LLIBRE / Arte y teología

La metàfora visual del vitrall gòtic a la portada d’aquest llibre tan bell ajuda a entendre allò que el simposi pretenia: «oferir l’espai adient per dur a terme un diàleg fructífer entre artistes i teòlegs, com desitja l’Església i com ja va remarcar el Concili Vaticà II» (p. 10). El títol Arte y teología apunta a aquesta superposició entre la representació estètica de la realitat mitjançant la tècnica de l’artista i l’estudi de Déu i el nostre coneixement racional de la substància divina.

És interessant observar que la ponència de Federico Aguirre Romero, «Iconos. Arte y teología» (p. 151-172), es basa fonamentalment en autors de la teologia ortodoxa que, arran de la revolució russa de 1917 i els seus posteriors desenvolupaments en el món soviètic, van haver de marxar de Rússia. Aquests destacables teòlegs i pensadors no només van contribuir a mantenir la comunitat ortodoxa de la diàspora, sinó, sobretot, a repensar la seva tradició en el context físic, històric i cultural de la Cristiandat llatina, tant catolicoromana com protestant. Part de la ponència del mateix editor del llibre, Fermín Labarga («El rostro de Cristo en el arte», p. 171-253), fonamentarà les seves hipòtesis en una teologia de la bellesa típicament ortodoxa.

Alguns dels grans temes teològics que van sorgir i es van desenvolupar al llarg del segle XX es demanaven de quina manera l’art podia funcionar com a font de la teologia i en la teologia (Tillich, Rahner, Dillenberger), o bé van estudiar l’obra d’art com a configuradora de significats en la cultura d’aquell temps (Burch Brown, Cox, Küng), el paper essencial de la imaginació en la teologia (Lynch, McIntyre, Green), i la bellesa de Déu (van der Leeuw, Barth, von Balthasar). També va ser una aportació important que el professor suís Hans Rookmaaker intentés proporcionar una reformada crítica cristiana de l’art i de l’estètica durant els trasbalsos culturals i polítics dels anys 60, al seu llibre Modern Art and the Death of Culture.

Haver citat aquests noms ens ajuda a llegir aquest llibre. És prou clar: el territori comú de l’art i la teologia és amplíssim i, des del punt de vist disciplinari, extremadament relliscós. Per resoldre aquesta qüestió, resulta molt útil la ponència de Ralph van Bühren («La identidad del arte cristiano: criterios para su especificación en la historia del arte», p. 103-150) perquè és l’única que s’endinsa en els criteris per diferenciar l’art cristià d’altres manifestacions de l’art sagrat, encara que siguin de contingut o intenció cristians.

Idees semblants es recullen en el bell text de Maria Antonietta Crippa («Il mistero della Chiesa, corpo di Cristo e Tempio dello spirito Santo», p. 255-312). De fet –i emprem ara la citació que aquesta autora fa de Benet XVI– «Només des de dins, des de l’experiència de fe i de vida eclesial, és com veiem l’Església tal com és veritablement: plena de gràcia, esplendorosa per la seva bellesa, guarnida per múltiples dons de l’Esperit». ¿És possible, des de fora de l’Església, fer una teologia de la bellesa o representar artísticament els misteris de la fe? Crippa, com ja havia remarcat abans Bühren, ve a dir-nos que no és impossible fer-ho, però que és convenient tenir fe per «poder-ho fer millor».

Des del punt de vista artístic, la teologia dogmàtica alimentava (i alimenta) l’ “art cristià.” Diverses ponències que aquest llibre publica es dediquen a destacar la relació entre l’art i la teologia des del punt de vista del misteri de l’Encarnació del Fill de Déu. El treball de Joaquín Lorda («La simbólica fundamental del arte religioso», p. 15-37), tot i que no entra en aquesta problemàtica, reconeix que qualsevol art religiós demana una «simbòlica fonamental», que, al seu torn, s’ha de fonamentar en unes regles del joc (Johan Huizinga, Homo ludens), un sistema ritual (Erving Goffmann, Interaction Ritual), un sentit de l’ordre (Ernst Gombrich, El sentido del orden) i, al capdavall, un ornament (gairebé social) que la dignifiqui (Norbert Elias, La sociedad cortesana).

Sense aquesta idea de «teologia encarnacional», les ponències de José Luis Sánchez Nogales («Percepción de la divinidad y expresión artística», p. 39-70), les ja esmentades d’Aguirre Romero (sobre l’art de la icona, p. 151-172) i Labarga (sobre el rostre de Crist, p. 173-254), i la de Juan Miguel González Gómez («Las obras de misericordia: Murillo en la iglesia de la Caridad», p. 313-336) quedarien mancades de fonament. En aquestes ponències, el simple fet de comprovar l’abundor d’imatges i la seva bellesa exquisida ja manifesten prou clarament que l’art de l’àmbit catòlic va anar molt per endavant de la sospita protestant per qualsevol mena d’iconografia visual (però no pas musical, com ja se sap).

La ponència del P. Jordi-Agustí Piqué i Collado OSB («Tanquam sonum: La música litúrgica entre Palabra, Espacio y Tiempo», p. 71-102) és impecable com a explicació de la importància de la teologia litúrgica musical, del desenvolupament històric de la relació entre Paraula i música fins als nostres dies i, al capdavall, de la dimensió «quasi» sagramental de la música. És per això que es proposa pensar en els elements que «defineixen una música com a litúrgica en general i especialment avui en dia, passats cinquanta anys de Sacrosanctum Concilium» (p. 95). «Ens urgeix endegar l’estudi d’allò que és musical en la teologia, i d’allò que és teològic en la música […] com a espai d’epifania del Misteri de Déu» (p. 101).

Ara bé, tot i aquest potencial estètic i encarnacional, i també espacial-musical –riqueses intrínseques al missatge cristià–, s’ha escrit, en referència a l’Església catòlica, que «l’artista cristià d’avui en dia té el repte de reacostumar la gent a la bellesa». En aquest sentit, van Bühren afirma que «partint de les indicacions de Sacrosanctum Concilium (1963) i de les disposicions de la reforma litúrgica (des de 1964), sembla que la reducció de la quantitat d’imatges és l’ideal postconciliar per a la configuració de l’espai litúrgic» (p. 110).

Tot llegint aquest volum i pensant en allò que molts intel·lectuals catòlics voldríem per a la teologia de l’art cristià, ens adonem que encara ens trobem lluny de disposar d’un cos doctrinal prou robust i extens que expliqui millor el nostre propi art. «Prendre’s seriosament l’art cristià com a font de reflexió no és habitual entre els teòlegs» (van Bühren, p. 146). I, citant l’historiador francès de l’art cristià François Boespflug, «És ben inusual que els teòlegs s’animin a reflexionar sobre el patrimoni artístic».

Cal celebrar, doncs, l’aparició d’aquest nou llibre editat per Eunsa. No recull tots els materials que es van elaborar per al simposi de 2015, perquè fou encara més ric que allò que el llibre reflecteix. Hi va haver materials audiovisuals (Jerónimo José Martín, «El cine contemporáneo en clave teológica») i dues taules rodones importants («La arquitectura al servicio de la fe» i «Las imágenes de la fe»). Hi hagué, també, més noms rellevants i sensibilitats estètiques variades i contrastades: Carlos Naya, Ignacio Vicens, Juan Miguel Otxotorena, Félix Mª Arocena, Juan José Aquerreta, Darío Fernández i Javier Viver.

 

Arte y teología

XXXIV Simposio Internacional de Teología de la Universidad de Navarra, Facultad de Teología, Universidad de Navarra

Fermín Labarga (ed.)

Colección “Simposios Internacionales de Teología”, 34

Eunsa

Pamplona, 2017

336 pàg.

Comentat per Alfons Puigarnau

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte