Presentar la fe sense alçar la veu

 Poc abans de la visita del papa Benet al Regne Unit, l'any 2010, la BBC va organitzar un debat televisiu, amb tres convidats a favor i tres en contra. Triar els tres que s'oposaven al viatge va ser ben fàcil per al productor, però no resultava tan senzill trobar-ne tres que hi estiguessin a favor. Al final, la cadena va decidir demanar suggeriments a la mateixa Església catòlica, que va proposar tres noms de gent experta.

 Abans d'emetre el programa, la BBC va fer un sondeig entre els seus espectadors: estan a favor de la visita de Benet XVI al nostre país?, els van preguntar. Només es podia dir sí o no, i els partidaris del viatge van superar el 40%.

El debat va ser serè i equilibrat. Tothom va disposar del mateix temps, el moderador va conduir amb elegància el programa, i ningú no tallava l'altre, com acostuma a passar a Espanya.

Quan es va acabar el debat, la BBC va repetir el sondeig. Els partidaris que Benet anés al Regne Unit van baixar a la meitat: una mica més del 20%.

Penso que aquesta davallada no va ser el resultat de la perícia dels anticatòlics, perquè les seves tesis ja són prou conegudes: es reprodueixen amb una freqüència sistemàtica als mitjans de comunicació i en els debats públics. És més probable que un canvi d'opinió tan sobtat fos degut a la manera amb què els representants de l'Església van defensar la visita papal. Ho devien fer tan malament, que la meitat dels qui volien anar a veure Benet van canviar d'idea.

 Cal aprendre a presentar la fe de manera atractiva

 La constatació que de vegades els pitjors amics de la fe som els mateixos catòlics, i que n'hi ha prou d'escoltar-ne alguns de nosaltres per tocar el dos, és el que va originar Catholic voices, una mena de movilització de laics amb la finalitat d'aprendre a presentar la fe als que n'estan allunyats, de manera que no se sentin rebutjats i surtin corrents, sinó ben al contrari: que tinguin curiositat, i els vinguin ganes de saber-ne més coses.

El projecte va néixer amb un objectiu immediat: que persones de tota mena (mestres d'escola, metges, empresàries, advocats, periodistes, infermers i fins i tot polítiques) poguessin intervenir en els mitjans de comunicació com a catòlics, ja que, a les vigílies d'un viatge papal, hi havia molt d'interès en tot allò que estigués relacionat amb l'Església catòlica, especialment si era una qüestió controvertida: l'homosexualitat, els abusos de clergues o el masclisme institucional pel fet de rebutjar el sacerdoci femení.

 Inicialment, Catholicvoices va cobrir una necessitat dels mitjans

 Penso que aquesta missió originària, d'atendre necessitats ocasionals i de disposar de participants en programes de ràdio i televisió amb motiu d'algun esdeveniment excepcional (una visita papal, un gran acte eclesial, un referèndum sobre una llei decisiva), és avui en dia ben vigent. Actualment, hi ha veus catòliques a més de 17 països, que intenten sortir del clericalisme dels qui pensen que parlar en nom de l'Església només és propi dels clergues, de la mateixa manera que tampoc no són tasques exclusives dels capellans la direcció dels projectes d'evangelització, l'administració dels béns de l'Església o l'ensenyament de la teologia. En aquest sentit, veus catòliques és una nova manifestació de maduresa del laicat catòlic, passats cinquanta anys del Concili Vaticà II.

Al mateix temps, resulta evident que saber defensar la fe sense alçar la veu no és només necessari per participar en debats televisius i radiofònics. És un aspecte fonamental en totes les circumstàncies en què un catòlic se sent interpel·lat pels amics, els companys de la feina i els parents propers.

Són ocasions que es presenten cada dia: un company ha llegit que un sacerdot ha estat arrestat per abusos a un menor, o que un bisbe ha dit que l'homosexualitat és una malaltia que es pot curar, i et demana: «tu ets catòlic, oi? Doncs explica'm això, perquè aquestes idees vostres em semblen medievals!»

Aquesta nova perspectiva ajuda els cristians normals i corrents a veure aquestes circumstàncies no pas com una amenaça sinó com una oportunitat molt valuosa de presentar la fe, i enfrontar-se amb seguretat i confiança al repte que comporten.

Res no és menys cristià que deixar passar aquestes oportunitats en què som interpel·lats, encara que sigui, de vegades, de manera una mica agressiva i tot. Com deia Benet XVI, el catolicisme és la religió de la raó, i totes les coses, absolutament totes, tenen una explicació. Com va afirmar el papa alemany, «crec perquè és raonable». Defugir el debat seria com sortir corrents davant d'algú que, seguint les paraules de sant Pere, «ens demana per la raó de la nostra esperança», ens pregunta per què creiem allò que creiem, per què vivim com vivim, per què celebrem com celebrem.

Quan els focus de la controvèrsia se centrin en nosaltres, no els hem d'apagar pas ni amagar-nos-en, sinó encarar-los com una oportunitat. Quan l'Església surt a les notícies, n'hi ha que se'n sorprenen, d'altres que s'indignen i fins i tot hi ha els qui s'escandalitzen. En aquest moment, la gent hi està interessada: per tant, comptes amb la seva atenció. Aprèn a aprofitar l'instant.

 Comunicar amb eficàcia

 En els cursos de comunicar amb eficàcia que s'imparteixen a l'IESE, acostumem a repetir que hi ha una gran distància entre allò que diem i allò que a la nostra audiència li cal escoltar per fer allò que li demanem. Això ens passa sovint. Fins i tot quan, en el millor dels casos, coneixem prou bé el Catecisme de l'Església, no el sabem explicar, perquè no aconseguim transmetre a qui ens escolta la centralitat del missatge cristià.

Els catòlics som conscients que, sovint, no arribem pas a l'alt ideal que Jesús ens demana, però també tenim la certesa que l'Església és un espai d'amor i de benvinguda, de creixement i de guariment, de suport i d'enriquiment, de saviesa i de gràcia, d'acceptació incondicional; i que porta a terme una funció essencial en la construcció d'un món més humà i generós. Per això, ens sentim frustrats davant la imatge distorsionada de l'Església que tenen tants amics i coneguts nostres: una institució presentada com a dogmàtica, intolerant i esquerpa, que només va a la seva, que imposa maneres de pensar i de viure, i que margina els qui pensen d'altra manera. En resum: l'imperi del «no» en comptes del «sí».

Aquesta manca de concordança entre la percepció de la fe cristiana i de l'Església en la societat i la realitat familiar dels qui la coneixem des de dins ens ha de fer reaccionar. Pensar que la societat s'allunya de Déu és una veritat parcial, i per tant enganyosa. Allò que hem de fer és pensar com podem explicar la fe en un món tan diferent del que hi havia fa 20 anys.

Ha de ser d'una manera diferent, perquè ens adrecem a persones diferents, totalment diferents. Com que la nostra ciutat continua sent més o menys la mateixa, podem pensar que els canvis són menors. Però, de fet, ens com si ens haguéssim traslladat a la Xina. Avui en dia, molts dels nostres conciutadans coneixen el cristianisme tant –o tan poc– com els xinesos. Parlar-hi com si parléssim amb espanyols de fa vint anys és com parlar-hi... en xinès.

En essència, la idea que aquí defenso és d'una senzillesa aclaparadora: si volem que l'Església es comuniqui amb l'entorn cultural contemporani, no n'hi ha prou de parlar perquè t'escoltin. Hi ha massa filtres que ho impedeixen. En l'argot de la comunicació, aquests filtres s'anomenen «marcs». Qui es vulgui fer entendre, primer ha d'aprendre a sortir del marc que la cultura occidental vol imposar a l'Església, i que impedeix que t'escoltin. D'això, en diem «reformular». I podríem anomenar el papa Francesc el «gran reformulador».

 Reformular els continguts perquè siguin escoltats

 Una de las cites més emblemàtiques dels seus primers mesos de pontificat prové de les seves declaracions als periodistes durant el vol de tornada de la Jornada Mundial de la Joventut a Rio de Janeiro, el juliol de 2013, quan li van preguntar pels gais. La seva frase «Qui sóc jo per jutjar?» es va escampar com la pólvora, va provocar shock i satisfacció a parts iguals, i ben aviat va agafar vida pròpia.

Tal com els comentaristes es van apressar a indicar, la cita completa era: «si una persona és homosexual i busca Déu i té bona voluntat, qui sóc jo per jutjar-lo?», i formava part de l'explicació de la doctrina de l'Església sobre l'homosexualitat, que comença –tal com recull el Catecisme de l'Església catòlica– amb la crida a posar fi a la marginació de les persones homosexuals.

El missatge pot haver estat tergiversat i instrumentalitzat per algunes persones, però la majoria el va rebre de manera prou clara: Déu estima i accepta tothom, i l'Església promou que es posi fi a aquesta mena de discriminació i marginació.

Abans, la gent no havia sentit aquest missatge en llavis de l'Església. Havien sentit a parlar de judici, no de misericòrdia. Havien rebut explicacions nítides sobre el sexe (reservat a l'home i la dona units en matrimoni), i pel que fa a les tendències homosexuals, els havia arribat el missatge que són «intrínsecament desordenades». Però havien passat per alt els continguts de benvinguda i d'acceptació. Van ser només unes quantes paraules, i Francesc no va afegir res a la doctrina de l'Església, però va esfondrar el mur que li impedia ser escoltat, i va obligar el receptor a revisar les seves idees preconcebudes sobre l'Església. Això és «reformular». Francesc en diu «proclamació en clau missionera».

A l'Exhortació apostòlica sobre l'anunci de l'Evangeli en el món actual Evangelii Gaudium, el Papa remarca que el filtre mediàtic simplifica i distorsiona el missatge de l'Església, ja que el presenta com si fos un seguit de prohibicions, pecats i vetos, que cal acceptar amb estoïcisme. Però «l'Evangeli convida, sobretot, a respondre al Déu amorós que ens salva, a saber-lo reconèixer en els altres i a sortir de nosaltres mateixos per buscar el bé de tots. Aquesta invitació no s'ha d'enfosquir en cap circumstància!», ens diu. Més endavant, hi afegeix: el «perill més gran» a què s'enfronta l'Església és que, sense aquesta invitació, «l'edifici moral de l'Església corre el risc de convertir-se en un castell de cartes».

Aquell «Qui sóc jo per jutjar?» de Francesc va provocar una reacció d'un impacte enorme, perquè va contradir directament un marc sòlidament arrelat en la societat contemporània.

L'ètica de l'autonomia afavoreix el dret de les persones a decidir el seu propi futur, i considera que els col·lectius que han patit discriminació mereixen tot el nostre reconeixement i simpatia. Aquesta cosmovisió és predominant en les societats urbanes i educades d'Occident, fins al punt que qualsevol missatge que se n'aparti és observat amb suspicàcia, com si donés suport a la discriminació i l'exclusió. A causa de la omnipresència d'aquest filtre, tot allò que l'Església afirmi sobre l'homosexualitat, sigui el que sigui, resulta distorsionat. Si comences el debat sobre l'homosexualitat parlant de la finalitat volguda per Déu per al sexe, o bé explicant que hi ha inclinacions rectes i d'altres que estan desviades, allò que s'escoltarà serà un intent d'invocar una sanció divina per al dissident. Tota la resta queda filtrat. I aleshores només pot venir un diàleg de sords… o un concurs per veure qui crida més fort.

Mirem de començar per la intenció moral que hi ha al darrere d'aquest filtre, com va fer Francesc. M'atreveixo a dir que l'efecte serà que molta gent es quedarà descol·locada. Llavors, els cors i les ments s'obren, i l'escolta pot començar.

El punt de partida no és esbrinar els motius que algunes persones tenen per atacar els catòlics, sinó allò que aquests atacs mostraven sobre els valors que defensen els crítics. Saber què provoca la seva protesta.

Si s'actua d'aquesta manera, al darrere de cada atac, hi descobrirem un valor positiu, un valor moral, en què ­­–conscientment o inconscientment– fonamenta la seva crítica. La tragèdia de moltes discrepàncies entre catòlics i no catòlics es trobava en el fet que cadascú donava per descomptat que l'altre era l'enemic d'un valor, i no pas el promotor d'un altre valor. El liberalisme contemporani, per exemple, titlla l'Església de fanàtica i intolerant, i no és estrany que els catòlics es vegin obligats a defensar la trajectòria de l'Església, indignats davant d'una acusació tan injusta. Però, ¿què passaria si, al darrere de l'atac a l'Església, hi veiéssim l'afirmació dels valors catòlics de tolerància, justícia i inclusió?

 Buscar el valor positiu que hi ha al darrere d'un atac injust

 La reformulació procura crear aquesta sensació de seguretat en una conversa. Mostra que acceptem el valor que els nostres detractors defensen. En comptes de posar-nos a la defensiva perquè acusen l'Església, busquem el valor que hi ha al darrere d'aquest atac. I mirem de començar la nostra resposta confirmant aquest valor, en lloc d'intentar defensar-nos de l'atac injust.

Aquesta actitud facilita la comunicació: aconsegueix que ens escoltin, i que puguem mantenir un diàleg fructífer. Encara més: evita que caiguem en el parany d'atacar valors que nosaltres mateixos defensem com a propis.

No hem hagut d'alçar la veu: és una discussió racional. Els ànims quedem temperats perquè no ataquem ni ignorem un valor essencial per als detractors de l'Església. Ben al contrari: el refermem, i hi apel·lem per trobar una solució al problema. Comprenem que critiquen l'Església perquè creuen que, d'alguna manera, representem l'antítesi d'aquest valor. I, en la nostra conversa, tenim l'oportunitat de mostrar-los que la realitat és ben diversa.

Aprendre a reformular –identificar la intenció positiva, apel·lar-hi i ser conscients dels marcs que la societat contemporània imposa a l'Església– és un dels requisits per ser un comunicador eficaç. L'altre és estar ben format sobre allò que l'Església diu i fa, i saber-ho expressar de manera directa i concisa.

---

Yago de la Ciereva és professor de Comunicació de l'IESE i coautor del llibre Cómo defender la fe sin levantar la voz – Respuestas civilizadas a preguntas desafiantes, Palabra, 2016. És doctor en Filosofia i llicenciat en Dret.

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte