L’espiritualitat laïcal

image-3b493b2b49fa6e32dc3c97723ff84962

 

El fidel laic, pel Baptisme, entra a formar part de la família de Déu, està cridat a seguir el Crist i a ser perfecte enmig de les seves ocupacions quotidianes. Aquest fidel laic també és destinatari de la recomanació de Crist de resar i fer-ho insistentment, i de la missió apostòlica de predicar i apropar a Déu les persones amb què es troba en els camins de la vida. ¿Hi ha una espiritualitat laïcal que alimenti específicament la vida interior i la vida exterior d’aquest fidel laic?

La reflexió sobre l’espiritualitat dels fidels laics d’un segle ençà, ha estat marcada per la discussió sobre la unitat i la diversitat de l’espiritualitat cristiana; i sobretot, pel debat sobre la identitat del fidel laic, cosa que ha portat a elaborar l’estudi històric i sociològic del laic dins de l’Església i al posicionament teològic del fidel laic dins de l’ésser i la missió de l’Església 

En aquest context, sorgeixen les temàtiques centrals de l’espiritualitat laïcal: la crida universal a la santedat; la vocació dins l’Església i la participació en l’única missió apostòlica de tots els fidels; la comprensió de la secularitat com a immersió en un món cridat a ser ofert a Déu. 

Establertes aquestes bases historicoteològiques del plantejament, es pot estudiar «la vida espiritual dels fidels laics». Aquest seria el contingut propi de l’espiritualitat laïcal: la noció d’unitat de vida, la santedat enmig del món i a través de les realitats terrenals, com la família, el treball i l’evangelització de la societat i la cultura. Aprofitant la riquesa del magisteri de sant Joan Pau II, Benet XVI i Francesc, ara és tasca de la teologia continuar investigant i aprofundint en aquests punts crucials per a la vida de l’Església i la nova evangelització: la santificació de la família i del treball i la inculturació de la fe en la societat contemporània. 

Vocació i missió del fidel laic en l’Església 

Els desenvolupaments de la vida de l’Església i de la teologia del segle XX conflueixen amb la força de l’Esperit al llarg del Concili Vaticà II. Per la seva banda, en els textos del Vaticà II meditats per l’Església en aquests més de 50 anys, especialment pel magisteri pontifici des de Pau VI a Francesc, hi trobem la inspiració per prosseguir la nova evangelització del nostre temps. Aquest esperit permet al cristià de donar resposta als desafiaments de la nostra cultura i societat. 

En aquest sentit, el punt de partida de l’espiritualitat laïcal ha d’arrencar de la Constitució dogmàtica Lumen Gentium 31. Els laics són «els fidels cristians que, pel fet d’estar incorporats a Crist mitjançant el baptisme, constituïts en Poble de Déu i fets partícips a la seva manera de la funció sacerdotal, profètica i reial de Jesucrist, exerceixen, per la seva banda, la missió de tot el poble cristià en l’Església i en el món». Els «pertany per pròpia vocació buscar el regne de Déu ocupant-se de les realitats temporals i ordenant-les segons Déu». La seva existència es desenvolupa en les condicions ordinàries de la vida familiar i social, en totes i cadascuna de les activitats i professions. És en aquest àmbit que estan cridats per Déu a complir la seva pròpia comesa guiant-se per l’esperit evangèlic, de manera que contribueixin des de dins a la santificació del món i d’aquesta manera descobreixin el Crist als altres, amb el testimoni de la seva vida de fe, esperança i caritat. 

L’espiritualitat laïcal 

A partir d’aquesta noció del fidel laic des de la seva vocació a la santedat enmig del món per realitzar la missió de l’Església, hem d’estudiar sistemàticament la seva espiritualitat. 

En primer lloc, cal determinar els elements necessaris que en són fonament: santedat, món, apostolat o missió. El primer d’aquests elements que tractarem és la santedat, la contemplació i l’ascètica, en definitiva, sobre la vida teologal. 

El segon és la consideració del món en general i de les activitats seculars en particular, sobretot el treball, la família i l’actuació social. 

El tercer, l’apostolat o la missió; és per això que potser es podria parlar de la llibertat, la responsabilitat i compromís en l’acció social, i de l’autonomia de les realitats terrenals. 

Aquestes tres realitats ens porten a la noció d’unitat de vida: unir la vida espiritual (contemplació, ascètica), amb el treball (món i realitats terrenals) i convertir-ho en ocasió d’apostolat (missió, canvi). 

La vida nova del Baptisme tendeix a informar la totalitat de l’existència, desplegant les seves virtualitats en i a través de l’existència concreta que cada cristià viu. El laic no està cridat a santificar-se i a créixer en la vida segons l’Esperit, tot i viure en el món i dedicat a les ocupacions seculars, sinó, precisament, a través del món i de les ocupacions que el món comporta. 

Viure santament la vida ordinària. Aquesta és la «classe mitjana de la santedat» a la qual es refereix el papa Francesc en la seva recent exhortació apostòlica Gaudete et Exultate. D’aquesta manera, el cristià corrent realitza, enmig del món i a través de les realitats del món, la santedat i l’apostolat a què ha estat cridat per Crist en l’Església. El treball, la família, les relacions socials, etc. –al capdavall, doncs, tots els moments i circumstàncies de la seva vida quotidiana– constitueixen l’àmbit en el qual trobar el do de Déu i acceptar-lo lliurement, això és la santedat. Alhora, la seva unió personal amb Crist fructifica en santificar els homes i les realitats que estan al seu voltant, posant Crist al cim les activitats humanes que li toca exercir. Només d’aquesta manera, a través de la santedat i l’apostolat del cristià, es compleix en la història la «recapitulació de totes les coses en Crist Jesús», i que tota la creació (tots els homes, totes les coses) torni al Pare per l’acció de Jesucrist i de l’Esperit Sant en l’Església. 

La Resurrecció de Jesús comença una nova vida que porta a la plenitud tot el que és humà, assumint-lo. No és, doncs, estrany que la consideració de la vida de Jesús, especialment a Betlem i a Natzaret agafi un relleu especial en l’experiència laïcal. Tornem un cop més a aquesta idea del Concili: Crist és el nou Adam, l’Home perfecte al qual s’ha d’assemblar qualsevol home. «Va treballar amb mans d’home, va pensar amb intel·ligència d’home, va obrar amb voluntat d’home, va estimar amb cor d’home» perquè és perfecte Home, però alhora és Déu. El cristià, per tal de seguir el Crist i identificar-s’hi, ha d’assumir tot el que és humà. No com a tàctica, sinó intrínsecament. La redempció implica transformar el món creat des del seu interior: la família, el treball, la política, l’economia, la diversió, etc.; en definitiva, totes les realitats humanes. Perquè la creació i la redempció han de ser considerades en connexió amb la plenitud final. El regne de Déu s’inicia en el temps per manifestar-se amb plenitud en l’eternitat. És veritat que cal distingir progrés temporal i creixement del regne de Crist, i evitar tota temptació d’identificar la història del món amb la història del Regne de Déu. Ara bé, el món no és indiferent al cristià, ja que el destí humà es forja al món i en la història. 

La transformació del món 

L’existència cristiana ha de vivificar sota la llum de Crist «el matrimoni i la família, la cultura humana, la vida economicosocial i política, la solidaritat de la família dels pobles i la pau». Però la transformació del món només pot realitzar-se vivint d’una manera nova des de l’ésser en Crist, la unió íntima amb la Trinitat, la missió a l’Església per edificar la comunió universal amb Déu per l’amor. 

La caritat cristiana implica un compromís fort amb el món. La teologia del regne de Déu, situa ja aquí i ara, la persecució activa dels valors del regne: la pau, la justícia, la llibertat i l’amor. En aquest sentit, hem de comprendre dues coses: l’edificació del món que ens envolta forma part de la missió de l’Església i del cristià; i la missió redemptora només pot realitzar-se a partir de l’amor. Un amor incondicional i encarnat en la família i el treball, principals eines per construir cada persona i edificar un món humà. 

La família 

És prou conegut el poderós toc d’atenció del papa Francesc en relació amb els desajustos i els rebutjos de la nostra societat, tant en les persones com en la terra. El focus de la seva crítica sosté que aquesta situació es deu als efectes a llarg termini d’una societat materialista administrada per la tecnocràcia econòmica. Doncs bé, precisament aquí col·loca el paper de la família de cara a la construcció d’una nova civilització. 

«En aquest escenari, una nova aliança de l’home i de la dona es converteix no només en necessària sinó també en estratègica per a l’emancipació dels pobles de la colonització dels diners». Aquesta aliança, l’aliança conjugal o família, ha de tornar a orientar la política, l’economia i la convivència civil. Perquè la família decideix l’habitabilitat de la terra, la transmissió del sentiment de la vida, els vincles de la memòria i de l’esperança. En el fons, és la línia de tota la tradició de l’Església, quan parla del matrimoni i de la família com a cèl·lula de la societat.  Qui aleshores era el cardenal Ratzinger ja subratllava que la civilització europea és en gran part producte del matrimoni monògam de què parla el Gènesi. 

La comunitat conjugal-familiar de l’home i de la dona és la gramàtica generativa. L’amor conjugal finalitzat per l’amor als fills. Aquí hi ha el nucli de la humanitat, segons el plantejament de la saviesa divina en la creació. Déu confia a la família, no la cura d’una intimitat en ella mateixa, sinó el projecte de fer domèstic el món. 

El treball 

És evident que una acció social que afavoreixi un ordre just i que tingui en compte aquests desequilibris, no pot ser exclusiva de les situacions extraordinàries. Són necessaris canvis estructurals, que afectin els engranatges ordinaris de la vida de les persones i de les societats. En aquest sentit, quina és la via més natural i poderosa per portar a terme la transformació social? Sens dubte, la feina és el principal agent de transformació social. La contribució cristiana al món d’avui, la nova evangelització de la feina, necessita anar més enllà de la concepció moderna, econòmica i utilitarista. El treball és un do de Déu, arrelat en el nucli de la persona: no és tant un fer de la persona, com una part mateixa del seu ésser. 

Des d’aquest punt de vista transcendental, el treball manifesta l’amor, s’identifica amb l’amor. Té a veure amb l’ésser persona imatge de Déu, en la seva totalitat: intel·ligència, voluntat, afectivitat, cos, acció. És amor perquè és una manera que té la persona de lliurar-se als altres, un camí perquè la persona surti d’ella mateixa sense alienar-se. I precisament perquè l’amor suposa èxtasi, sortir d’un mateix, si ens uneix als altres, és vincle d’unió veritable i de comunió social. El treball és un lliurar-se de la persona al món creat, a la societat, a les persones destinatàries de la feina, a la família, a Déu. 

D’aquesta manera, el treball es converteix en un dels grans agents de la transformació de la societat i del món. I ho és a partir de la primacia de la persona. La persona es realitza i s’expandeix precisament aquí, a la feina. 

*** 

Guardini ja denunciava a El ocaso de la Edad moderna (1950) que la societat contemporània vivia amb la carcassa d’uns valors cristians, però sense l’esperit que els sosté. I això necessàriament s’havia de enfonsar, no tenia futur. Avui es veu clarament: es pensava que l’economia, la política, la societat, podien tirar endavant sense moral, però la corrupció del poder no es pot combatre només legalment, perquè cal el compromís personal. 

El Fill de l’Home no ha vingut a ser servit, sinó a servir. La nostra vida és per servir. Servir el necessitat, servir la nostra família, servir amb el nostre treball. Així aprenem alguna cosa essencial de nosaltres mateixos: la nostra vida és per als altres. El meu ésser és fer-me lliurement per als altres per amor. Així descobrim la transcendència de la nostra semblança amb el Déu Trinitat i amb Jesucrist: res més meu que jo mateix, res menys meu que jo mateix .

Pablo Marti. És professor de Teologia espiritual a la Facultat de Teologia de la Universitat de Navarra. La seva recerca se centra en l’espiritualitat contemporània. Ha publicat el llibre Teología Espiritual. Manual de iniciación (2006).

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte