Actualitat a Temes d'Avui > Panorama

Celibat: una aproximació (1)

Si escric que una dona estima un home, que un home estima una dona, que una dona estima una dona, que un home estima un home, no dic pas que estem parlant de sexe, ni dins el sagrament del matrimoni ni fora d’aquest. Potser estem parlant d’amistat i de cap manera d’unió sexual perquè el que uneix és, en realitat, l’amor, no pas el llit. El tàlem és una cosa matrimonial, però l’amor no és exclusivament matrimonial.

Ara bé, diguem la veritat, si escric «que un home estima, que una dona estima», gairebé tothom pensa en l’amor matrimonial, en l’amor sexual, i gairebé ningú en l’amistat, oi que sí?

Aquest senzilla reflexió ajuda a entendre per què és tan difícil pensar en un celibat explicat segons la lògica de l’amistat i no pas segons la lògica de les esposalles. Si bé l’amistat és universalment reconeguda «en abstracte» com la forma d’amor més alta, a la pràctica és la relació més poc freqüent i també la més infravalorada. Moltes vegades, quan els pares pregunten a la filla si festeja amb un noi determinat, senten, al seu torn, la resposta irritada que «no, només som amics». O bé, quan un amor naufraga, es diu: «ens hem separat, però som amics». Si, quan parlem d’amor, penséssim més fàcilment en l’amistat, el que vull dir respecte al «celibat apostòlic» s’entendria millor. Perquè diem que «l’amor ho és tot», però no ens ho creiem. Vet aquí el problema. En canvi, és veritat que «tot és tot» i no és això sí i allò no: és tot. En canvi, diem «tot» per dir tot el que ens serveix, tot el que està previst, tot el que jo pensava. En aquest sentit, el llibre Come Gesù[1], quan parla del celibat, no tan sols parla del celibat, sinó que ajuda a redescobrir el significat de l’amistat, de l’amabilitat, de la cultura. I, per tant, de les paraules.

 

L’amor d’amistat com alternativa vàlida per explicar el celibat

 Crist afirma el valor del matrimoni, restableix la indissolubilitat originària i la simetria dels papers entre marit i muller i en fa un sagrament on la relació entre l’espòs i l’esposa esdevé la imatge de la relació entre Jesús i l’Església. D’altra banda, però, Ell no es casa: això significa que hi ha dos camins per ser sant: el matrimoni i el celibat. M’he plantejat la pregunta següent: el celibat pot tenir una real autonomia conceptual, és possible parlar-ne sense referir-se al cànon de les esposalles o, al contrari, sempre remet d’alguna manera al matrimoni? Perquè el celibat en l’Església generalment s’explica amb el paradigma de les esposalles; d’altra banda, però, la meva vocació per al celibat, que precedeix la vocació per al sacerdoci, ja que soc membre numerari de l’Opus Dei, no l’he explicada amb aquell cànon: no ho he fet amb mi mateix ni ho han fet els altres.

La meva experiència existencial és, doncs, la trobada amb una realitat eclesial en què és possible per als laics lliurar-se a Déu en el celibat sense cap més consagració que la del bateig i sense referir-se a les esposalles. Afrontar les esposalles significa immediatament posar-se en contacte amb l’humil certesa que comporten: saber ser, després del celibat dels religiosos i dels sacerdots, un altre do –un do diferent– de Crist a la seva Església. Perquè la vocació per al celibat pròpia de la vida religiosa s’explica principalment per mitjà de del sentit de la referència escatològica i fent visible les esposalles de l’Església respecte a Crist; a més, el celibat del sacerdot té sobretot el sentit de simbolitzar Crist-Espòs respecte a l’Església-Esposa. Tots dos models, per tant, es refereixen a l’arquetip de les esposalles.

Com que en el Déu cristià la substància de totes les explicacions és l’amor, buscar el sentit –el perquè– del celibat cristià vol dir sempre atribuir-lo a l’amor. Ara bé, si volem trobar un amor que no sigui el matrimonial, tan sols ens queda l’amor de l’amistat. De fet, els altres amors —pare i fill, germà i germana— depenen habitualment, com el del marit i la muller, de la vida sexual; l’amistat, en canvi, és precisament l’amor que prescindeix sempre del sexe. Vet aquí, doncs, l’altre cànon disponible per explicar el celibat d’una manera autònoma respecte a l’arquetip de les esposalles: l’amistat.

A quin model remet el celibat apostòlic, com sant Josepmaria Escrivà anomenava el celibat que, sense ser sacerdotal, tanmateix no té res a veure amb la consagració religiosa? Cito expressament el fundador de l’Opus Dei perquè, en les meves reflexions, que parteixen de la meva vida, he considerat que aquest sant havia tingut un paper profètic respecte a aquesta nova manera de viure. A parer meu, ell va tenir la capacitat interior d’escoltar, de percepció i de sensibilitat espiritual que li van permetre recollir el murmuri imperceptible de l’Esperit Sant, assimilar-lo, fer-lo fecundar i oferir-lo al món.

Els mots que trio per narrar el que li havia passat a sant Josepmaria tenen per finalitat descriure un esdevenir històric –una vida de celibat viscuda entre desenes de milers de persones– més que no pas l’elaboració d’una teoria sistemàtica. Entre les paraules del fundador de l’Opus Dei sobre aquesta qüestió, les que sempre he trobat més suggestives es troben en el passatge que exhorta a adreçar la mirada a l’apòstol Joan, que per a la litúrgia ha estat el quart evangelista, l’apòstol verge que Jesús va estimar amb un amor de predilecció. «Com reies, noblement, quan t’aconsellava que posessis els teus anys de joventut sota la protecció de Sant Rafael!: perquè et dugui a un matrimoni sant, com al jove Tobies, amb una noia bona i maca i rica —et deia, bromista.

I després, que pensarós que vas quedar-te!, quan continuava aconsellant-te que et posessis també sota el patrocini d’aquell apòstol adolescent, Joan: per si el Senyor et demanava més» (sant Josepmaria Escrivà, Camí, 360).

Aquestes expressions no són un aforisme entre molts altres, sinó que recullen un ensenyament constant. Sant Josepmaria Escrivà suggeria, ja l’any 1935, contemplar el quart evangelista per entendre millor el celibat apostòlic: «[...] i sant Joan, l’Apòstol verge, estimadíssim de Crist, perquè us ensenyi el camí d’un celibat apostòlic fecund» («Instrucciones para la obra de san Rafael», 9.1.35, n. 124, dins Pedro Rodríguez, Camino. Edición crítico-histórica, Rialp, Madrid 2002, p. 524).

L’Església és l’Esposa de Crist. Per tant, en sentit general, cada cristià és «esposa de Crist». Tant se val que sigui solter o casat, laic o sacerdot o religiós. Un pare i marit amb molts fills és, en aquest sentit, «esposa de Crist», ni més ni menys que una monja de clausura. Ara bé, com que Jesús estableix dues maneres d’arribar al Cel –el matrimoni i el celibat–, em sembla reductiu, quan s’entra en el caràcter específic del celibat apostòlic, voler il·lustrar el segon amb el primer, dient que el celibat és una forma especial d’«esposalles».

En la segona part d’aquest article, parlaré del celibat de Crist i la virginitat com a integritat i plenitud de vida.

Autor: Mauro Leonardi

Sacerdot italià, capellà al Liceo dell’Accoglienza Safi Elis, també col·labora en la parròquia san Giovanni Battista in Collatino de Roma. Escriu en diverses publicacions periòdiques italianes i espanyoles: Avvenire, MetroDirecto i Palabra. És autor de llibres d’espiritualitat: Una ayuda para hacer oración, Orar con 8 personajes de la Biblia, Como Jesús. Ha conreat altres gèneres literaris, com la novel·la i la poesia.

Publicat a Temesd'Avui, núm 58


[1] Mauro Leonardi, Como Jesús. La amistad y el don del celibato apostólico. Palabra. Madrid 29015, 288 pág.

  • Mauro Leonardi, sacerdot i escriptor
  • Amor, Celibat, Amistat, Matrimoni, Vocació, sant Josepmaria Escrivà

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte