Raimon Panikkar i “La tradició cristiana” context cultural i biogràfic d’una obra cabdal del pensador català

image-9518cef31b238d9cfd39cb79b6d4e4a5

El passat 14 d’abril va tindre lloc la presentació de “La tradició cristiana”(1) del pensador Raimon Panikkar, dins de la progressiva publicació de les seves Obres Completes que fa l’Editorial Fragmenta. El prof. Josep-Ignasi Saranyana, gran coneixedor de la persona i l’obra del pensador català, va oferir el context biogràfic i intel·lectual d’aquest llibre. 

La suggestiva tesi del Dr. Saranyana és que “la intuïció que determina d’una manera gairebé definitiva la línia doctrinal que seguirà un pensador al llarg de tota la seva carrera intel·lectual s’ha de cercar a la seva tesi doctoral o bé en un treball primerenc programàtic”; i dins “La tradició cristiana” hi albira aquestes línies mestres del pensador. D’una banda, “l’experiència cristocèntrica de la realitat”, i com a segon tema, “la qüestió de la unitat de la natura” o, en termes més restringits, la unitat de l’univers en general. 

Quan vaig rebre la invitació de Fragmenta se’m van presentar d’antuvi dues possibilitats (2), o, més ben dit, dos possibles enfocaments de la meva intervenció: 1er) o resumir el llibre, exposant les principals tesis de l’autor; o bé 2on) situar-lo en els corrents de l’època i en la biografia de Panikkar. Vaig descartar la primera opció (és a dir, recapitular el llibre), perquè això hauria resultat molt feixuc per a vostès i molt avorrit per a mi, que ja coneixia els continguts del volum. Amb tot, me l’he llegit quasi sencer i he pogut comprovar que el text ara ofert en català respon, fil per randa, als originals publicats fa cinquanta anys, amb petitíssimes variants que no fan al cas, com ara completar les notes bibliogràfiques i poc més. 

En conseqüència, la meva elecció va girar cap a la segona opció. M’esmerçaré, doncs, a contextualitzar el llibre, tot i no ignorar que Panikkar, sempre molt curós amb la seva vida privada, no volia que se’l jutgés per la seva biografia, sinó més aviat per la seva obra. Tanmateix, i com que jo sóc del parer que tot pensador és inseparable de la seva vida i de les seves experiències, no només intel·lectuals, sinó també vitals, no li faré cas, si més no aquesta vegada. M’ensumo que una figura tan polièdrica com la de Panikkar no s’entén sinó se situa en el seu context personal i en el marc històric i doctrinal de la seva època.

Anem a pams. Després de resseguir un bon nombre de filòsofs i teòlegs moderns i contemporanis, l’experiència em diu que la intuïció que determina d’una manera gairebé definitiva la línia doctrinal que seguirà un pensador al llarg de tota la seva carrera intel·lectual s’ha de cercar a la seva tesi doctoral o bé en un treball primerenc programàtic. Considero que el Leitfaden o guió argumental de tota la trajectòria d’un pensador de primer nivell es pot rastrejar gairebé sempre en algun dels seus treballs jovenívols. Per citar alguns casos paradigmàtics, Martin Heidegger és un testimoni fefaent de la meva afirmació, com també Karl Barth, Rudolf Bultmann, Karl Rahner, Romano Guardini i molts més, entre els quals, i per citar algú de casa nostra, Eugenio Trías i Josep Maria Rovira i Belloso. 

Malauradament, però, la tesis filosòfica de Panikkar no es recull en el volum que ara comento. Aquesta tesi doctoral va ser defensada a la Universitat de Madrid (aleshores Universitat Central), l’any 1946 i publicada el 1951, amb el títol: El concepto de naturaleza. Análisis histórico y metafísico de un concepto. Es va reeditar, ampliada i esmenada, l’any 1972. 

En canvi, en el volum III/1 de les opera omnia de Panikkar sí que hi és la primera publicació científica de Panikkar, anterior a la tesi doctoral, que va ser un article aparegut a la  revista Arbor, l’any 1944. Aquesta revista va ser el vaixell insígnia del gran projecte catòlicocultural del nou règim polític sorgit de la guerra civil espanyola. Pilotada per Rafael Calvo Serer, Ramon Roquer i Raimon Panikkar, va ser fundada a Barcelona l’any 1943 i va aparèixer a Madrid l’any següent. Com ja s’ha dit, Panikkar hi va escriure un assaig amb el qual s’obre el primer número, titulat Visión de síntesis del universo, recollit ara al volum III/1 de les obres completes amb petits retocs. 

Entenc, hi ho sotmeto a la discussió d’aquesta mesa i de tots vostès, que entre l’any 1944 i l’any 1951 Raimon Panikkar havia ja trobat els dos temes, que mai no hauria d’abandonar i que van determinar tota la seva llarga i rica trajectòria. D’una banda, “l’experiència cristocèntrica de la realitat”, l’únic tema cristià que l’interessava aleshores i que jamai va deixar de costat. I, ultra això, i com a segon tema, que fa parell amb el primer i que n’és com el complement, la qüestió de la unitat de la natura o, en termes més restringits, la unitat de l’univers en general. No és cap secret que Panikkar va viure obsessionat per refer la unitat cosmològica, posant-hi, com a cim d’aquesta unitat, l’home primordial, restaurat en la unitat del cos místic del Crist. Aquesta unitat ofereix moltes vessants i perspectives.

L’oportunitat de presentar en públic un aspecte de la seva passió intel·lectual, concretada a cercar la unitat de les ciències al dessota del comandament de la Teologia, se li va presentar ben aviat. Va ser al mes de febrer de l’any 1952, quan ja feia sis anys que era prevere. Panikkar dirigia aleshores la col·lecció “Patmos” d’Ediciones Rialp, mantenia estrets lligams amb el madrileny Consell Superior d’Investigacions Científiques i col·laborava amb Pedro Laín Entralgo, llavors rector de la Universitat Central, en un ambiciós projecte per recristianitzar l’espai universitari espanyol, segons el model renaixentista de la Universitat de Salamanca, empeltat, però, a l’ideari d’Alexandre von Humboldt, creador de la mítica Universitat alemanya del segle XIX. 

Ateses les circumstàncies, l’any 1952 Panikkar va rebre la comanda de pronunciar nou lliçons a la Universitat Central, sobre el tema: “El sentido cristiano de nuestro tiempo”. Dissortadament no tenim el text de les esmentades lliçons (potser s’amaguen en algun lligall de l’arxiu de Tavertet), però posseïm un resum magnífic fet per un anònim cronista, que signa amb les inicials J.M.C, en una crònica eixida a la revista Cuadernos Hispanoamericanos, al juliol del 1952. Recomano rellegir aquesta crònica, perquè l’anònim recensor va copsar on raïa el punt feble de la construcció intel·lectual panikkariana i, ensems, també la va encertar en subratllar el seu interès.

Cal situar, primer de tot, les esmentades lliçons madrilenyes en el seu moment històric. El ministre d’Educació, Dr. Joaquín Ruiz Jiménez, juntament amb el rector de la Central, Dr. Pedro Laín Entralgo, ambdós catòlics, encara que amb sensibilitats diferents, volien recuperar el món universitari per a la causa catòlica. Per dir-ho amb expressions que responen a aquell moment polític i religiós: ells volien que la intel·lectualitat espanyola tornés a ser catòlica, encara que no a la manera tradicionalista. Aquest projecte es va malmetre per causa d’una revolució estudiantil esclatada l’any 1956, en la qual va morir un estudiant falangista. El cas es que els dos professors citats van ser “fulminats” per Franco. No he pogut documentar gaire aquest moment, perquè no he trobat a Barcelona el volum segon de la monumental monografia Política, cultura y sociedad en la España de Franco (1939-1956), escrita per l’historiador Gonzalo Redondo. Aquest segon volum es titula: Los intentos de las minorías dirigentes de modernitzar el Estado tradicional español (1947-1956). 

En tot cas, i com ja s’ha dit, pareix que Raimon Panikkar s’havia sumat al projecte de Laín i Ruiz Jiménez, i que, designat per inaugurar les lliçons teològiques a la Universitat Central, ho va fer amb una brillantor extraordinària, superant totes les expectatives. El seu propòsit, de fer palesa la condició universitària de la Teologia com a disciplina científica, va ser assolit amb escreix, si considerem les breus ressenyes aparegudes a la premsa madrilenya i el testimoni d’alguns dels oients que van poder entrar en l’aula magna del “caserón de San Bernardo”, ple a vessar durant nou dies. Un any i mig després, Panikkar va publicar un mínim extracte d’aquelles conferències, titulat Sobre la Teología y la Universidad, aparegut a la Revista de Educación del CSIC.

Coneixent el Dr. Panikkar, podem imaginar que potser es va fixar en el model que li oferia aleshores Romano Guardini, que, des de la seva càtedra muniquesa dedicada a exposar la “cosmovisió catòlica”, volia reconquerir per a la causa catòlica l’espai acadèmic que li havia estat arrabassat pel Kulturkampf i pels nazis. No oblidem l’admiració que llavors Panikkar sentia per Guardini, del qual va fer traduir tres monografies, que va incloure després a la col·lecció “Patmos”, d’Ediciones Rialp.

Tanmateix, Panikkar tenia una idea molt particular del protagonisme o paper de la ciència teològica en el món universitari. Encara que lluny de qualsevulla nostàlgia medieval, considerava, però, que la Teologia havia d’entrar a la Universitat com a reina de les ciències, és a dir, ubicada al cim de l’arbre de les ciències. Així, doncs, aquest arbre no havia de tenir la configuració que li va donar Ramon Llull, com un arbre de fortes arrels i un tronc robust, que s’obria constituint una copa ben ampla. Més aviat havia de ser com un avet, que dibuixava com un triangle isòsceles recolzat sobre una estreta base. Les ciències havien de menar cap a la unitat. I al cim de la unitat si trobava la Teologia. Tanmateix, el procés havia d’anar de dalt a baix, i no a l’inrevés. La Teología, doncs, no només havia de fer palesa la gran síntesi epistemològica, sinó que l’havia de construir. Això que podria semblar un hegelianisme avant la lettre, li venia a Panikkar per una altra via. És molt probable que al rerefons de la seva concepció del paper de la Teologia si trobés el famós arbre de Porfiri, aquella figura que mostra el procés mental de l’ordenació dels gèneres i les espècies, des del gènere suprem fins l’ínfim. 

Potser la meva afirmació haurà sobtat algú dels presents i haurà pensat que qui us parla fantasieja. Deixeu-me, però, continuar. Cal només una llambregada al text imprès de la tesi doctoral de Panikkar sobre la natura, per escatir-ho. Es indiscutible que aquesta monografia gravita sobre el model de Joan Escot Eriúgena descrit al monumental Periphyseon, un assaig que va deixar bocabadats els intel·lectuals de l’alta edat mitjana. Panikkar no amaga aquesta dependència doctrinal. En efecte, en l’ínterim de cinc anys entre la defensa de la tesi doctoral i la seva publicació va estudiar la filosofia de Friedrich Jacobi, un pensador alemany molt proper a Herder i a Goethe, i ensems molt crític amb el racionalisme de Baruc Spinoza i amb l’idealisme hegelià. Jacobi es recolza decididament sobre Escot Eriúgena, per trencar l’immanentisme de Spinoza i dels idealistes. Doncs bé, i atès tot el que s’ha dit fins ara, mireu el frontispici que Panikkar va escriure a la seva tesi doctoral en publicar-la: “naturæ naturanti, naturata natura” (a la natura que origina, la natura originada). ¿I què és això sinó una glosa poètica de la síntesi de l’Eriúgena? 

I aquí rau, precisament, el gran problema que ens planteja la brillant síntesi panikkariana; una dificultat que apareix sempre en tota síntesi desenvolupada de dalt a baix, al mode medioplatònic; un problema que emergeix sempre que no s’ateny acuradament la distinció entre pensament i realitat extramental; o més encara, quan deliberadament es postula la identificació entre els predicables i els predicaments, com va ser el cas de l’Eriúgena. A Panikkar, però, aquesta qüestió no es presentarà tant a l’àmbit de la lògica (perquè ell era massa intel·ligent per ser atrapat en aquest parany), sinó en una altra vessant: en què no sap (o no vol) reconèixer les virtualitats que arrelen a la natura considerada en sí mateixa, tot i caiguda i redimida; un tema molt agustinià, d’altra banda, que ha marcat tota l’edat moderna. 

Tornem a les conferències de Madrid, del febrer de 1952, i a la crítica de l’anònim recensor, qui, després de moltes lloances, conclou: “El doctor Paniker no cree en los humanismos. No reconoce la posible grandeza que el hombre, en virtud de sus puras fuerzas naturales, puede por sí solo alcanzar. El hombre sólo alcanza su plena dignidad de hombre cuando se sobrenaturaliza. No podemos estar en desacuerdo [es decir, estamos de acuerdo] con él sabiendo, por la fe, la esencial incompletividad de la naturaleza humana después del pecado original. Pero tememos la exageración”.

Vet aquí, doncs, la problemàtica de les afirmacions panikkarianes. En paraules seves: “Humanisme cristià, no. Cristianisme humà, sí”, que ell mateix aclareix: 

Cal ser plenament i audaçment home per poder ser cristià, però no com a condició separada i prèvia, sinó com el primer efecte de la nostra elevació sobrenatural. Per satisfer el paradigma diví d’home cal deixar-se impregnar de la gràcia sobrenatural”. 

Té raó Panikkar quan ens recorda que no hi ha cap realitat humana que no sigui aliena a la encarnació del Verb, és a dir, al Crist, i que la gràcia suposa i millora la natura. A més, no hi ha, ni ha hagut mai, “natura pura” (en el sentit tècnic de l’expressió), ni tampoc “natura humana caiguda pura”, perquè, per dir-ho ras i curt, res és estrany a l’ordre sobrenatural, segons l’ordenació de les coses volguda pel Creador. Tanmateix, i cal recordar-ho un cop més, el raonament humà es fa component i dividint, afirmant i negant, i això implica que hi ha un abans i un després en el procés lògic del nostre pensament, al qual no ens podem sostraure; procés noètic que val també en parlar de l’elevació sobrenatural. Primer la natura, com a suport o substrat, i després la gràcia. Amb tot, aquí cal apel·lar també als adverbis de Calcedònia: no hi ha d’haver confusió ni separació entre el natural i el sobrenatural.

I ara la gran pregunta: ¿d’on li venia a Panikkar aquesta malfiança envers tota mena d’humanisme? Potser dels tres anys que va viure a Alemanya, ja sotmesa al règim nacionalsocialista? Per ventura en veure els estralls de la Guerra Civil espanyola, quan va tornar d’Alemanya? Tal volta en conèixer els efectes devastadors de les bombes atòmiques llançades sobre el Japó? Aquesta malfiança no es conjumina amb el seu tarannà sempre optimista i somrient. Només ell ens ho podria haver aclarit, i ara ja no hi és, malauradament. Tant de bo, per a bé o per a mal, algun investigador estudiï aquest tema, i llavors caldrà, segons el que resulti, prendre partit i valorar la seva crítica a l’humanisme.  

Per acabar, i com a resum de la meva intervenció, podria dir que la potent síntesi teològica de Panikkar, si més no en el volum que ara presento, ens mostra una argumentació rectilínia, ben clara i definida. Hi trobem una intuïció des de primera hora que Panikkar mai no va abandonar: la idea de la recapitulació de totes les coses en Crist, que, com se sap, és un dels temes cabdals del corpus paulí. Aquesta pre-concepció, ben real i vertadera, adobada però amb una construcció sistemàtica de dalt a baix, segons el model de l’Eriúgena, que el va fascinar a primera hora, l’aboca a un mena de pessimisme antropològic sospitós... i misteriós. Es innegable que aquest menyspreament del que és merament humà produeix neguit en el lector cristià. 

Com sempre, però, les coses que va dir Panikkar i que ens ha llegat en els seus escrits, sempre tan provocatius, no ens deixen mai indiferents i ens fan pensar; menen la nostra reflexió cap a les qüestions més pregones de la filosofia i la teologia, i per això paga la pena llegir-lo. 

Josep-Ignasi Saranyana, Membre del Pontifici Comitè de Ciències Històriques

____________

1) La tradició cristiana, a Opera omnia Raimon Panikkar, vol. III / tom I, Fragmenta Editorial, Barcelona 2018.
2) Aquest article recull la intervenció del prof. Saranyana, el 14 de maig de 2019, a l’Aula Magna del Pontifici Ateneu Universitari Sant Pacià, amb motiu de la presentación del volum III/1 de les obres completes del pensador català Raimon Panikkar, a càrrec de l’Editorial Fragmenta.

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte