L’Església, “misteri de la lluna”

Com la mare i la lluna, l'Església concep en virtut de la llavor vital que rep i dona una llum que ella rep del sol (Crist) per fer-la seva.

Als escriptors cristians dels primers segles, els agradava de comparar l'Església amb la lluna, perquè la llum que té no és pròpia, sinó que la rep del sol [1]. La constitució del Concili Vaticà II sobre l'Església Lumen gentium ('Llum de les gents') comença amb aquestes paraules, que no es refereixen a l'Església sinó a Crist. Ell és la llum dels pobles. I per això, el Concili, expressió de l'Església, "reunit en l'Esperit Sant, desitja ardentment il·luminar a tots els homes, anunciant l'Evangeli a tota criatura [2] amb la claredat de Crist, que resplendeix sobre la faç de l'Església ".

Per al papa Francesc, és important percebre que el centre del cristianisme és Crist. No som nosaltres i ni tan sols l'Església, que d'altra manera podria burocratitzar-se i convertir-se en una ONG. Ella ha de ser, segons els Pares, com la lluna, que transmet una llum que no és pròpia. No pot ser "autoreferencial" –és a dir, parlar només de si mateixa, viure per a si mateixa–, sinó que ha de ser missionera. Altrament, hi insisteix el Papa, deixaria de ser institució divina per passar a ser obra d'homes (cf. Discurs en la Trobada amb el Comitè del CELAM, Rio de Janeiro, 28-VII-2013).

Fe en Déu i en l'Església

El Concili Vaticà II va explicar que l'Església és un dels "misteris" –veritats o realitats de la fe cristiana que van més enllà de la nostra raó– (cf. LG, capítol 1). Ara bé, què podem dir a una persona que afirma que creu en Déu però que no creu en l'Església? I, d'altra banda, què vol dir "creure en l'Església"?

Es podria començar dient que les dues coses no són al mateix nivell. Primer, la fe en Déu, sobre la base de la raó –que pot arribar a l'existència d'un ésser infinitament bo i just–, ens porta a afirmar que Déu existeix; a fiar-nos totalment d'Ell i a buscar-lo com a sentit total de la nostra vida. Per a un cristià, creure en Déu és inseparable de creure en Jesucrist, que ens manifesta l'amor de Déu; i en l'Esperit Sant, que és el que ens porta a la fe.

En segon lloc, quan un cristià diu "crec en l'Església" vol dir que creu que existeix l'Església com a obra de Déu, estimada i fundada per Crist, vivificada i assistida per l'Esperit Sant, per ser mitjà de salvació. Així, la fe en l'Església és inseparable de la fe en Déu. Certament, l'Església no és Déu, i no és per si mateixa objecte de fe, com, en canvi, sí que ho és Déu. Com la lluna, l'Església dona una llum que no és seva, només la transmet. La fe que anuncia l'Església no és la fe en ella, sinó en Déu.

Això diu el Catecisme de l'Església Catòlica: "En el Símbol dels Apòstols, fem professió de creure que hi ha una Església Santa, i no de creure en l'Església, per no confondre Déu amb les seves obres i per atribuir clarament a la bondat de Déu tots els dons que ha posat en la seva Església "(núm. 750).

Alhora, creure en Déu ens porta a confiar en l'Església, a saber-nos i sentir-nos part de l'Església, Misteri de comunió amb Déu i amb els que estan units amb Ell. Ella és també, al llarg de la història, "sagrament" (signe i instrument de salvació [3]), en sentit ampli per a tots els homes, família de Déu i llavor d'una nova i definitiva fraternitat universal.

Fiar-se de l'Església és fiar-se de Crist

A la pràctica, quan una persona diu que "creu en Déu" però que "no creu en l'Església", acostuma a voler dir que no es fia que l'Església tingui a veure amb Déu. I això pot ser per alguna cosa que ha sentit o li han explicat i no ha verificat prou, per alguna ferida personal que no s'ha guarit adequadament, per algun dubte que s'ha plantejat i no ha sabut resoldre, per una idea de Déu poc cristiana, cosa que ha suposat per a aquesta persona un escàndol, potser per la mala conducta d'alguns cristians i fins i tot pastors de l'Església.

En aquest punt, venen també com anell al dit unes paraules de Benet XVI, quan, en el Olimpyastadion de Berlín (22-IV-2011) assenyalava que no s'entén l'Església si un només se la queda mirant en la seva aparença exterior; si se la considera "únicament com una organització més en una societat democràtica, i se la jutja d'acord amb normes i lleis pròpies d'aquests paràmetres, quan l'Església és una figura tan difícil de comprendre. Si a això s'hi afegeix també l'experiència dolorosa que a l'Església hi ha peixos bons i dolents, gra i jull, i si la mirada es fixa només en les coses negatives, llavors ja no es revela el misteri gran i profund de l'Església" . D'aquesta visió, no en brolla ja l'alegria de pertànyer a aquesta vinya.

Els Pares de l'Església es fixaven que la lluna mor, genera la vida i reneix radiant [4] . Com la mare i la lluna, l'Església concep en virtut de la llavor vital que rep i dona una llum que ella, sent solament una altra terra, rep del sol (Crist) per fer-la seva. L'important és que l'Església és de Déu, ha estat volguda per Crist per salvar l'home, i en ella actua l'Esperit Sant perquè sigui llum i vida de les persones i del món. Però això només ho puc descobrir si m'obro a Déu i als altres, si em comprometo com a cristià. Si estic disposat a canviar el que calgui per buscar la veritat i l'amor.

Es podria dir que creure en l'Església vol dir creure que Jesucrist, el Fill de Déu fet home, segueix vivint. I que actua, avui i en totes les èpoques, per mitjà dels cristians. Això no és una fantasia sense fonament ni una pretensió sense sentit. És una realitat que va deixant empremta en la història, i que es recolza en allò que Crist va fer, va ensenyar i va prometre.

Amb quina finalitat? Perquè els cristians donin llum i vida veritable al món. I com? La majoria dels cristians ho faran des del seu lloc al món, en el seu treball, en les seves famílies, amb les seves relacions culturals, en les seves activitats socials, per tal que romangui cada un en unió amb Déu i obert a les necessitats materials i espirituals dels altres.

La fe no és individualista

L'existència de l'Església ens diu que la fe cristiana no és individualista, no és una cosa solitària, com el producte del meu pensament, ni es pot viure al marge dels altres cristians. Com ha ensenyat Benet XVI, "la nostra fe és veritablement personal, només si és alhora comunitària: pot ser 'la meva fe', només si es viu i es mou en el 'nosaltres' de l'Església, només si és la nostra fe, la nostra fe comuna en l'única Església" (Audiència general, 31-X-2012).

Això no vol dir que jo perdi la meva personalitat, sinó al contrari: en viure amb Crist i amb els que viuen amb ell, la meva personalitat es dilata. El meu coneixement adquireix un major abast. Creix la meva capacitat d'estimar i augmenta l'eficàcia de tot el que faig, ja que adquireix un valor d'ofrena a Déu i de servei als altres. Jo em trobo enfortit amb l'ajuda dels altres, i també jo els ajudo, fins i tot amb les meves poques forces.

Santedat i pecat en l'Església

Com a la lluna, hi ha a l'Església llums i taques, muntanyes i cràters, podríem dir: santedat i pecat.

Com sé –es preguntava també Joseph Ratzinger– que l'Església catòlica és la veritable? I responia: perquè ella guarda, per transmetre-ho de manera viva, tot el que Crist va fer i va ensenyar. I d'això n'hi ha prou signes: la vida i l'exemple admirable dels sants, els miracles (que segueixen existint i pot provar-se que no tenen causes naturals), la qualitat del pensament que origina la fe cristiana, la seva ajuda al desenvolupament de les cultures i a la defensa dels drets humans, a la promoció de la pau i de la justícia, la bellesa de tantes realitzacions de l'Església en el seu conjunt i de molts cristians personalment.

¿Però no és veritat també que de vegades els cristians s'han equivocat i han fet mal als altres? ¿No és veritat que hi ha capellans que no han fet cap bé a algunes persones? Com totes les coses en què intervenen els homes, també en el cristianisme hi ha hagut equivocacions, debilitats i pecats. Santedat i pecat coexisteixen durant la història en l'Església. Però si l'Església fos una cosa únicament humana, hauria desaparegut molt aviat. Començant perquè els apòstols van abandonar Jesús davant la seva passió, i un d'ells (Judes) va ser el que el va trair. Però Jesús va prometre que Ell no abandonaria els seus, i que l'Esperit Sant no permetria que fossin dominats per l'error o pel mal.

Ni les dificultats exteriors ni les interiors (les errades dels cristians) han estat capaces de posar fi a l'Església, perquè l'Església és de Déu i no pas nostra. És veritat que els cristians podem donar mal exemple, i de vegades n'hem donat. Per això hem de ser fidels, cadascú de nosaltres, a allò que hem de fer en el món: buscar la santedat i ajudar els altres en el camí cap a Déu. La paraula Església és transcripció del grec «ek-klesis», que significa 'amb-vocació', 'vocació juntament amb altres', crida a la santedat que és crida a l'amor.


Portar la llum de Crist


També el papa Francesc ha recollit la imatge de la lluna aplicada a l'Església, a partir d'unes paraules de sant Ambròs: "L'Església és veritablement com la lluna: (...) no brilla amb llum pròpia, sinó amb la llum de Crist. Rep el seu esplendor del Sol de justícia, per poder dir després: "Visc, però no sóc jo qui viu, és Crist qui viu en mi" (Hexameron, IV, 8, 32).

Crist –continua explicant Francesc– és la llum veritable que brilla; i, en la mesura en què l'Església està unida a ell, en la mesura que es deixa il·luminar per ell, il·lumina també la vida de les persones i dels pobles.

Per tant, per a l'Església evangelitzar, ser missionera, no és guanyar adeptes ni vendre un producte –com podria ser el cas de qualsevol societat o grup humà–, sinó que és una manifestació de la seva pròpia naturalesa. Es tracta d'anunciar i comunicar la vida divina que Déu ens dona. La missió de l'Església és, per tant, la seva vocació: fer resplendir la llum de Crist és el seu servei (cf. Homilia 6-I-2006).

"Una Església en sortida fins als últims confins exigeix una conversió missionera constant i permanent (...), aquesta obertura il·limitada, aquesta sortida misericordiosa, com a impuls urgent de l'amor i com a fruit de la seva intrínseca lògica de do, de sacrifici i de gratuïtat . (...) Cada un de nosaltres és una missió al món perquè és fruit de l'amor de Déu" (Missatge per a la Jornada Mundial de les Missions 2019).

En conseqüència, tot això es tradueix en el compromís evangelitzador de cada cristià, no solament d'aquells que tenen una vocació específicament missionera, destinada a batejar i oferir la salvació cristiana en el respecte de la llibertat personal de cadascú, en diàleg amb les cultures i les religions dels pobles on són enviats. Aquesta tasca de la missió "ad gentes" –als no cristians– serà sempre necessària també com a signe per a la conversió permanent de tots els cristians (cf. Ibid.).

La veritat és que moltes persones esperen de tots nosaltres un compromís missioner, perquè necessiten el Crist, necessiten conèixer el rostre del Pare. Necessiten veure aquesta llum que és Crist –des de la seva "petita" font a Betlem–, que atrau totes les persones del món i guia els pobles pel camí de la pau (cf. Homilia 6-I-2006).

Els autors cristians, seguint sant Bernat, mostren Maria, coronada pel sol i amb la lluna sota els peus, com a "viu llaç d'unió entre els dos astres, entre l'Església i Jesucrist" (citat per De Lubac, Meditació sobre l'Església, Madrid, 2008).

Així ho proclama el beat Newman, dirigint-se a Maria: «Velló entre la rosada i la superfície, Crist i l'Església, el sol i la lluna, tu ets el camí, Mare de Déu!» (citat per H. De Lubac, ibid.) 


-------------

Autor: Ramiro Pellitero és professor Agregat en el departament de Teologia sistemàtica de la Universitat. Professor d'Eclesiologia i de Teologia pastoral així com assessor en educació de la fe. És autor del manual Eclesiologia dins de la "Col·lecció Manuals ISCR", de l'Institut Superior de Ciències Religioses, editat per EUNSA.

--------

[1] Hugo Rahner dedica a l'Església com a "mysterium lunae" unes 140 pàgines (cf. Simboli della Chiesa. L'ecclesiologia dei Padri, pp. 144-287, Milano 1995, original alemany de 1964).
[2]
Cf. Mc 16, 15.
[3]
Cf. Lumen gentium, núm. 1, 9, 48 i 59.
[4]
Els Pares de l'Església van reunir elements de la filosofia grega, del coneixement científic dels pobles primitius i de la mitologia, amb altres procedents de la Revelació cristiana, per tal d'inculturar la fe cristiana en el seu temps, a més de prevenir contra la idolatria o la superstició centrada en els astres. Això s'ha de reflectir també en cada cristià singular: ha de morir a si mateix en la seva unió i identificació amb Crist, per poder donar vida espiritual als altres. I això té lloc en el si de l'Església i alhora "edifica" l'Església mateixa i participa de la seva missió, fins a arribar a la glòria eterna. 

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte