El repte de la diversitat en la unitat

Des del principi del cristianisme s’ha comparat la vida cristiana, que és vida a l’Església i en el món, amb un camí. Podem pensar en una autopista. Es pot anar pel centre o per un carril lateral, més de pressa o més lentament, amb un vehicle amb més o menys prestacions, amb la condició de no detenir-se ni sortir-se de l’espai previst per a circular, ni posar en perill als altres incomplint els senyals i les normes de trànsit.

Carismes, estils, sensibilitats

Les normes del trànsit, vàlides i vinculants per a garantir la seguretat i l’eficàcia del trànsit, són les establertes, per exemple per als fidels catòlics, pel Papa i el col·legi episcopal. Les maneres diverses d’anar per aquesta autopista es reflecteixen, en aquest cas, en els diferents carismes, estils o sensibilitats de cadascun, personalment o amb altres cristians dins de l’Església.

Però no hem de transformar aquestes diferents sensibilitats en enemistats, ni considerar enemics als qui pertanyen a l’Església i per tant són els nostres germans. Bastants enemics –sobretot el dimoni i el pecat i, en la societat, aquells que es consideren enemics de la religió en general o de la fe cristiana en particular– tenim ja, per a crear-nos enemics dins de la nostra pròpia família, per a deixar-nos portar per guerres entre els mateixos cristians
(cf. Francesc, Exhort. Evangelii gaudium, 98).

De fet, moltes de les diferències entre els grups i institucions de l’Església, diferències que lamentablement han creat distàncies i certes enemistats entre cristians, són únicament diferències d’accent, que l’Esperit Sant vol i suscita, precisament per a mostrar la varietat de maneres i estils de fer vida l’Evangeli, com a expressió de la catolicitat de l’Església.

Així ha estat durant la història i continuarà sent. Dins de la comuna espiritualitat cristiana –substancialment no hi ha més que una–, hi ha espiritualitats que subratllen més l’anunci de la fe o la seva comprensió; unes altres, l’oració o la celebració dels sagraments; unes altres, la caritat o la misericòrdia, o la justícia. I àdhuc dins de cadascun d’aquests subratllats pot haver-hi diverses formes d’expressar-los, sigui en la doctrina de la fe, en el culte o en la vida dels cristians. Tots ells són legítims si respecten la substància del dipòsit de la fe.

Certament, en la història de l’Església observem que a vegades aquests accents han estat factors d’enfrontaments per diverses circumstàncies: persecucions a causa de la fe, defensa de la fe enfront d’errors teòrics o pràctics, reaccions posteriors de signe contrari, divisions dins dels cristians a l’hora d’interpretar la relació entre l’Evangeli i els valors d’una determinada cultura, etc.

Però com, gràcies a Déu, a l’Església està garantit que les portes de l’infern –el pecat, el mal, l’error– no prevaldran contra ella (cf. Mt 16, 18), passa el temps i succeeix que l’oració, l’estudi i el Magisteri de l’Església ajuden a esclarir molts d’aquests aspectes que semblaven oposats –i fins i tot incompatibles amb la fe cristiana– i després queda clar que no ho són.

Educació de la unitat en la diverisitat

Així i tot, convindrà que en l’educació de la fe i en la teologia es vagi explicant el lloc i paper que cadascun d’aquests aspectes tenen en el cristianisme. I això de manera dinàmica, a mesura que es van aprofundint i descobrint o redescobrint aquest lloc en el conjunt. Per això és important el principi de la jerarquia de les veritats (cf. Evangelii gaudium, 36), tant en les qüestions doctrinals com en les qüestions de tipus teològic-pràctic relacionades amb la vida cristiana.

Cosa diferent és que la recepció d’aquests desenvolupaments teològics o espirituals sigui més o menys fàcil per part dels qui hagin patit contradiccions o dificultats, a vegades durant molt de temps, les ferides de batalles històriques més o menys violentes i amb components culturals, però batalles al cap i a la fi, que deixen les corresponents cicatrius.

El pas del temps també fa que les noves generacions no considerin tan dramàtiques les diferències, amb el desavantatge que potser no valoren al punt la fidelitat i el sofriment que els seus majors van haver d’escometre, per a mantenir-se fidels al que consideraven important per a la fe i la vida cristiana.

Déu se serveix de les cicatrius i de l’experiència d’uns per a enriquir la tradició del substancialment vàlid en el dipòsit de la fe. I també de la falta d’experiència d’uns altres per a empènyer amb valentia i forces renovades a tots. De manera que –
en frase de Gustave Mahler que agrada citar al papa Francesc– el dipòsit de la fe no es converteixi en unes cendres que conservar, sinó en un foc que avivar. És a dir, en una cosa que ha de mantenir-se viva per a renovar els cors i el món en cada època i lloc.

Tot això demana sens dubte virtuts per part dels uns i els altres, com són la prudència i la paciència, la humilitat i la valentia. Uns, potser els més grans, es beneficien de la confiança en què Déu continua actuant i renovant a la seva Església amb la força dels joves. Uns altres, els joves poden veure l’eficàcia de les seves forces precisament arrelada en l’experiència dels grans. Els del mig poden i han de servir de mediadors. Tots necessiten fiar-se de la gràcia i la tendresa de Déu Pare, de l’amistat de Crist, del consol i el foc de l’Esperit Sant.

L’Esperit que és principi o causa principal d’unitat i de vida –com l’ànima ho és per al cos– és a l’Església també principi d’harmonia. Això no vol dir absència de tensions i polaritats que són necessàries en tot organisme viu, sinó absència de tensions esquinçadores, de conflictes destructors.

Fe i diversitat cultural

Pel que respecta a la diversitat cultural, no hem de témer que sigui un perill per a la fe. Sí que ho seria un cristianisme mono cultural i mono corde (cf. Evangelii gaudium, 117). És veritat que el cristianisme es transmet lligat a determinades cultures, però això no significa que s’identifiqui amb cap d’elles (tampoc amb l’europea); perquè l’Evangeli posseeix un contingut transcultural (la vida de Déu mateix que es dóna a participar en el cor i la ment dels homes). Aquest contingut viu i sempre eficaç, serveix de pont entre els nuclis més autèntics i profunds de les diferents cultures.

Per això el cristianisme és capaç d’assumir tot el noble, bo i veritable de les cultures. Al mateix temps, té la capacitat de purificar allò –llacunes, insuficiències, errors– que, tant en les cultures i les religions com també en cadascun de nosaltres, sigui incompatible amb la dignitat humana o la Revelació cristiana.

És l’Esperit Sant el que ha sembrat en totes les cultures –i també en les religions, especialment les grans i antigues religions de la humanitat– «llavors de la Paraula» (cf. Joan Pau II,
enc. Redemptoris missio, n. 28), valors i elements de bé, de veritat i de bellesa, que esperen ser plenament vivificats per l’encontre amb Jesucrist. Una trobada que l’Esperit Sant promou en cada persona i en cada cultura de maneres, amb freqüència, insospitades.

«Només Ell (l’Esperit Sant) –ha escrit el papa Francesc– pot suscitar la diversitat, la pluralitat, la multiplicitat i, al mateix temps, realitzar la unitat. En canvi, quan som nosaltres els que pretenem la diversitat i ens tanquem en els nostres particularismes, en els nostres exclusivismes, provoquem la divisió i, d’altra banda, quan som nosaltres els qui volem construir la unitat amb els nostres plans humans, acabem per imposar la uniformitat, l’homologació. Això no ajuda a la missió de l’Església» (
Evangelii gaudium, n. 131).

Ben viscuda i entesa, la diversitat en la unitat és una gran riquesa, alhora que un repte que no ens pot detenir ni desanimar, sinó al contrari, ha d’impulsar-nos; perquè és un pressupost que enclou la promesa d’arribar més profundament a la veritat completa (cf. Jn 16, 13).

En l’explicació de com les diversitats poden contribuir i no destorbar en el camí de la missió evangelitzadora de l’Església, dèiem, l’educació de la fe i la teologia tenen una gran tasca, amb la condició que estiguin centrades en l’evangelització.

Ramiro Pellitero

Professor d'Eclesiologia i de Teologia pastoral així com assessor en educació de la fe.
en blog
Iglesia y nueva evangelización

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte