Reptes dels moviments eclesials contemporanis (i 2)

En aquest article el prof. Goyret tracta de la la naturalesa teològica dels moviments eclesials contemporanis i aborda els reptes més importants als quals s'enfronten. En e, l'autor va abordar el context històric-teològic d'aquestes noves realitats i va esbossar les principals característiques dels cinc que considera més representatius.

Naturalesa teològica dels moviments

Si a partir de les realitats descrites intentem arribar ara a una noció comuna de moviment, ens trobem amb diverses dificultats. La terminologia, en primer lloc, no és unívoca. Es parla de vegades de moviments, de vegades de noves comunitats; com a regla general, amb aquestes últimes s’anomenen aquelles realitats que provenen de l’àmbit de la Renovació Carismática Catòlica. No és totalment encertada l’expressió moviments laïcals, perquè si bé són realitats predominantment laïcals, algunes d’elles inclouen sacerdots i vida consagrada; el més correcte és parlar de «moviments eclesials». Alhora convé recordar que no totes aquestes realitats es reconeixen a si mateixes com a moviments, com és el cas, ja esmentat, del Camí Neocatecumenal. La forma jurídica d’associació de fidels, assumida per moltes d’elles, no ha de portar a homologar-les amb les altres associacions de fidels que no han sorgit com a fruit d’un carisma. 

Si volem d’alguna manera enumerar les característiques generals dels moviments, podem adherir-nos al que n’ha dit Joan Pau II en un missatge enviat als moviments reunits a Roma el 1998: la noció de moviment indica «una concreta realitat eclesial de participació prevalentment laïcal, amb un itinerari de fe i de testimoniatge cristià que funda el seu propi mètode pedagògic en un carisma específic confiat a la persona del fundador en circumstàncies i maneres determinades». 

Amb l’intent de penetrar més profundament en la naturalesa teològica dels moviments eclesials contemporanis, Ratzinger va parlar de la necessitat d’entendre’ls en el context de la història de l’Església, la qual pot ser contemplada com un entreteixit entre el model eclesial local, determinat pel ministeri episcopal, i les successives onades de moviments que revaloren l’aspecte universal de la missió apostòlica i la radicalitat de l’Evangeli, insuflant d’aquesta manera vitalitat i veritat espiritual a les Esglésies locals. Aquestes onades de moviments són suscitades per l’Esperit amb modalitats diverses, infonent carismes específics que confereixen impulsos nous a la vida i a la missió de l’Església, molt especialment quan pot semblar que la seva força vitalitzadora ha perdut força. No es tracta necessàriament de situacions especials de la història, sinó d’un aspecte de la seva naturalesa constitutivament sacramental, per la qual ella viu i és contínuament «recreada» pel seu Senyor com a «criatura de l’Esperit» , fent present l’enviament de l’Esperit en la Pentecosta al llarg dels segles. D’alguna manera, és això el que Y. Congar deia quan parlava de l’Esperit com «co-instituent» de l’Església. 

Es tracta d’un tema que ha viscut una maduració creixent en la teologia dels últims decennis. A LG 4, com ha estat ja apuntat, es diu que l’Esperit distribueix a l’Església «diversos dons jeràrquics i carismàtics»; més endavant, Joan Pau II afirmarà que les dimensions institucionals i carismàtica «són co-essencials en la constitució divina de l’Església fundada per Jesucrist»; Benet XVI hi insistirà afirmant que «en l’Església també les institucions essencials són carismàtiques, i, d’altra banda, els carismes d’alguna manera han d’institucionalitzar-se per mantenir coherència i continuïtat»; i en la Carta Iuvenescit Ecclesia del 2016, ja esmentada, s’assumeix la «co-essencialitat» de les dimensions jeràrquica i carismàtica, situant-les en el seu adequat context trinitari: «el vincle originari entre els dons jeràrquics, conferits amb la gràcia sacramental de l’Ordre, i els dons carismàtics, distribuïts lliurement per l’Esperit Sant, té la seva arrel última en la relació entre el logos diví encarnat i l’Esperit Sant, que és sempre Esperit del Pare i del Fill» (núm. 11/2). 

És fàcil compartir, en aquest context, el que és ja opinió general entre entesos: «hi ha una relació providencial, suscitada i sostinguda per l’Esperit Sant, entre els moviments eclesials i el Vaticà II, que concerneix la correcta i integral recepció del Concili». Efectivament, hi ha tres eixos fonamentals de la Constitució Lumen gentium que determinen fortament la naturalesa d’aquests moviments: l’Església contemplada com a poble de Déu, la seva historicitat i la seva missió. Quan l’Església és entesa com a poble, agafa força la realitat del sacerdoci comú dels fidels, potenciant en els laics les seves funcions cultual, profètica i reial. Això comporta donar prioritat als elements basilars de l’existència cristiana per sobre dels aspectes organitzatius i estructurals. La noció d’Església com a poble pelegrí comporta també contemplar-la com a subjecte històric, i per tant interactuant amb les cultures i els avatars dels diversos temps i llocs pels quals discorre la seva vida. Arribem, així, a una manera de concebre la missió molt lligada a la modalitat que ha d’assumir l’anunci de l’Evangeli, a l’aquí i l’ara, per incidir profundament en la societat . A aquestes directrius eclesiològiques de fons, cal afegir-hi, sempre des de la perspectiva de l’últim Concili, el concepte de comunió, i més concretament el de la communio dels batejats i la universal vocació a la santedat, amb les seves fortes conseqüències en l’àmbit de la fraternitat, de l’espiritualitat i de la eclesialitat.

Reptes actuals

La gran vitalitat evangelitzadora dels moviments eclesials contemporanis no pot posar-se en dubte. Alhora, és oportú assenyalar alguns aspectes que cal tenir en compte, de cara a la seva continuïtat en el futur. Benet XVI, en un discurs de l’any 2008, referint-se al conjunt de les realitats eclesials, va advertir que «encara cal afrontar la important tasca de promoure una comunió més madura entre tots els components eclesials, perquè tots els carismes, des del respecte de la seva especificitat, puguin contribuir plenament i en llibertat a l’edificació de l’únic cos de Crist». Aquesta tasca correspon tant a les autoritats de les Esglésies locals com a les dels moviments eclesials. Per part d’aquests últims, és important evitar qualsevol mena d’exclusivisme i d’absolutització de la pròpia realitat carismàtica. Els bisbes i altres autoritats eclesiàstiques, d’altra banda, han d’evitar imposar una uniformitat absoluta en l’organització i en la programació pastoral. 

En el cas dels preveres que participen del carisma d’un moviment, s’està encara pendent de trobar, al meu entendre, l’adequada forma jurídica d’aquesta vinculació. No sembla coherent que la dependència jurídica no coincideixi amb la realitat pastoral de facto; ni tampoc que la incardinació no es concebi en coherència amb el carisma específic del moviment. La doble pertinença, en definitiva, pot fomentar la comunió eclesial, però pot ser també font de dificultats. A més, convé tenir en compte que les autoritats dels moviments eclesials acostumen a ser laïcals, i això planteja la qüestió de la responsabilitat sobre els preveres adherits. 

Aquestes i altres problemàtiques fan pensar que la configuració canònica dels moviments eclesials encara no s’ha aconseguit. D’una banda, s’entén que els moviments eclesials tendeixin cap a configuracions canòniques minimalistes, precisament per no impedir que el carisma pugui desplegar totes les seves potencialitats; però, d’altra banda, hi ha també el risc que, sense una forma jurídica més adequada, la continuïtat del carisma al llarg del temps en resulti compromesa. Arribar a un just equilibri constitueix un objectiu important a assolir. 

 

Philip Goyret és professor ordinari d’Eclesiologia a la facultat de Teologia de la Pontifícia Universitat de la Santa Creu (Roma), de la qual n’és també el degà. És rector de l’església de Sant Girolamo della Carità. Les seves principals àrees de docència i recerca són l’eclesiologia, l’ecumenisme, la teologia sacramental, el sacerdoci i l’espiritualitat. És autor de llibres com Renacidos, ungidos, comprometidos. El bautismo y la confirmación (2015), Chiesa e comunione: Introduzione alla teologia ecumènica.(2012), El obispo, Pastor de la Iglesia. Estudio teológico del munus regendi en Lumen gentium 27 (1998).

Enllaç primer article

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte