raó procedeix de la matèria (posició materialista).

La posició cristiana es recolza en la racionalitat de l'ésser. Així és, i, per tant, qualsevol ésser té una dimensió o aspecte de raó, cosa que implica una connexió amb la veritat, el bé i la bellesa, entesos en profunda unitat, com espurnes del Creador.

Això, al seu torn, observa Ratzinger, depèn, i de manera decisiva, de la qüestió de Déu. Si no hi ha logos –raó– al principi, no hi ha racionalitat en les coses. Això per Kolakowsky vol dir: si Déu no existeix, llavors no hi ha moralitat, ni tampoc pròpiament un ésser humà, és a dir, una manera de ser comuna a totes les persones, que ens permeti parlar de naturalesa humana.

En efecte, i això sona al que deia un cèlebre personatge de Dostoievski: «si Déu no existeix, tot està permès» (Ivan a Els germans Karamazov). La qual cosa, encara que soni radical a l'orella contemporània, ha quedat prou confirmada en els últims segles.

Què es pot fer, doncs, per comprendre i educar la moral? Ratzinger sosté que, més que especialistes, necessitem testimonis. I amb això reprèn la qüestió dels veritables mestres de la moral. Val la pena transcriure íntegre aquest paràgraf:

«Els grans testimonis del bé en la història, que normalment anomenem sants, són els autèntics especialistes de moral, que també avui segueixen obrint horitzons. Ells no ensenyen el que ells mateixos s'han inventat, i precisament per això són grans. Ells testimonien aquella saviesa pràctica en la qual la saviesa originària de la humanitat es purifica, es protegeix, s'aprofundeix i s'amplia, mitjançant el contacte amb Déu, en la capacitat d'acollida de la veritat de la consciència que, en la comunió amb la consciència dels altres grans testimonis, amb el testimoni de Déu, Jesucrist, s'ha convertit a si mateixa en comunicació de l'home amb la veritat»[7].

D'aquí, adverteix Joseph Ratzinger, no se segueix la inutilitat dels esforços científics i de la reflexió ètica, ja que «des del punt de vista de la moral, l'observació i l'estudi de la realitat i de la tradició són importants, formen part de la minuciositat de la consciència»[8].


Conclusió

Al final, Ratzinger enumera tres punts que són, al nostre parer, aclaridors en l'actual debat sobre la moral –i per això enriqueixen la reflexió sobre l'educació de la fe i de la vida cristianes–, des de la raó i l'experiència, la tradició i l'obertura a la transcendència, pròpies d'una antropologia cristiana.

1) «Al costat de la tècnica i de l'estètica, hi ha també en l'home una raó moral, que necessita la seva pròpia cura i formació»[9].

2) Perquè el coneixement moral pugui créixer i desenvolupar-se, es necessita l'experiència moral de la humanitat, així com també «la reflexió comuna i de la vida en comú en l'experimentació històrica del bé, que té altres lleis i altres tendències que l'experimentació de les ciències naturals»; i això requereix paciència i humilitat.

3) La raó moral i la qüestió de Déu no estan separades. «Per això les grans experiències morals de la humanitat s'han esdevingut en el context de la resposta a la qüestió de Déu».

Per aquest motiu –entén Ratzinger– la conversió a Déu i la fe en Déu faciliten «sentir el llenguatge de la creació». I per aquest motiu, la fe cristiana continua sent, també en el nostre temps il·lustrat, una norma amb la qual s'han de mesurar les expressions morals dels antics i nous problemes d'avui i de demà.

I conclou trencant una llança a favor d'una antropologia veritablement humana, com a fonament viu de la moral i, per tant, de la consciència. L'antropologia que pot fonamentar la moral necessita una raó prou àmplia, una raó moral i no simplement instrumental o calculadora. Demana una raó que s'obri i pugui accedir de fet –també a través de l'educació– a l'experiència afectiva i a la tradició de la humanitat; i que sigui capaç de situar-se en el camí de la transcendència vers els altres i vers Déu.

«Només l'accés a la zona d'experiència del que és veritablement humà possibilita el reconeixement i l'aprenentatge honestos de la dimensió moral de la realitat. La reobertura de la nostra raó a aquesta dimensió del reconeixement és, per tant, el veritable manament d'una nova il·lustració, que constitueix el desafiament de l'hora present».

Fins aquí el text de Ratzinger de 1984.

                                                                 * * *

Podríem dir que mostra com l'educació moral demana, certament, arguments racionals i ciència o saviesa pràctica; i això necessita, al seu torn, l'experiència afectiva i el contacte amb les grans tradicions ètiques de la humanitat.

Cada un d'aquests pilars (raó, experiència, tradició) són canals vius que, en cadascú de nosaltres, s'intercomuniquen i s'obren cap i des del centre de la persona; i la persona, per comprendre's a si mateixa de manera plena i actuar d'acord amb aquesta plenitud, també necessita restar oberta a la transcendència absoluta (estendre el seu horitzó cap a Déu).

Segons la fe i la tradició cristiana, tant la raó i l'experiència com la tradició i l'obertura a la transcendència troben el seu centre de referència en la Persona de Crist i en el Misteri de Crist, que ens és donat, mitjançant el coneixement i l'amor, a través de l'acció salvadora de la Trinitat.

Per això, la trobada amb Crist, la referència a Ell, la unió amb Ell, la identificació amb la seva ment, amb els seus sentiments i amb les seves actituds de profunda i única solidaritat per tots i cada un, són el camí per a una vida plena, també moralment parlant (la vida moral del cristià és "vida en Crist" i vida de la gràcia). Des d'aquest centre s'entén l'educació moral cristiana: la raó del cristià, l'experiència cristiana, la tradició cristiana, la transcendència entesa i viscuda a la manera cristiana. Tot això té a veure amb la formació de la consciència i el missatge cristià.

En conseqüència, el coneixement i el tracte personal amb Crist –per mitjà de l'oració, dels sagraments i de la caritat– són el camí principal que la tradició cristiana ofereix per a una educació i vivència de la moral, entesa com a resposta al coneixement amorós de Déu (cf. Jn 17, 3; Catecisme de l'Església Catòlica, núm. 25, 1691-1698). Resposta que es tradueix en una vida de solidaritat i de servei a totes les persones i al món creat.

Així ho ensenya Crist amb la seva pròpia vida i amb el seu ensenyament moral, centrats en el Sermó de la Muntanya i en les Benaurances.

«El testimoni cristià –ha escrit Francesc en un dels seus tuits d'aquests dies–, al capdavall, només anuncia això: que Jesús és viu i que és el secret de la vida».


Ramiro Pellitero

Professor d'Eclesiologia i de Teologia pastoral així com assessor en educació de la fe.
Article publicat amb l'autorització de l'autor. L'original es troba al seu blog: Església i nova evangelització


------------
[1]
J. Ratzinger, «El debate moral. Cuestiones sobre la fundamentación de los valores éticos», dins de: Obras Completas IV. Introducción al cristianismo, BAC, Madrid, 2018, 676-688, citació a pàg. 676.
[2]
Ibidem. 

[3] pàg. 682.

[4] Ibidem.

[5] pàg. 683-684.

[6] pàg. 684. 

[7] pàg. 687.

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte