Fidels laics i evangelització en les lleis de l’Església

El Baptisme confereix al nou cristià uns drets i obligacions específics per raó de la transformació obrada per la gràcia de Déu, és el que es coneix com a estatut fonamental del fidel i és anterior a les normes que el legislador eclesiàstic pot veure convenient emanar en un moment determinat. Aquest article tracta sobre quina és la manera concreta del fidel laic de contribuir a la missió de l'Església des de la seva condició laïcal des del marc de les lleis de l’Església.

El Sagrament del Baptisme –que ens configura amb Nostre Senyor Jesucrist i ens incorpora al seu Poble sant– també determina la posició radical i primària de tots els fidels cristians dins l’Església, cosa que, des d’una perspectiva canònica, es concreta en el conjunt de drets i responsabilitats que són comuns a tots els batejats a causa d’aquest canvi ontològic obrat en nosaltres per la gràcia baptismal. Aquest conjunt de drets i obligacions s’acostuma a anomenar en Dret canònic «estatut jurídic del fidel» o «estatut jurídic fonamental del fidel», una categoria que d’alguna manera s’assembla –només en certa mesura– a la de «drets fonamentals de la persona» que solen formular les declaracions seculars, però que en l’Església té un fonament molt diferent: no es basa en la declaració positiva del legislador polític, sinó en la transformació ontològica de la persona que ha produït la gràcia de Déu. 

Per primera vegada en la història de l’Església, com a fruit de la reflexió de teòlegs i canonistes sobre la condició de la persona incorporada pel Baptisme a la societat eclesial, el Codi de Dret canònic de 1983  –igual que el Codi de cànons de les Esglésies orientals de 1990– ha traduït en formulacions jurídiques allò que seria el nucli central d’aquests drets i deures «fonamentals», que precedeixen les normes donades pel legislador eclesiàstic, ja que procedeixen de la realitat sacramental, i defineixen exigències que la pròpia autoritat no pot sinó enunciar i, com a màxim, moderar en el seu exercici.  

La noció de dret fonamental del fidel va estar en el centre del debat doctrinal posterior al Concili Vaticà II, particularment entre 1968 i 1982, durant els treballs de preparació de la Lex Ecclesiae Fundamentalis, que volia representar la primera expressió jurídica de l’eclesiologia catòlica que havia sistematitzat el Concili. Foren diverses les polèmiques que van conduir llavors el papa Joan Pau II a no publicar el text com a tal, però la meitat dels articles d’aquell projecte de llei sí que van passar sense variacions al Codi llatí i a l’oriental, i entre ells pràcticament tots els preceptes que tractaven dels drets i deures baptismals del fidel cristià. Així, doncs, aquests cànons tenen un pes doctrinal que no posseeixen els altres preceptes del Codi i, en estar estretament vinculats a la voluntat fundacional de Crist, tenen un vigor directiu que il·lumina i guia la recta interpretació de les normes que hi estan relacionades. 

L’element més fonamental i primari d’aquest «estatut del fidel» és, probablement, el de la igualtat radical que posseïm tots els Christifideles (can. 208) i, per tant, el de la comuna responsabilitat que tots tenim de contribuir de manera activa a la realització i al desenvolupament de l’Església. Per raó del Baptisme, en ser redimits i incorporats al Cos de Crist, tots som fidels cristians i per això tenim tots, davant Déu, les mateixes obligacions bàsiques envers l’Església. En un segon moment, a causa de la condició que cada un ocupi en l’Església (sacerdot, religiós, mare de família, etc.) aquests deures originals del Baptisme s’aniran concretant de manera diferent en assumir noves responsabilitats; però, inicialment i de manera radical, com que el Baptisme és la «porta de tots els sagraments», els deures i drets de tots són comuns a tots, i abans que cap altre, hi figura el deure de realitzar la missió salvífica de Crist, és a dir , de portar a terme el que és el fi propi de l’Església. 

El Codi de Dret Canònic presenta, de fet, aquests cànons que es funden en el Baptisme just al principi de les normes que parlen del Poble de Déu, en les quals, successivament, va tractant dels drets i deures específics dels fidels laics, dels fidels clergues, i dels fidels que abracen la vida religiosa, tot això abans d’entrar en les estructures de govern que hi ha a l’Església, des del Papa fins a la parròquia. 

A diferència, però, del que passa amb els clergues i amb els religiosos, que amb aquesta nova condició assumeixen lliurement compromisos específics vers Déu i l’Església, en el cas dels fidels laics els drets i obligacions adquirits en el Baptisme es mantenen substancialment invariats en el temps. Per al fidel laic, els drets i obligacions baptismals resulten només modalitzats després, a causa de noves situacions i deures que adquireix en diferents moments de la vida, però sense canviar radicalment. Algunes d’aquestes determinacions deriven de nous sagraments o bé d’obligacions naturals, com el matrimoni i els deures familiars; altres són de naturalesa eclesial, quan s’assumeixen oficis eclesiàstics (administrar béns de l’Església, ser catequista) i, finalment, n’hi ha d’altres que neixen a causa de la situació laboral o social que cada un ocupi. Però cap d’aquestes noves determinacions no altera substancialment la seva posició original dins l’Església, com sí que passa en el cas dels clergues i dels religiosos.

La llibertat dels fidels laics 

Quin és, llavors, la diferència entre totes aquestes situacions? La principal és que mentre que els clergues i els religiosos han de donar compte de les seves obligacions cristianes segons el que està establert en el dret per a ells (segons les lleis de l’Església per als clergues i les del seu Institut per als religiosos), els fidels laics, pel que fa a la manera de complir la seva missió baptismal, es troben en un estat de llibertat: tenen el mateix deure que els altres pel que fa a respondre a les obligacions baptismals, i idèntica responsabilitat; però la resposta que ha de donar el fidel laic és lliure, no s’ha de correspondre a models prèviament establerts per l’Església (com en els clergues o religiosos), sinó que correspondrà a allò que en consciència cada laic entengui que ha de ser la seva personal resposta a aquestes exigències del Baptisme, davant Déu i en funció de la seva situació concreta. 

A causa d’aquest marge de llibertat que es dona a la consciència de cadascú, sobretot en el cas dels laics, els deures fonamentals enunciats en el Codi estan formulats de manera força genèrica, també perquè en molts casos són principalment deures morals. 

Així, els cànons 210 i 211 enuncien el deure de cada fidel de cercar la santedat: «Tots els fidels han d’esforçar-se segons la seva pròpia condició, per portar una vida santa, així com per incrementar l’Església i promoure la seva contínua santificació» i el deure de fer apostolat i incrementar l’Església: «Tots els fidels tenen el deure i el dret de treballar perquè el missatge diví de salvació arribi més i més als homes de tot temps i d’arreu del món». 

Després es reconeixen també els drets de reunió i d’associació «per fomentar la vocació cristiana en el món» (can. 215), dins de la pròpia Església; és una necessària conseqüència que són tots els batejats –i no només els clergues a través de les institucions eclesiàstiques de govern– que han assumit en el seu conjunt la missió de realitzar l’Església tal com va establir el seu diví Fundador Jesucrist. 

Pel que fa concretament als fidels laics, la formulació del can. 225 és particularment eloqüent: 

«Els laics, ja que com tots els fidels estan destinats per Déu en virtut del baptisme i de la confirmació a l’apostolat, tenen l’obligació general i frueixen del dret, tant individualment com formant associacions, de treballar perquè el missatge diví de salvació sigui conegut i acollit per tots els homes arreu de la terra; obligació que els ha de preocupar sobretot en aquelles circumstàncies en què els homes només poden sentir l’Evangeli i conèixer Crist gràcies a ells».

El dret-deure de participar en la missió evangelitzadora de l'Església

Aquests cànons fonamentals del Codi tracten també altres qüestions. Aquí em voldria aturar principalment en el deure eclesial, de tot fidel, però específic també del laic, de participar en la missió evangelitzadora de l’Església, i en el deure de fer-ho de la manera que l’Església demana. 

La primera manera d’evangelitzar que han d’exercir els fidels laics és, com diu el can. 225§2, a través de l’exemple de la seva vida cristiana, donant «testimoni de Crist, especialment en la realització d’aquestes mateixes coses temporals i en l’exercici de les tasques seculars». És a dir, mostrant senzillament i coherentment la seva fe en el terreny social, en l’àmbit del treball professional i, primer de tot, en l’esfera familiar, segons la posició de paternitat, filiació o parentiu que cadascú ocupa en les diferents relacions familiars. 

En relació amb els pares, diu el can. 226§1: «Els qui, segons la pròpia vocació, viuen en l’estat conjugal, tenen un deure peculiar de col·laborar en l’edificació del poble de Déu per mitjà del matrimoni i de la familia». 

Més en concret, «Els pares, ja que donen la vida als fills, tenen la gravíssima obligació i el dret d’educar-los; per això, pertoca als pares cristians, en primer lloc, de tenir cura de l’educació cristiana dels fills segons la doctrina transmesa per l’Església». (can. 226§2). Això situa els pares en la condició de màxims responsables de l’educació cristiana i del desenvolupament sacramental dels seus fills, per descomptat, en contacte amb els respectius Pastors, però sempre exercint una responsabilitat pròpia de la qual no poden desistir mai completament, ni tan sols davant els ministres de l’Església. 

Bona part dels altres drets i deures definits en aquests cànons tenen la finalitat de facilitar l’exercici d’aquestes responsabilitats d’evangelització. En particular, el ca. 229 del Codi reconeix a tots els fidels el dret a «adquirir un coneixement més complet en les ciències sagrades», i també el de «rebre de la legítima autoritat eclesiàstica el mandat d’ensenyar les ciències sagrades». en els diversos nivells, com de fet passa tant amb els qui cooperen en la catequesi de les parròquies, com en el cas dels professors en l’ensenyament de la Religió en l’ensenyament Mitjà i Superior, en tants països, i fins i tot a les facultats eclesiàstiques de Teologia. 

És significatiu, per exemple, que la recent constitució apostòlica Veritatis gaudium sobre els estudis eclesiàstics, publicada el 2018, hagi substituït el text de la norma precedent, que era de 1979, pocs anys abans del Codi de Dret Canònic, aclarint que l’ensenyament en aquests centres universitaris de Teologia resta obert a tots els cristians, i no preferentment als clergues. 

En la mesura de la preparació científica que cadascú obtingui, tindrà també dret a ensenyar, a intervenir en el debat teològic, a publicar llibres sobre arguments propis de les ciències sagrades i del dret de l’Església. 

El can. 212 §3, a més, reconeix a tot fidel cristià «el dret, i àdhuc a vegades el deure, de manifestar als Pastors sagrats el seu parer sobre les coses referents al bé de l’Església, i de fer-lo conèixer als altres fidels». Aquest darrer aspecte –el dret de manifestar la pròpia opinió als altres fidels– representa una porta oberta a intervenir en la formació de l’opinió pública en l’Església, que de fet ha florit després del Concili amb innombrables revistes de contingut eclesial i, més recentment, amb la irrupció de les noves tecnologies, amb multitud d’espais informatius sobre l’Església i nombrosos blogs d’opinió. 

Tot això, indubtablement, és un bé i és igualment una via d’evangelització oberta a un ampli sector de fidels cristians. Però és, també, una via que, en l’Església, té les mateixes regles que l’exercici de tots els drets del cristià que, de vegades, són una mica diverses de la societat civil. L’ús en l’Església de tots aquests mitjans demana al cristià comprensió de la responsabilitat que s’assumeix i d’allò que específicament comporta intervenir, com a fidel cristià, en el debat públic de l’Església, cosa que podria ser més difícil de captar en l’àmbit d’una societat civil pluralista i lliure.

Llibertat i respecte a la missió de l'Església en el debat eclesial

En la societat civil del propi país, l’opinió pública que creen els mitjans de comunicació –com també els blogs i els moderns sistemes de comunicació– a més de la natural funció informativa, exerceixen també una legítima comesa de control social sobre l’actuació pública del governant, cosa ben legítima en una societat pluralista i democràtica. La societat eclesial, però, no és d’aquest estil, i el dret a formar opinió que reconeix el cànon 212 tot just esmentat, ha d’estar orientat, quan s’exerceix, per les regles corresponents (d’edificar i de construir l’Església) que guien els altres drets del fidel. Existeix, en efecte, un risc greu de no advertir la diferència i traslladar al debat eclesial esquemes que són propis de la palestra política, quan l’enfocament, les formes d’expressió, la ponderació de judici i el respecte a les persones, sobretot si estan investides eclesialment d’autoritat, requereix la mesura i contenció de qui al costat dels seus Pastors coneix la corresponsabilitat per complir la mateixa missió. 

El mateix passa amb qui ensenya matèries eclesiàstiques: no ha de prescindir en fer-ho de la fidelitat a la doctrina que l’Església proclama, qui contribueix a formar opinió en l’Església no pot abandonar la perspectiva cristiana. Si ho fes (almenys en termes eclesials), no estaria ja exercint el dret eclesial del fidel de què tractem, sinó la llibertat política que la legislació del País li reconeix com a ciutadà: cosa que comporta una regressió de plans gens fàcil de justificar des d’una perspectiva moral. 

Per això, el cànon 209, encara que de manera genèrica, acull un altre principi que és central en la interpretació dels drets i particularment en el seu exercici: «Àdhuc en llur manera d’obrar, els fidels tenen l’obligació d’observar sempre la comunió amb l’Església», i en exercitar els drets que com a cristians tenen «han de tenir en compte el bé comú de l’Església i els drets d’altri i els seus deures respecte a altres» (can. 223 §1). Entre aquests últims, el can. 220 assenyala un dels pocs límits a l’exercici dels drets del fidel, important també quan d’alguna manera exerceix la seva funció d’evangelitzar: «A ningú no és permès de lesionar il·legítimament la bona fama de què cadascú frueix ni de violar el dret que té cada persona a protegir la seva pròpia intimitat».

En termes generals, tot allò que hem assenyalat en aquestes poques línies ens porta a concloure que el recte exercici dels drets i deures fonamentals derivats del Baptisme que enuncia el Codi representa, per al fidel cristià, la manera concreta de contribuir a la seva missió d’edificar, i respondre, doncs, de la manera adequada a les exigències de la vocació baptismal. Ara bé, per a això, és sempre necessari actuar mantenint les exigències de la pròpia vocació amb l’Església (can. 209 § 1), i seguint allò que constitueix patrimoni comú de tots els cristians.

Mons. Juan Ignacio Arrieta es Secretari del Pontifici Consell per als Textos legislatius. Doctor en Dret canònic i en Dret, ha estat professor de dret canònic a la Universitat de Navarra i degà de la Facultat de Dret canònic de la Universitat Pontifícia de la Santa Creu, de Roma; també degà de l’Institut de Dret canònic Sant Pius X de Venècia. Va ser ordenat bisbe el 2008. Va fundar la revista Ius Eclessiae. Ha estat jutge del Tribunal Eclesiàstic de la Ciutat del Vaticà i és consultor.

Publicat a Temes d’Avui, núm, 58.

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte