La riquesa de les nacions

image-749726064a7c775802c6534ffaf67512

Així es titula el llibre d'Adam Smith, considerat el primer clàssic de l'economia moderna. El tema no ha perdut actualitat: Quins factors determinen la prosperitat de les nacions? S'han formulat diverses respostes: l'abundància de recursos; la situació geogràfica; el nivell educatiu; una cultura que respecti la persona i estimuli la innovació...

 La consultora PriceWaterhouseCoopers ha elaborat recentment un informe que pronostica per al 2050 el següent rànquing de països segons el seu PIB: Xina (50 bilions de dòlars), Estats Units (34), Índia (28), Indonèsia (7); segueixen el Japó, Brasil, Mèxic, Alemanya, Gran Bretanya i Rússia. L'OCDE ha fet una previsió similar, en aquest cas referida a 2060. La coincidència en els càlculs parlaria a favor del seu rigor (amb les cauteles sempre necessàries quan es tracta d'albirar el futur). 

 De l'examen d'aquests informes, es conclou que la principal riquesa dels països és la població. Si hi ha molta gent, serà fàcil que hi sorgeixi el talent; i, si hi ha una educació acceptable, la prosperitat està assegurada. 

 En aquest context, podem emmarcar la intervenció del delegat dels Estats Units a l'última Assemblea General de l'ONU, Alex Azar, secretari del Departament de Salut i Serveis Humans (HHS). Azar va parlar en nom d'una coalició de dinou països per defensar la vida i la família contra la cultura de la mort. Val la pena repassar aquests països: d'Amèrica Llatina, hi trobem Brasil i Guatemala; hi ha quatre nacions europees: Bielorússia, Hongria, Polònia i Rússia; els altres són països musulmans: Aràbia Saudita, Bahrain, el Congo, Egipte, Emirats Àrabs Units, l'Iraq, Líbia, Mali, Nigèria, Sudan i el Iemen.

Coalició internacional per la vida i la família

Com s'explica aquesta barreja de cultures i règims tan diversos? Els uneix l'estima per la vida, alhora que rebutgen l'avortament i l'anomenada "salut reproductiva" (un terme paradoxal que es fa servir en salut pública per promoure precisament l'avortament). Rússia ha estat la campiona mundial de l'avortament des que el va legalitzar l'any 1920. Els efectes demogràfics d'aquesta permissivitat segueixen sent devastadors: hi ha més avortaments que naixements, el país perd població i l'esperança de vida és menor que fa seixanta anys. Putin, que aspira a fer que Rússia jugui el paper de gran potència en el tauler internacional, ha declarat la guerra a l'alcoholisme i a l'avortament. Necessita amb urgència població per ocupar un territori immens i fer que hi pugui créixer el talent. "La nit serveix per engendrar fills i no per beure alcohol", diu un dels eslògans oficials (és dubtós que hàbits tan arrelats canviïn només amb simples eslògans, però per alguna cosa s'ha de començar) . 

 La Xina, per la seva banda, no ha subscrit la crida provida nord-americana –les relacions entre els dos gegants es troben en una fase delicada–, però la seva política és la mateixa. Després de la llei del fill únic, vigent durant gairebé quaranta anys i que va suposar 400 milions d'avortaments, el Govern ha passat a estimular els naixements: des de l'any 2016, es permet un segon fill i es planteja ara la completa liberalització de la natalitat, ja que no arriba el desitjat repunt. A ningú se li escapa que la natalitat i la criança dels fills requereixen un context familiar estable. En lògica conseqüència, el nou Codi Civil xinès posa traves al divorci. Per exemple, estableix un "període de calma" perquè les parelles que pretenen divorciar-se hi rumiïn abans d'iniciar els tràmits (ben lluny, doncs, del "divorci exprés" a l'espanyola). 

 No van ser raons humanitàries ni pressions internacionals les que van provocar aquest canvi, sinó les demandes de la indústria local. El mercat laboral s'estava quedant sense mà d'obra jove i el col·lapse amenaçava l'economia, ja que des de 2011 disminuïa la població activa.

 I què podem dir dels països musulmans? L'avortament és un cos estrany en aquesta cultura. Torno a Rússia: en l'últim cens de població, Putin va ordenar suprimir la pregunta sobre la religió, que no falta mai en els censos de tot el món. Amb l'actitud pròpia de l'estruç, el govern confiava de poder amagar així el creixement imparable de la població islàmica en terres russes. Diversos líders musulmans, com els presidents d'Algèria i Turquia, han pronosticat la invasió i conquesta de la vella Europa. Aquesta empresa, que va fracassar a l'Edat Mitjana, seria possible ara usant com a arma el ventre de les dones. 

 Si els europeus renuncien a tenir fills, en una actitud que sembla un suïcidi col·lectiu, altres grups ompliran aquest buit (el govern espanyol comparteix aquest plantejament sense fissures, tot i que "l'Espanya buida" busca atreure població com sigui). Hongria i Polònia són els únics membres de la Unió Europea que s'oposen a la correcció política imposada per la cultura de la mort. Ara bé, encara que es desmarquin de l'opinió dominant a Brussel·les, el seu pes relatiu és petit, de manera que no aconseguiran revertir la tendència general. Encara hem de veure moltes coses! "Tant de bo et toqui viure temps interessants", diu una maledicció xinesa.

 

Alejandro Navas es professor de Sociologia a la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte