Francesc manifesta la seva proximitat als sacerdots, amb ocasió del 160 aniversari del Sant Rector d’Ars

4 d’agost de 2019. La memòria litúrgica del sant Rector d’Ars ha estat l’ocasió que el papa Francesc ha aprofitat per escriure als sacerdots. En aquesta Carta té paraules d’«agraïment per a tots vosaltres preveres que sense fer soroll «ho deixeu tot» per a estar compromesos en el dia a dia de les vostres comunitats i “doneu la cara” quotidianament (...) a fi que el Poble de Déu estigui cuidat i acompanyat». I manifesta la seva proximitat a aquells sacerdots que «se senten ridiculitzats i “culpabilitzats” per crims que ells no han comès».

Como és habitual en molts textos i al·locucions de Francesc, la carta s’articula en torno a tres paraules: dolor, gratitud, ànim i una conseqüència: lloança.

Dolor

Davant els casos d’abús de poder, consciència i sexual per part de ministres ordenats, Francesc renova el compromís de l’Església a dur a terme «les reformes necessàries per a impulsar, des de la seva arrel, una cultura basada en la cura pastoral de manera tal que la cultura de l’abús no trobi cap espai per a desenvolupar-se i, menys encara, perpetuar-se».

Entre molts sacerdots és gran el dolor i la indignació per aquests fets, però també la impotència «que provoca la sospita i el qüestionament». Per això Francesc no dubte a agrair el lliurament callat i generós de la majoria dels sacerdots: «Reconec i agraeixo el vostre valent i constant exemple que, en moments de turbulència, vergonya i dolor, ens manifesta que vosaltres continueu comprometent-vos amb alegria per l’Evangeli». Aquests són, explica el Papa, temps de purificació i ocasió de conversió.

Gratitud

Francesc recorda als sacerdots que «La vocació, més que una elecció nostra, és resposta a una crida gratuïta del Senyor». I aconsella que «en moments de tribulació, fragilitat, així com en els de feblesa i manifestació dels nostres límits, quan la pitjor de totes les temptacions és quedar-se remugant la desolació fragmentant la mirada, el judici i el cor, en aquests moments és important —fins m’animaria a dir crucial— no només no perdre la memòria agraïda del pas del Senyor per la nostra vida, la memòria de la seva mirada misericordiosa que ens va convidar a jugar-nos-la per Ell i pel seu Poble, sinó també animar-nos a posar-la en pràctica».

Més endavant i agraint-los «la vostra fidelitat als compromisos contrets» els explica que aquesta fidelitat «és tot un signe que, en una societat i una cultura que ha convertit «el gasós» en un valor, existeixin persones que apostin i busquin assumir compromisos per tota la vida». Tot i els errors i febleses la fe es manifesta en la constància per confiar en la permanent misericòrdia de Déu. «Conscients de portar un tresor en gerres de terrissa, sabem que el Senyor triomfa en la feblesa».

El Papa passa a agrair –en concret– diversos aspectes de la vida sacerdotal; queden de manifest els traços del bon pastor que haurien de brillar en la vida de tots els sacerdots. Francesc dóna les gràcies:

· «per l’alegria amb la qual heu sabut lliurar les vostres vides».

· «per buscar enfortir els vincles de fraternitat i amistat en el presbiteri i amb el vostre bisbe».

· «pel testimoniatge de perseverança i “resistència” en el lliurament pastoral». 

· «per celebrar diàriament l’Eucaristia i ser pastors amb misericòrdia en el sagrament de la reconciliació». 

· «per ungir i anunciar a tothom, amb ardor». 

· «per les vegades en què, deixant-vos commoure en les entranyes, heu acollit els caiguts, curat les seves ferides, escalfant els seus cors, mostrant tendresa i compassió».

· «per la santedat del Poble fidel de Déu que som convidats a pasturar i, a través del qual, el Senyor també ens pastura i cuida».

Ànim

Després de fer-los recordar el moment de la seva vocació –de la seva valenta correspondència a la trucada divina– Francesc desitja «acompanyar-vos a renovar el nostre ànim sacerdotal, fruit abans de res de l’acció de l’Esperit Sant en les nostres vides». «La missió a la qual vam ser cridats no entranya ser immunes al sofriment, al dolor i fins i tot a la incomprensió; al contrari, ens demana mirar-los de cara i assumir-los per a deixar que el Senyor els transformi i ens configuri més a Ell».

«Un bon “test” per a conèixer com està el nostre cor de pastor és preguntar-nos com afrontem el dolor». Es pot ignorar, o despatxar amb llocs comuns o fugir d’ell. Francesc assenyala una altra «actitud subtil i perillosa»: la tristesa que alguns autors espirituals criden acèdia. Amb paraules del cardenal Špidlík explica aquesta tristesa: «per com va la vida, per la companyia dels altres, perquè estem sols... llavors és perquè tenim una falta de fe en la Providència de Déu i en la seva obra. La tristesa [...] paralitza l’ànim de continuar amb el treball, amb l’oració, ens fa antipàtics als qui viuen al costat nostre». Clou la cita afirmant que la tristesa és «el pitjor enemic de la vida espiritual».

Els fruits de l’acèdia són l’acostumament, la normalització del mal i la injustícia, el subtil recurs al «sempre s’ha fet així», la mediocritat vital. Davant aquest perill Francesc exclama: «Aquesta no és l’opció d’una vida digna i plena, aquest no és el desig de Déu per a nosaltres, aquesta no és la vida en l’Esperit que brolla del cor de Crist ressuscitat» i per a la qual vam ser cridats». Si algun es veiés en aquesta situació, que no dubti a demanar a l’Esperit que «vingui a despertar-nos, a sacsejar-nos del nostre ensopiment, a alliberar-nos de la inèrcia».

«Tots necessitem el consol i la fortalesa de Déu i dels germans en els temps difícils». No es tracta de tenir un coneixement intel·lectual «del que hauria de ser, sinó com a homes que enmig del dolor van ser transformats i transfigurats pel Senyor».

«Sabem que més enllà de les nostres fragilitats i pecats Déu sempre ens permet aixecar el cap i tornar a començar, amb una tendresa que mai no ens desil·lusiona i que sempre pot retornar-nos la joia».

L’oració és el gran recurs que recomana Francesc per a no perdre’s en l’accidental. Allí s’aferma la confiança en l’ajuda de Déu: «El Senyor és el primer a resar i a lluitar per tu i per mi». En l’oració personal Jesús acull als que estan «cansats i afeixugats», allí «sabem que mai no estem sols»; «l’oració del pastor es nodreix i encarna en el cor del Poble de Déu».

«Per a mantenir el cor enardit –escriu Francesc– és necessari no descurar aquestes dues vinculacions constitutives de la nostra identitat» sacerdotal:

· «La primera, amb Jesús. Cada vegada que ens desvinculem de Jesús o descurem la relació amb Ell, a poc a poc el nostre lliurament es va assecant i els nostres llums es queden sense l’oli capaç d’il·luminar la vida». El Papa recomana «no descurar l’acompanyament espiritual, tenint algun germà amb qui parlar, confrontar, discutir i discernir en plena confiança i transparència el propi camí; un germà savi amb qui fer l’experiència de saber-vos deixebles».

· «L’altra vinculació constitutiva: acreixeu i alimenteu el vincle amb el vostre poble. No us aïlleu de la vostra gent i dels presbiteris o comunitats. I encara menys no us enclaustreu en grups tancats i elitistes. Això, en el fons, asfixia i enverina l’esperit. Un ministre coratjós és un ministre sempre en sortida».

Lloança

Francesc acaba la seva carta. «És impossible parlar de gratitud i ànim sense contemplar a Maria. Ella, dona de cor traspassat, ens ensenya la lloança capaç d’obrir la mirada al futur i retornar l’esperança al present».

És bo posar-se sovint en presència de Maria i confiar-li les nostres inquietuds, «creure en l’aspecte revolucionari de la tendresa i de l’afecte» dels que ens dóna exemple amb la seva vida. Maria, «com una veritable mare, ella camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres, i vessa incessantment la proximitat de l’Amor de Déu».

«Deixem que sigui la gratitud el que desperti la lloança i ens animi una vegada més en la missió d’ungir els nostres germans en l’esperança. A ser homes que testimoniïn amb la seva vida la compassió i misericòrdia que només Jesús ens pot regalar». Amb aquest desig conclou el papa Francesc la seva carta als sacerdots.

Carta completa (català)

Isidor Ramos, periodista

De la versió catalana dins de l’article: tarraconense.cat

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte