Ressons del 8-M: bretxa salarial i llibertat

En molts països, hi ha experts que cada any calculen els dies que treballem per a l'Estat. El dia en què, descomptats els impostos, comencem a fer-ho per nosaltres mateixos es converteix, així, en tema per al debat sobre la política fiscal. Una cosa semblant passa amb l'Equal Pay Day. Suposant que els homes guanyen més que les dones, aquest dia indica el moment en què les dones comencen a cobrar: fins llavors, els homes haurien ingressat el seu sou amb normalitat i les dones haurien treballat gratis. A Alemanya, per exemple, l'Equal Pay Day s'ha "celebrat" aquest any el 18 de març.

 L'Equal Pay Day té el seu origen als Estats Units: el va instituir el 1966 el Comitè Nacional per al Pagament Equitatiu (NCPE, segons les sigles en anglès), un conglomerat d'organitzacions feministes i de drets civils, sindicats i moviments religiosos. La Comissió Europea va subscriure aquesta iniciativa el 2011, i més de vint països europeus la celebren cada any. El seu objectiu és il·lustrar l'opinió pública sobre la bretxa salarial entre homes i dones i ajudar a eliminar-ne les causes, cosa que implica la mobilització dels agents socials públics i privats, des dels governs fins a les empreses.

 És real aquesta bretxa de gènere en la remuneració? Com es calcula? Bàsicament, hi ha dues respostes (extremes) a aquesta pregunta. La primera victimitza les dones i ho argumenta així: els directius de les empreses són majoritàriament homes, que s'ajuden entre si i discriminen les dones. A més, elles són molt menys agressives i no encerten a defensar amb eficàcia els seus drets. Guanyen menys que els seus marits, cosa que les "obliga" a dedicar més temps a les tasques domèstiques i a fer pujar els fills. Mentrestant, amb les espatlles cobertes, els homes es concentren en la seva carrera professional i en el consegüent ascens social.

 Prioritats i discriminació

 La segona explicació afirma que les dones joves guanyen el mateix que els homes de la seva edat, però moltes professen valors i prioritats diferents als dels homes: no els interessa fer carrera sigui com sigui, sinó que donen més importància a la família i prefereixen retallar la seva dedicació a la feina per poder estar amb els seus fills. A més, en general es casen amb homes una mica més grans que elles i més ben situats en l'escala professional, cosa que justifica que els marits guanyin més. Si es planteja la necessitat que un dels cònjuges dediqui més temps a la família –educació dels fills, atenció de malalts o persones grans–, resulta plausible que ho faci la dona: la seva renúncia a la feina fora de la llar tindria menys repercussió en el pressupost familiar.

 Quina de les dues respostes s'acosta més a la veritat? Probablement, la segona, tot i que l'allau de publicacions al voltant del 8-M haurà imposat la primera. És clar que en l'ocupació pública cobren el mateix homes i dones. Però, què passa en el sector privat?

 Les dones que opten per la maternitat demanen la baixa o la reducció de jornada: segons les enquestes, la majoria de les mares europees desitjaria treballar mitja jornada i així estar més temps amb els seus fills. Per la seva banda, els homes fan hores extraordinàries, assumeixen més responsabilitats i avancen en l'escala social. És inevitable que es produeixi una bretxa salarial. Moltes empreses són conscients del problema i adopten mesures per afavorir les seves empleades. Per exemple, Google acaba de reconèixer que, en igualtat de treball, paga més a les dones que als homes (no es tracta d'una errada: les dones guanyen més que els homes).

 Suposo que aquesta diferència s'ha d'entendre en el context de l'acció afirmativa i la discriminació positiva, tan influents als Estats Units. També sabem que molts directius de Silicon Valley s'han apuntat al feminisme. El Partit Socialista alemany va imposar fa dos anys a les empreses l'obligació de declarar a qui els demanés aquesta informació què guanyaven els seus empleats, homes i dones. Expectació... i decepció: gairebé ningú ha utilitzat aquesta possibilitat i les dades revelen que no hi ha discriminació. Així ho han reconegut tant el Ministeri de la Família com la Confederació Sindical. En tot cas, es podria parlar de bretxa salarial entre les dones que es concentren completament en el treball fora de la llar i les que intenten compaginar-ho amb la maternitat. Les primeres tenen més facilitats per millorar la seva qualificació i ascendir. Les segones, que demanen baixes per maternitat o reducció de jornada, amb freqüència deixen de comptar per als seus caps i veuen retallades les seves possibilitats de promoció.

 Anem, però, al gra: ¿és la maternitat una càrrega insuportable que discrimina i hipoteca el futur professional de les dones? Bé sembla que són nombroses les persones que ho consideren així. Però la natura ha disposat les coses d'aquesta manera, i per molt que els sàpiga greu als ideòlegs de gènere, som biologia (almenys mentre arribi el transhumanisme). Cal també adoptar un altre punt de vista: considerar la maternitat com un privilegi, una gran sort, i l'embaràs i la criança dels nadons com una etapa màgica en la vida de les mares. El vincle que s'estableix entre la mare i el fill és una cosa única, sense parió, que gratifica totes dues parts (com és obvi, parlo com a fill. En el meu cas, declaro com tants altres que la meva mare ha estat amb gran diferència de les millors coses que m'han passat a la vida).

 El masclisme menyspreable, que discrimina i tracta les dones com a menors d'edat i els priva de la seva legítima dignitat, és un plantejament modern, propi de la Il·lustració. "La dona, aquest ésser de cabells llargs i idees curtes", deia Nietzsche. Aquesta visió pejorativa de la condició femenina es plasma en el Codi civil napoleònic i d'aquí passa als ordenaments jurídics de bona part dels països occidentals. Per sort, anem superant aquesta etapa (a Espanya, a partir de les reformes legals començades el 1981, amb la democràcia). Avui en dia, només és acceptable la plena igualtat de drets entre dona i home (fins i tot passa que, per efecte del moviment pendular, passem a l'altre extrem i ara es comença a discriminar l'home).

 El feminisme radical, que va prendre el carrer el 8-M i va monopolitzar el debat –amb molt poques excepcions– tampoc no és cosa nova: la crida a la lluita contra l'heteropatriarcat capitalista ja es troba a Engels (La Sagrada Família) i forma part del clàssic patrimoni doctrinal marxista. Els intents de dur-lo a la pràctica, com en la Rússia soviètica, van fracassar clamorosament. La catàstrofe social que la liquidació de la família i de la moral sexual estaven desencadenant va portar els dirigents comunistes a fer marxa enrere i recuperar el model familiar tradicional. Crida l'atenció la pervivència d'una ideologia que invoca la praxi social com a criteri de validesa i fracassa cada vegada que s'intenta aplicar arreu del món. ¿Hi sortirien guanyant les dones, alliberant-se de la tutela napoleònica per llançar-se als braços de Marx i Engels? Ho dubto.

 Napoleó i bona part del feminisme radical, d'arrel marxista, tenen una cosa en comú: són ben poc amics de la llibertat de la dona. Per què no permetre a les dones que visquin com vulguin? Per quan deixarem l'efectiu reconeixement de la seva autonomia, amb la renúncia a tractar-les com a menors d'edat? Tornant als dos extrems esmentats abans, unes dones optaran per centrar-se en la carrera professional o social, renunciant o deixant de banda família i fills. Doncs molt bé.

 Optar per la llibertat

 I d'altres prescindiran d'un futur professional més o menys brillant per dedicar-se en cos i ànima a la seva família. Per què no hauríem de respectar igualment aquesta elecció? Renuncio a consideracions sobre la repercussió social de l'opció a favor de la família (els fills d'aquestes mares mantindran l'aparell productiu i pagaran les nostres pensions), per fixar-me tan sols en la llibertat de la dona per adoptar el tipus de vida de la seva preferència. No poques intentaran combinar les dues opcions, com mostra l'atractiu que té per a les mares europees el treball a mitja jornada. I altres transitaran d'un model a un altre (la transició és un concepte de moda en la ideologia de gènere).

 Per exemple, Lady Nokia. Sari Baldauf va arribar a ser, a començaments de la dècada del 2000, vicepresidenta executiva de Nokia, amb un sou de 900.000 euros anuals. El Financial Times la va catalogar com la dona més influent dels negocis europeus. Als 49 anys, va renunciar a aquesta envejable posició i a un futur encara més prometedor (es parlava d'ella com a presidenta de la companyia). No va ser una decisió sobtada, ja n'havia avisat tres anys abans al seu cap. Després de treballar entre dotze i catorze hores al dia i de viatjar sense pausa per tot el món, volia recuperar les experiències bàsiques de la vida: estar amb els néts, esquiar al bosc, collir bolets, llegir, jugar a tennis, fer voluntariat social. "No em queixo, ha estat emocionant. Però arriba un moment en què vols molt més temps per a tu i per als teus interessos personals".

 He citat un cas extrem: poques dones al món poden exhibir una carrera tan reeixida com Sari Baldauf. I, tot i això, arriba un moment en què els diners i la influència no són suficients per donar sentit a l'existència. Lady Nokia amb prou feines va poder exercir de mare –estava dedicada plenament a la seva carrera professional– i va intentar almenys ser àvia. Qui li ho pot retreure? Penso en els milions de dones que exerceixen treballs molt poc brillants i mal retribuïts. Si s'ho poden permetre econòmicament, ¿no sembla una elecció assenyada retallar el treball fora de la llar per educar i veure créixer els fills? Per quina lògica misteriosa han d'imposar les feministes radicals la demonització de l'home, de la maternitat i de la feina a la llar?

 L'estil de vida que ens proposa Lady Nokia és ben assequible i summament raonable: valdria la pena provar-ho.

Alejandro Navas és professor de Sociologia de la Universitat de Navarra

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte