Celibat: una aproximació (2a part)

L’Església és l’Esposa de Crist. Per tant, en sentit general, cada cristià és «esposa de Crist». Tant se val que sigui solter o casat, laic o sacerdot o religiós. Un pare i marit amb molts fills és, en aquest sentit, «esposa de Crist», ni més ni menys que una monja de clausura. Ara bé, com que Jesús estableix dues maneres d’arribar al Cel –el matrimoni i el celibat–, em sembla reductiu, quan s’entra en el caràcter específic del celibat apostòlic, voler il·lustrar el segon amb el primer, dient que el celibat és una forma especial d’«esposalles». 

Amb aquestes paraules, acaba Mauro Leonardi la primera part del seu article sobre el Celibat. En aquesta segona part, passa a considerar el celibat de Crist, Paraula verge, com un camí per a explicar el celibat apostòlic. L’autor superant la visió de les esposalles místiques amb el Crist, centra en l’amistat el cor del celibat apostòlic. 

El celibat del Crist, Paraula verge

És sens dubte una bonica explicació dir que el celibat mostra «la vida que hi haurà a partir d’aquí», però hi ha una altra explicació, també molt bonica: dir que la Paraula és verge. És verge des de sempre i per sempre, i ho va continuar sent fins i tot en l’Encarnació. Però ¿què significa dir que Jesús es va quedar celibatari, és a dir, no es va casar, és a dir, va continuar sent verge perquè Ell, que té la mateixa virginitat que el Pare en l’eternitat, va voler mantenir-se així en el temps? Sant Gregori de Nissa diu: «Ens cal tenir una gran intel·ligència per poder entendre l’excel·lència d’aquesta gràcia, que roman unida inseparablement amb el Pare incorruptible. El que és paradoxal (paradoxon) és que la virginitat es troba en un pare que té un fill i que l’ha engendrat sense cap passió. I la virginitat es descobreix també en l’Unigènit de Déu, dispensador de la incorrupció, i resplendeix de la mateixa manera en la puresa i en la impassibilitat de la seva generació. Aquí es dóna, un cop més, la mateixa paradoxa: un Fill conegut en la virginitat. La virginitat es troba també en la puresa essencial i incorruptible de l’Esperit Sant perquè quan esmentem la puresa i la incorrupció no designem sinó la virginitat» (La virginitat, 2, 1-11). 

Virginitat com a integritat i plenitud de vida

Podem entendre el que Gregori de Nissa vol dir si tenim en compte un ús especial, almenys en italià, del mot «verge». Aquest adjectiu no indica solament la inexperiència sexual, sinó també la integritat i la plenitud de la vida. Per exemple, quan comprem DVD nous de trinca, diem que són disquets «verges». En aquest cas, no es tracta de cap referència a la vida sexual. Ens referim més aviat a la integritat, a una existència total i nova: en definitiva, a la vida plena. A la vida d’ara i aquí, quan es dóna, inevitablement alguna cosa es perd i disminueix. En aquesta vida, ser nou significa ser íntegre, però per al cristianisme, en la fe, no és així. Jesús diu: «al qui et vulgui moure un plet per prendre’t la túnica, cedeix-li el mantell i tot» (Mt 5:40). És evident que, en un primer moment, si dono la meva túnica al necessitat, em quedo sense; és a dir, donar significa arruïnar-se. Però sé que, misteriosament, des d’una perspectiva de fe, no és així. Si és la túnica sense costura de Jesús (Jo 19:23), quan és oferta i donada, precisament perquè és constitutivament única i «sense costura», no l’esquincen, sinó que es multiplica. Es manté miraculosament no sols íntegra i intacta –és a dir, verge–, sinó també augmentada. Ens ve al cap el pa partit de la multiplicació dels pans i els peixos. Un altre exemple: la vida del Pare. El Pare dona la vida, es dona a si mateix, plenament i consubstancialment al Fill i d’una manera partícip a la seva creació, i això no comporta cap compromís de la integritat. Cap disminució. Tot això neix de la comunicació de la plenitud de vida. Incorrupció significa, de fet, absència de composició, per tant, precisament, plenitud, plenitud de vida. Com que el Fill és generat per la plenitud de vida del Pare, que no tan sols la Vida, sinó que és la Vida, aquesta generació és virginal. Per tant, plenitud de vida i virginitat tenen el mateix sentit. «Perquè així com el Pare té vida en si mateix, així també ha donat al Fill de tenir vida en si mateix» (Jo 5:26). El Pare genera el Fill sense el concurs de cap altre principi, és a dir, virginalment, i així també «el Fill dona vida als qui vol» i obra com el Pare: «Perquè així com el Pare ressuscita els morts i els fa viure, així el Fill dona vida als qui vol» (Jo 5:21). 

   Cal reconèixer, tanmateix, que tot això continua sent per a nosaltres, en una grandíssima part, un misteri incomprensible. És molt més senzill entendre el sentit de la virginitat si tenim en compte que en aquesta vida la totalitat de la donació va sempre lligada a l’exclusivitat. Una dona es dóna tota al marit perquè es dóna només a ell, i també val el plantejament recíproc. El qui vulgui triar una manera de viure amb què es pugui donar potencialment a tothom, a qualsevol, ha de triar la virginitat, és a dir, no donar-se sexualment a ningú. Estar disponible sexualment per a qualsevol significa caure en la prostitució, és a dir, el contrari de la virginitat.

   Queda l’última qüestió: entendre que el principi formal pel qual decideixo viure el mateix celibat d’amistat de Jesús és l’amistat amb Ell.

   Imaginem-nos dos amics, dos nois, que han treballat durant tot l’any a fi d’estalviar els diners per fer un viatge a l’estiu. Arriba el mes de juny, i a un dels dos li passa una desgràcia: els seus pares moren en un accident i ell, el primogènit de quatre fills, es veu obligat a quedar-se a casa. L’altre, encara que el primer l’exhorti a dur a terme igualment el projecte de les vacances, decideix per amistat renunciar-hi i ajudar-lo a afrontar el que la vida li posa al davant. El segon no té cap obligació, cap compromís, cap necessitat: es comporta així lliurement, perquè vol. Per amistat, precisament. 

   Quan parlo de ser deixebles de Crist mantenint-se per amistat amb Ell celibataris com Ell, vull dir una cosa semblant al que acabo d’explicar amb un exemple. 

   Potser no ha saltat immediatament als ulls, però el que acabo d’argumentar és la descripció que correspon a l’apòstol adolescent, Joan, el deixeble estimat del Senyor: és l’explicació de per què sempre m’ha impressionat la clara referència a l’apòstol Joan per part de sant Josepmaria –l’apòstol verge i adolescent, l’anomenava– quan parlava del celibat apostòlic.

   Sempre m’he preguntat per què l’autor del quart evangeli es designava a ell mateix amb aquests adjectius: estimat, preferit. ¿Quin sentit tindria fer-ho si entre ell i el Senyor s’hagués establert una relació, sí, particular, però, comptat i debatut, una relació qualsevol, com si es tractés de mera simpatia humana? Autors com Jeroni i Cassià, Agustí i Efrem estaven convençuts que l’amor especial de Jesús per Joan es devia a la decisió de ser com el Mestre també en l’aspecte del celibat, decisió que no és gens clara en els altres apòstols. Precisament aquest tret exclusiu de Joan és l’origen, segons alguns, de la predilecció que Crist tenia per ell: el deixeble predilecte seria el que, com els celibataris de què parlo, havia decidit assemblar-se al Mestre fins i tot en el seu celibat. Vol ser com Jesús en una cosa que, com recorda Pau als Corintis quan parla de les verges (1C 7:25), no és obligatori ni necessari per ser cristià. La decisió de Joan seria l’origen de l’amor especial de Crist per ell, i fer conèixer la causa de la preferència de Jesús seria l’origen de la decisió d’autodefinir-se «deixeble estimat» en el seu evangeli. Seria una manera d’indicar, d’una manera al·lusiva i discreta, l’amor de predilecció de Jesús per qui pren la decisió del celibat.

   No em refereixo pas al que és constitutiu i obligatori per al cristià. No em refereixo al manament de l’amor, al mandatum novum (Jo 13:34; 15:12), ni a l’amor a la Creu ni a la fe en l’Eucaristia o en la Trinitat. Joan vol viure el celibat no perquè sigui una característica essencial del fet de ser deixeble de Crist, sinó perquè, amic de Jesús, enamorat de Jesús, vol ser com Crist en una cosa en què no és necessari ser com Ell. Decideix ser com Ell com a senyal d’amistat. En això consisteix l’amistat. I d’aquesta manera, d’amistat en amistat, es difondria el celibat cristià o, en tot cas, s’ha difós d’aquesta manera si penso en les persones que han triat el celibat vivint-lo segons el carisma de l’Opus Dei.

   Es fa palès, potser d’una manera sorprenent, perquè Jesús, en l’Últim Sopar, declara: «a vosaltres us he dit amics, perquè totes les coses que he sentit del meu Pare, us les he fetes saber» (Jo 15:15). Aquesta frase uneix inseparablement filiació divina i amistat perquè els mots de què parla la Paraula encarnada, no són mots dits per qualsevol genitor al fill, sinó que són el Pare que posa tota la Seva Vida en el Fill i la hi dona com a pròpia. I, a l’infinit i en l’eternitat, el fet de confiar a l’amic tot el propi cor amb tot allò que té a dins és el que defineix l’amistat: per això Jesús declara: «us he dit amics». I per això filiació divina i amistat s’uneixen inseparablement. Perquè Jesús les uneix amb el que diu a l’Últim Sopar. 

    Aquesta operació, que s’esdevé en l’eternitat entre el Pare Verge i el Fill Verge, després és viscuda pel Fill encarant envers els homes i, per damunt de tot, envers Joan, l’apòstol verge, que és al si de Jesús com Aquest, des de l’eternitat, és al si del Pare (Jo 1:18). D’aquesta relació, Jesús en diu «amistat»: «us he dit amics, perquè...». Així, d’una manera misteriosa, d’amistat en amistat, en cercles concèntrics, es difon la filiació divina. A través de l’Home-Déu, el que s’esdevé al Cel arriba als homes que volen ser fills en el Fill, els seus amics i, en Ell, amics entre ells.

Mauro Leonardi

Sacerdot italià, capellà al Liceo dell’Accoglienza Safi Elis, també col·labora en la parròquia san Giovanni Battista in Collatino de la ciutat de Roma. Escriu en diverses publicacions periòdiques italianes i espanyoles: Avvenire, MetroDirecto i Palabra. És autor de llibres d’espiritualitat: Una ayuda para hacer oración, Orar con 8 personajes de la Biblia, Como Jesús. Ha conreat altres gèneres literaris, com la novel·la i la poesia. 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte