LLIBRE: El arte de la fragilidad. Leopardi revela el secret de la felicitat

L'escriptor italià Alessandro D’Avenia –de gran èxit entre el públic juvenil del seu país– dialoga amb el poeta romàntic Giacomo Leopardi i fruit d'aquesta conversa sorgeixen reflexions sobre la veritat, la bondat i la bellesa. D’Avenia considera que se’ns està oblidant l’art de ser feliços i ens conformem a creuar pesadament una repetitiva successió de dies sense alegria.

      Amb la seva última obra, El arte de la fragilidad, Alessandro D’Avenia ha aconseguit mantenir-se durant mesos en el primer lloc de la llista de llibres més venuts a Itàlia, un èxit que ja va obtenir amb el seu llibre anterior, Blanca como la nieve, roja como la sangre. L’autor, doctor en Lletres Clàssiques i professor d’Institut, se centra en la problemàtica existencial dels adolescents que ha anat coneixent, al llarg dels anys, com a docent. Hi manté, amb alguns nois i noies, una intensa relació epistolar, i li expliquen, amb franquesa, les seves situacions personals, sovint enrevessades i complexes, a les quals D’Avenia respon transmetent-los orientacions esperançadores, que també es poden fer extensibles a les persones adultes.

            L’autor imagina que conversa entranyablement amb Giacomo Leopardi, un dels grans poetes i prosistes italians del segle XIX. Inspirant-se en els seus poemes, D’Avenia va destil·lant tot un ventall de reflexions per tal d’enaltir el sentit de la veritat, la bondat i la bellesa presents en la nostra vida. Seguint aquest fil, considera que ens estem oblidant de l’art de ser feliços i que en tenim prou d’anar fent una travessia ensopida i repetitiva per la vida, una successió de dies sense joia.

En aquesta «època de les passions tristes» –tal com s’ha anomenat el nostre temps–, èbria d’emocions superficials, però assedegada d’amors profunds, hi ressona el crit angoixat d’una generació que oscil·la entre l’ansietat i la fugida de la realitat, deixant de banda el fet de preguntar-se d’on ve i cap on va.

            Amb un tendre reconeixement, l’autor s’adreça a Giacomo Leopardi i li agraeix que li hagi fet conèixer el secret de la felicitat, tot i que el destí humà de Giacomo va estar marcat per la malaltia, els patiments, la incomprensió i un cos geperut i deformat.

Quin adolescent s’hi relacionaria, amb algú així, que va morir als 38 anys? Però el cas és que, per això mateix, va accelerar els temps de la seva vida interior i va descobrir que el seu afany, el seu arravatament, el feia mantenir-se sempre a l’aguait, sense cedir davant el cansament. El seu passatemps preferit era comptar les estrelles, amb uns sentits finíssims de depredador de felicitat. D’aquí l’efecte real que tenen els poemes de Giacomo en el món interior dels adolescents. Malgrat les seves limitacions, fou un caçador de bellesa, entesa com a plenitud que es manifesta en les coses de cada dia, de tots els dies, d’aquella manera que només poden fer-ho l’amor i el dolor, l’escriptura i la lectura.

            Analitzant els poemes de Giacomo, D’Avenia orienta els seus alumnes en l’art de tenir esperança, l’art de ser fràgils, de morir o de renéixer. Amb l’art aprenem a millorar cada dia, perquè cada etapa estigui il·luminada per un foc que no s’apaga, el de la passió feliç d’estar en el món com a poetes de les coses quotidianes, i no pas com a supervivents o pàl·lides comparses. La vida diària es pot convertir en un terreny fèrtil per conrear els nostres desitjos... instants que l’autor defineix com a «arravataments», quan un fragment de realitat ens crida a sortir de nosaltres mateixos i a apropiar-nos més profundament del nostre jo autèntic.

            El professor demana als seus alumnes que li expliquin moments d’arravatament que hagin viscut durant els últims anys, els instants en què la crida del món real se’ls ha endut, els ha portat a l’interior d’ells mateixos i els ha fet exclamar: «aquesta és la meva llar, és així com m’agradaria habitar el món». Els adolescents busquen llars ancorades als estels, en contacte amb una natura que els digui coses de l’infinit i que, amb la seva bellesa, els condueixi a una puresa que és, simultàniament, virginal, indomable i perillosa. Els seus cors enyoren, assedegats, la infinitud, i això és una clau essencial d’aquesta forma d’arravatament. Un adolescent que no es quedi corprès és un adolescent sense arravatament, de la mateixa manera que l’art sense admiració és freda tècnica o provocació efímera.

            Giacomo: El món havia de descobrir el secret fràgil i valuós que havies descobert una primavera normal i corrent, en un simple cel nocturn dominat per la lluna i les estrelles. Sovint, els adolescents perden aquesta esperança a causa dels adults, i viuen immersos en narracions desesperançades que s’imposen sobre la realitat, sobre l’exploració de tot allò possible, perquè qui hauria de ser testimoni del futur no té destí: només genera vocacions qui ha trobat la seva i la viu. El nen pregunta per què hi ha estrelles, l’adolescent demana com s’hi pot arribar.

            Giacomo: Tu no en tenies prou amb una biblioteca per ser feliç, per això buscaves l’amistat i l’amor, com fan tots els adolescents. Amb la seva set de llibertat, no volen control sinó obertura, acceptació, afirmació, vocació, objectius… Es parla molt dels adolescents, però es parla massa poc amb els adolescents, als quals hem donat tot el que cal per gaudir de la vida, però no els hem donat una raó per viure-la, de manera que s’ha identificat la felicitat amb el benestar, els somnis amb el consum.

            Giacomo: Les paraules de la teva poesia són eines que ajuden a encarar la vida de cada dia, a habitar-ne les llums i les ombres, perquè aconsegueixen donar veu al crit del cor silenciós... ¿Com has pogut mantenir-te fidel al teu arravatament, conservar ferma l’esperança, sense deixar-te vèncer, esclafat pels límits que la vida et va imposar? Com has aconseguit mantenir la llum de tots els punts interrogatius dels teus poemes? Com has estat capaç d’enfrontar-te a la vida amb tant coratge, tenir la malenconia com a companya de viatge i, malgrat tot, crear tanta bellesa?

            Aquesta generació demana testimonis més que no pas mestres… Giacomo Leopardi ens recorda que tan boig és un pensament sense cor com un cor sense pensament. Si aquesta nit apaguéssim tots els llums i miréssim cap al cel, sabríem que la bellesa i l’agraïment ens salven d’estar perduts per la manca de destí. Ser conscients de la mortalitat, de la nostra fragilitat: això és el que obre l’home a les coses essencials de la vida.

 

Lluís Pifarré

 

El arte de la fragilidad

Alessandro D’Avenia

La Esfera de los Libros

Madrid, 2017

265 pàg.

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte