LLIBRE / El arte de la fragilidad

Amb El arte de la fragilidad, Alessandro D’Avenia ha aconseguit durant mesos mantenir-se al núm. 1 de la llista dels llibres més venuts a Itàlia, un èxit que ja va assolir amb el seu anterior llibre, Blanca com la neu, vermella com la sang. L’autor, doctor en Lletres Clàssiques i professor d’institut, posa l’accent, com en la resta dels seus anteriors escrits, en la problemàtica existencial dels adolescents que ha anat coneixent en impartir les seves classes durant diversos anys. Amb ells manté una intensa relació epistolar, en què li expliquen, amb oberta franquesa, les seves situacions personals més intricades i complexes, a les quals D’Avenia respon transmetent-los esperançadores orientacions. 

    L’autor s’imagina que manté una entranyable conversa amb Giacomo Leopardi, un dels més reconeguts poetes i prosistes italians del segle XIX. Inspirant-se en els seus poemes, D’Avenia va destil·lant un conjunt de reflexions, a fi d’enaltir el sentit de la veritat, la bondat i la bellesa existents en la nostra vida. L’autor considera que ens estem oblidant de l’art de ser feliços i ens conformem d’anar transitant per una repetitiva successió de dies sense alegria. L’època de les passions tristes –com algú ha definit la nostra època–, èbria d’emocions superficials, però assedegada d’amors profunds: són com el crit d’angoixa d’una generació que oscil·la entre l’ansietat i la fugida de la realitat, oblidant d’on ve i cap on va, suspesa en l’angoixa d’un remolí sense saber si retrocedir o anar endavant, i no aprenent el fatigós ofici de viure dia a dia, fins al punt de saber convertir-lo en l’art de l’alegria quotidiana. 

    D ‘Avenia es dirigeix amb tendre reconeixement a Giacomo Leopardi, agraint-li que li hagi desvetllat el secret de la felicitat, tot i que el destí humà de Giacomo va estar marcat per la malaltia, els patiments, la incomprensió i un cos deformat per la gepa. Quin adolescent es faria amb un paio així, que va morir als 38 anys? Per això accelerava els temps de la seva vida interior, descobrint que el seu arravatament li impedia conèixer el cansament, en què el seu passatemps preferit era comptar les estrelles amb uns sentits finíssims de depredador de felicitat. D’aquí l’efecte real que tenen els poemes de Giacomo sobre l’interior dels adolescents. Malgrat les seves limitacions, va ser un caçador de bellesa, entesa com a plenitud que es manifesta en les coses de tots els dies, com només l’amor i el dolor, l’escriptura i la lectura poden fer-ho. 

    Analitzant els poemes de Giacomo, D’Avenia orienta els seus alumnes en l’art de tenir esperança, de ser fràgils, de morir, o en l’art de renéixer. Amb l’art aprenem a millorar dia a dia perquè cada etapa està il·luminada per un foc que no s’apaga, el de la passió feliç d’estar al món com a poetes de la quotidianitat i no com a supervivents o pàl·lides comparses. La vida quotidiana pot convertir-se en un terreny fèrtil on cultivar els nostres desitjos... instants que l’autor defineix com «d’arravatament», en què ens sentim arravatats quan un fragment de realitat ens crida a sortir de nosaltres mateixos, a apropiar-nos més profundament del nostre jo autèntic. 

    El professor pregunta als seus alumnes quins moments d’arravatament han viscut durant els últims anys, instants en què la crida del món real els ha arravatat i conduït a l’interior d’ells mateixos i els ha fet exclamar: «aquesta és la meva llar, així és com m’agradaria viure al món». Els adolescents busquen una casa ancorada en les estrelles, en contacte amb una natura que els narri l’infinit i que amb la seva bellesa els remeti a una puresa simultàniament virginal, indomable i perillosa. Els seus cors melangiosos i assedegats d’infinitud són una part essencial d’aquest arravatament. «Un adolescent que no sigui capaç de sorprendre’s és un adolescent sense arravatament, igual que l’art sense sorpresa és freda tècnica o provocació efímera». 

    Giacomo: «el món havia de conèixer el preciós i fràgil secret que havies descobert en una simple primavera, en un simple cel nocturn dominat per la lluna i les estrelles». Els adolescents perden sovint aquesta esperança a causa dels adults, i viuen immersos en narracions desesperants que s’imposen sobre la realitat, sobre la exploració del possible, perquè qui hauria de ser testimoni del futur no té destí: només genera vocacions qui ha trobat la seva i la viu. El nen pregunta per què hi ha estrelles, l’adolescent pregunta com s’hi pot arribar. 

    Giacomo: Tu no en tenies prou amb una biblioteca per ser feliç, per això buscaves l’amor i la amistat, com fan tots els adolescents. Amb la seva set de llibertat, no volen control sinó obertura, acceptació, afirmació, vocació, objectius... Es parla molt dels adolescents, però es parla massa poc amb els adolescents, als quals hem donat tot el que fa falta per gaudir de la vida, però no els hem donat una raó per viure-la, confonent la felicitat amb el benestar, els somnis amb el consum. 

    Giacomo: Les paraules de la teva poesia són instruments que ajuden a afrontar la vida de tots els dies, a habitar les seves llums i les seves ombres, perquè aconsegueixen donar veu al crit del cor silenciós... ¿Com has estat fidel al teu arravatament, com has aconseguit mantenir l’esperança sense perdre’t, esclafat pels límits que et va imposar la vida? ¿Com has aconseguit mantenir vius tots els punts interrogatius de les teves poesies? ¿Com ets capaç d’afrontar la vida amb aquest valor, triar la malenconia com a companya de viatge i, tot i això, crear tanta bellesa? 

    Aquesta generació vol testimonis més que no pas mestres... Giacomo Leopardi ens recorda que tan boig és un pensament sense cor com un cor sense pensament. Si apaguéssim aquesta nit tots els llums i miréssim el cel en silenci sabríem que la bellesa i la gratitud ens salven d’estar perduts a causa de la nostra manca de destí. Ser conscient de la mortalitat, de la nostra fragilitat, és allò que obre l’home a l’essencial de la vida. 

 

El arte de la fragilidad

Alessandro D’Avenia 

La Esfera de los Libros 

Madrid, 2017 

265 pàg.

Comentat per Lluís Paifarré

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte