L’humanisme de la vida: perspectiva de la Bíblia (1)

Aquesta reflexió té dues parts. En primer lloc, presentem el valor de la vida, especialment de la vida humana, en la perspectiva de les Sagrades Escriptures. Des d’aquí oferim a continuació algunes orientacions operatives sobretot per als qui es dediquen a les ciències de la vida.


I. La vida en la perspectiva de les Sagrades Escriptures

Aquest primer apartat es pot desenvolupar entorn de tres tesis: 1) la vida és una cosa pròpiament divina; 2) La vida és més perfecta com més conscient de si mateixa; 3) La Revelació cristiana mostra que la vida divina es dóna a participar en el coneixement del Crist.[1]

1. La vida ve de Déu i en el seu grau màxim és una característica essencial de Déu. En la seva encíclica Evangelium vitae, Joan Pau II pren seriosament la declaració de l’Evangeli de sant Joan que la vida és una cosa divina. I això, en sentit fort, com un atribut o característica del ser diví: «En Ella [la Paraula=el Fill de Déu] hi havia la vida,

i la vida era la llum dels homes. La llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la» (Jn 1, 4-5).

En aquest text s’atribueix a Déu ser vida. Per a la Bíblia, la vida no només pertany a Déu com el seu autor i Senyor, sinó que en últim terme la vida és pròpiament una cosa divina.

Per aquest motiu quan els cristians parlem de vida divina o sobrenatural –i que la vida cristiana és participació d’aquesta Vida que cal escriure amb majúscula–, no ho fem en sentit merament metafòric.

Dit breument: per a sant Joan, la vida és, sobretot i senzillament, una cosa divina, transcendent. I, per tant, ni es realitza ni s’entén plenament sense Déu. En tot cas és un do diví. En aquesta perspectiva, qui viu al marge de Déu, pròpiament no viu una vida veritable.

2. La vida és més perfecta com més conscient de si mateixa. Si per a sant Joan la vida divina és la referència primera en una línia descendent d’analogats (es diu analogat principal en una comparació a l’element del qual tots depenen o al qual tots es refereixen), d’aquí pot deduir-se que, entre els éssers vius, la vida vegetal és el ressò més feble, i, per tant, el menys accessible per a nosaltres, perquè no tenim l’experiència d’aquesta vida com tenim de la nostra, de la vida humana, que en si és molt més complexa que la vida animal i molt més que la vegetal.

«L’Esperit, la consciència –dedueix Spaemann–, no són oposats a la vida (...) sinó que són més aviat la més alta expressió de la vida. La vida en el seu ple sentit és vida conscient». Per aquest motiu, segons Tomàs d’Aquino «el que no entén, no viu perfectament, sinó que té una vida a mig fer».

Així és, si bé això no ha de portar a la conclusió que una persona inconscient (adormida o en coma) o poc conscient –pels motius que siguin– de les grans qüestions, tingui una vida humana menys digna o valuosa. La dignitat fonamental de la persona i el valor de la vida humana no depenen de les circumstàncies o de la seva acceptació o no per part d’uns altres.

Es comprèn així que l’Evangeli de sant Joan afirmi: la llum és la vida de l’home; i només Déu és llum, només Ell és la vida completament transparent per a si mateixa. I la vida humana és digna i valuosa en si mateixa perquè procedeix de Déu com a imatge i semblança seva.

En suma, Déu és la veritable vida de l’home, fet a imatge i semblança de Déu. Com més s’adona l’home de com és aquesta Vida i més participa d’ella conscientment, més i millor viu.

3. La revelació cristiana manifesta que la Vida divina es dóna a participar a l’home en el coneixement amorós del Crist: « I la vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist» (Jn 17, 3). Crist és la revelació plena de la imatge de Déu que porta en si cada persona humana. En Crist es revela l’amor de Déu pels éssers humans, que li va portar a establir un pla de salvació. Aquest pla incloïa la mort de Jesús en la Creu, amb la finalitat de deslliurar-nos del pecat i de les seves conseqüències per a cadascun, per als altres i per al món creat (cf. Rm 8, 22).

 (Aquest article ha estat escrit a propòsit de la Carta Humana communitas del papa Francesc, amb motiu del XXV aniversari de la Pontifícia Acadèmia per a la Vida, 6-I-2019).[2]

  Ramiro Pelliterio és professor de Teologia sistemàtica, Eclesiologia i Teologia pastoral. Facultat de Teologia. Universitat de Navarra.

 

[1] Per al primer apartat, cfr. Joan Pau II, Enc. Evangelium vitae (1995), sobre el valor i el caràcter inviolable de la vida humana; R. Spaemann, «On the Anthropology of the Encyclical Evangelium Vitae», en Evangelium Vitae, Vatican City, Febr. 11-14, 2000.

 [2] Vegeu també, el Discurs del papa Francisco a la Pontifícia Acadèmia de la Vida, 25-II-2019.

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte