Teologia i pastoral de la vocació en el context actual. Els mitjans (3)

La pastoral no consisteix a «esperar» que la vida desperti els joves a força de sacsejades, sinó a trobar camins perquè això succeeixi en el curs de la seva vida ordinària, desitjablement bona i sense grans traumes. Com aconseguir-ho? Ara cal demanar-se pels mitjans.

3. Mitjans: els imprescindibles

Una pel·lícula que va marcar profundament els que començàvem a ser joves a finals dels anys vuitanta del segle passat –El club dels poetes morts (Peter Weir, 1989)– pràcticament començava amb unes paraules d'Henry David Thoreau:

«Vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament; enfrontar només els fets essencials de la vida i veure si podia aprendre el que ella m'havia de ensenyar, per no adonar-me, en el moment de morir, que no havia viscut».35 

Aquestes frases de Thoreau mostren la necessitat d'un ambient (els boscos) i d'un lloc (la pròpia interioritat, com a lloc de reflexió profunda sobre un mateix), perquè el «despertar» i les seves conseqüències (una vida autèntica) puguin tenir lloc. «Ambient» i «descobriment de la interioritat» constitueixen, doncs, els dos primers mitjans necessaris per a tota pastoral vocacional.

a) Ambient

Fer de les parròquies, o de qualsevol altre escenari en què l'Església desenvolupa la seva pastoral juvenil, un ambient on pugui «respirar-l'evangeli» i es pugui aprendre gairebé per contagi, constitueix el primer dels desafiaments. Per a això, i sense la mínima pretensió d'exhaustivitat, assenyalarem tres elements que cal tenir en compte:

El primer és que sigui un ambient en què es pugui percebre un veritable interès per ells (pels joves). No és un requisit tan sols psicològic36 sinó també teològic: l'home ha de ser estimat per si mateix i l'objecte de l'interès és el bé de la persona, que precedeix qualsevol altre tipus de pretensió o plantejament en clau d'utilitat.37 Però aquest interès s'ha de manifestar també en la capacitat d'obrir-los a altres interessos; de ensenyar-los a assaborir les nombroses manifestacions de la cultura que fan  l'home «més humà» i consegüentment, més «obert a Déu» i a escoltar la seva veu.38 

En segon lloc, en aquest ambient, la presentació de l'evangeli en la seva integritat s'ha de fer en termes d'esperança abans que d'exigència. Es tracta d'una esperança basada en la confiança en l'acció de la gràcia, que necessita l'obertura del cor i del temps, com tantes vegades repeteix el papa Francesc en les seves trobades amb els joves.39 

Finalment, ha de ser un ambient presidit per un clima d'autèntica llibertat, que ha de ser experimentada realment pels joves. En efecte, la manca de llibertat –també la manca de percepció de la llibertat, encara que sigui una percepció distorsionada40– falsifica completament qualsevol procés de creixement, i acaba per esterilitzar qualsevol tipus d'acció pastoral. Només la percepció i l'experiència de la llibertat, entesa com a immunitat a la coacció, fa possible que un jove obri la porta del seu cor i es deixi ajudar en una cosa tan personal i íntima com és la seva pròpia formació personal.

b) Descobriment de la interioritat

Els «boscos» eren l'ambient propici perquè Thoreau aconseguís pensar profundament sobre si mateix. Un ambient per descobrir la pròpia interioritat, única instància des de la qual poder viure de manera autèntica. S'entén, doncs, que ensenyar a viure des de dins, orientar el recorregut cap a l'interior d'un mateix, que ha de ser conegut, constitueixi un dels mitjans imprescindibles de la pastoral vocacional. Potser la vocació pot ser descoberta i fins i tot iniciada des d'altres instàncies més superficials de la persona, però només des del seu mateix centre pot ser abraçada de manera irrevocable.

Ara bé, com acompanyar els joves en aquest viatge a la interioritat? En primer lloc, sent conscients dels «fenòmens» propis del món interior i orientant cada persona perquè pugui  «gestionar-los» correctament. El descobriment (gairebé pròpiament podria parlar-se de «naixement») de la interioritat o intimitat té lloc generalment en l'adolescència i té tres manifestacions principals: la consciència d'un proprium que només ha de ser manifestat a qui un vol (d'aquí l'aparició de confidents elegits –els amics– en un lloc que fins llavors corresponia als pares); la necessitat de manifestar-se com a irrepetible (amb la consegüent exigència de fer propis els valors rebuts o respondre-hi amb vehemència); i la consciència de la temporalitat (inicialment cap al futur, en forma de somnis i projectes cada vegada més realistes; i, en un moment posterior, en la presa de consciència del passat, de la pròpia història, i del seu caràcter alhora revelador i condicionant).

A la llum d'aquestes grans manifestacions de la interioritat, s'entén la importància fonamental de trobar en qui confiar i d'ensenyar a confiar en qui se'n fa digne. No per casualitat és en l'ambient que acabo de descriure on el jove descobreix les primeres persones a qui confiar la seva inquietud vocacional. Aquests són, doncs, els primers acompanyants de les vocacions, en la mesura que la consciència del jove ha decidit obrir-se a ells. Compleixen així una autèntica missió eclesial, sense necessitat d'haver rebut per a això cap més encàrrec que el rebut per la seva condició baptismal de contribuir a l'edificació del cos místic de Crist.41 La direcció espiritual dona forma i concreta, d'una manera especialment fecunda, l'ajuda que l'Església ofereix a cada persona en el descobriment de la seva vocació.42 No cal insistir en el fet que el genuí interès per la persona, la discreció i la delicadesa (moltes vegades, en forma de paciència) són actituds claus que inspiren confiança i que han de caracteritzar aquesta tasca d'acompanyament.43 

L'obertura de la intimitat permetrà acompanyar el jove suggerint els mitjans necessaris perquè pugui créixer i convertir en realitzables les seves opcions i somnis. L'acompanyament personal apareix, doncs, com a expressió eloqüent de servei evangèlic a cada persona, i s'entén fàcilment el seu profund arrelament en la pastoral de l'Església. Però també és essencial entendre que no és el mitjà principal. En efecte, és secundari respecte a la necessitat d'escoltar la veu de Jesucrist, d'entrar en el camí de la pregària, de tractar-lo personalment. Només Ell manifesta a l'home «la sublimitat de la seva vocació». Per això, qui acompanya una persona en la seva vida espiritual està cridat a ser, primer de tot, mestre de pregària.

Però fer oració és, alhora, fàcil i difícil. Per això, qui vulgui ensenyar a fer oració ha de ser conscient d'aquesta aparent contradicció i no resoldre-la pel senzill expedient d'esborrar algun d'aquests dos pols. Esborra la «facilitat» qui orienta la persona a través de mètodes excessivament prefixats o l'enfronta a textos que queden inicialment lluny de les seves capacitats. Esborra la «dificultat» qui permet que l'oració es perllongui en el transcurs de la vida a través d'una banalització del tracte amb Déu (en la mesura que se li «expliquen» banalitats) o busqui la perseverança en la pregària a través d'un recurs continu a la part sentimental i emotiva (que, d'altra banda, cada vegada necessita «més» per commoure).44 

Ensenyar a escoltar Jesucrist; aquest és el gran desafiament de tota l'acció pastoral de l'Església i, per descomptat, de la pastoral vocacional, ja que és Ell qui parla i qui ha de ser respost, qui garanteix la fecunditat de la resposta generosa.45

c) Discerniment: el punt d'inflexió

«Ambient» i «lloc» són necessaris per a prendre una decisió de manera que pugui ser encertada i d'acord amb la naturalesa de la crida (una resposta d'amor irrevocable). En aquest context, el «discerniment»46 té, entre els mitjans, raó de finalitat. Es converteix en l'instrument adequat perquè la persona descobreixi el seu propi camí i pugui abraçar-lo.

En aquesta tasca, no tots en l'Església exerceixen la mateixa funció ni tenen el mateix pes. S'entén que una paraula especial correspon als qui «representen» l'Església en cada camí vocacional concret: el bisbe i el rector del seminari en les vocacions sacerdotals; el superior, en les religioses; la persona que representa la institució concreta, en cada cas.

Encara que no pas tots tinguin el mateix paper –perquè és indubtable que un cert discerniment es dona també en les formes d'acompanyament de què es parlava abans–, sí que tots, però, es mouen en els mateixos paràmetres tant subjectius com objectius: el subjectiu de buscar sempre el bé de la persona, a la qual l'Església reconeix (no atorga) el dret fonamental de seguir el seu propi camí, i l'objectiu, que porta a valorar la idoneïtat per a la vocació que es proposa seguir. En efecte, en la tasca de discerniment, els criteris d'idoneïtat tenen un paper objectivador en el compliment –o no– del qual tant l'Església com el subjecte poden escoltar la veu de Déu.47 

Però, sobretot, cal recordar que discerniment és, abans que cap altra cosa, discerniment personal; i així ho ensenya i promou l'Església.48 D'aquí la importància del clima de llibertat, i d'educar en una llibertat interior que ajudi a superar els condicionants interns i externs que de vegades paralitzen –i impedeixen– la decisió vocacional.

4. Recorregut: aprendre (i ensenyar) a «gestionar» els temps

La importància que té el caràcter històric de l'home en la comprensió de la vocació exigeix reflexionar sobre la incidència de la temporalitat en l'acció pastoral de l'Església en aquest camp.

En aquest sentit, caldria començar per afirmar que el que el Papa vol que sigui característic de tota l'acció evangelitzadora de l'Església («generar processos» més que no pas «ocupar espais»)49 ja és una cosa present en tot accés a una vocació particular dins l'Església. Es tracta d'un procés formatiu que es tradueix també en el diferent valor canònic (temporal, definitiu) dels diferents passos cap a la plena assumpció de la crida. La qüestió no és, per tant, generar un procés (que ja existeix), sinó reflexionar sobre com afavorir que compleixi la seva funció. Un cop més, aquí només poden donar-se unes orientacions generals.

La primera es refereix a la manera de recórrer el temps que hi ha entre la decisió i la seva culminació, període que –d'una manera o d'una altra– acostuma a estar marcat per una intensa formació inicial. En aquest camp, la indicació oferta per la nova Ràtio sobre la formació sacerdotal pot ser universalitzada a qualsevol camí vocacional particular. Aquesta el presenta, d'una banda, com un temps que ha de ser viscut «en primera persona», és a dir, defugint qualsevol impressió de «cinta transportadora» que quasi automàticament acaba en el moment de l'assumpció plena de la pròpia vocació. D'altra banda, l'entén en termes de potenciació de la pròpia personalitat, no d'una mena de «homologació» igualitària.50 

La segona té a veure amb la qüestió del temps més oportú, tant per al plantejament de la vocació, com per als successius passos intermedis entre la decisió primera i la seva culminació. Potser el més sensat sigui afirmar que no és possible donar regles generals. De nou, la insistència de la Ràtio per remarcar, en la formació sacerdotal, la personalització dels ritmes del procés és universalitzable.

Tot i això, en el cas de la primera proposta vocacional, es poden assenyalar tres elements que hauria de tenir present qui fa la proposta a l'hora de formar-se el judici de prudència: que la persona ha d'estar capacitada mínimament per afrontar la qüestió i que, per tant, té ja una certa «vida interior»; que la crida serà probablement resposta en termes de canvi de vida, de lluita autèntica per apropar-se més a Déu i viure amb més coherència; i finalment –tenint en compte que una proposta vocacional és sempre una certa anticipació a alguna cosa que en un context cristià normalment ja ve de manera natural–, que es donin els motius per pensar que «no proposar» aniria en detriment del bé de la persona.51 

Finalment, la gestió dels temps té a veure amb la qüestió de la idoneïtat, que no és la mateixa per començar un camí que per culminar-lo. Com d'això ja se n'ha parlat anteriorment, no resulta necessari insistir-hi.

 

***

 

«Crist [...] manifesta plenament l'home al mateix home i li descobreix la sublimitat de la seva vocació».52 Les conegudíssimes paraules de la Gaudium et Spes ens han acompanyat al llarg d'aquest estudi. Només a la llum de Crist, en diàleg amb Ell, pot l'home conèixer-se en tota la seva grandesa.

Grandesa d'origen, fonament de la seva dignitat inalienable i del caràcter insuplantable de la seva pròpia llibertat. Però també grandesa de destinació, que és destí de glòria, en el qual es consumarà per sempre aquesta relació d'amor que, en forma d'història personal de salvació, és cada vida, cada vocació.

Aquest diàleg de salvació i de plenitud s'esdevé en l'Església com en el seu lloc propi, i la pastoral vocacional està al servei de l'home en aquest diàleg. Busca ajudar a donar una resposta d'amor, fidel i irrevocable en els termes propis de la condició humana, sempre vinculada a la feblesa i al pecat. Per això mateix, és conscient del seu deure de cooperar a l'alliberament de l'home de tants lligams (morals, de vegades, culturals, en altres casos), que li impedeixen reconèixer-se en la seva grandesa d'origen i de destinació i de realitzar-se –com a protagonista de la seva pròpia vida– en fidelitat al seu propi ésser.

En un pontificat en què contínuament se'ns exhorta a la «conversió pastoral»,53  s'emmarcarà la reflexió del proper Sínode dels bisbes; és el mateix marc en el qual s'han volgut escriure aquestes pàgines.

 

Nicolás Álvarez De Las Asturias, Universitat Eclesiàstica San Dámaso

Agraïm a l’autor, Nicolás Álvarez de las Asturias, i a la revista Scripta Theologica l’autorització per reproduir i traduir al català aquest treball.

Aquí es pot consultar l’article original.

 

Notes:

35 «I went to the woods because I wished to live deliberately, to front only the essential facts of life, and see if I could not learn what it had to teach, and not, when I came to die, discover that I had not lived». THOREAU, H. D., Walden, 1854.

36 Cfr. Document preparatori, III.1. L'interès real per «les coses dels joves», és a la base de la pedagogia de sant Joan Bosco, meravellosament expressada en la seva carta del 10-V-1844.

37 També en la pastoral juvenil pot donar-se una «cultura del rebuig»: com de fet passa cada vegada que es veu els joves «en potència» i se'ls accepta o rebutja en la mesura que acaben complint les expectatives dels qui els tracten (ser catequistes, abraçar determinada vocació, etc.).

38 Perquè una pastoral juvenil o vocacional plantejada tan sols en termes de diversió no arrenca el jove de la seva lleugeresa cultural, amb el consegüent risc que la pregunta per la vocació o la resposta inicial es degui a raons excessivament humanes i el seu desenvolupament quedi greument compromès per l'absència de «subjecte». En aquest sentit, tenir cura de la dimensió humana de la formació és essencial. Vegeu, com a il·lustració de tot el que dic, LORDA, JL, Humanismo. Los bienes invisibles, Madrid: Rialp, 2009 i Ídem. Humanismo II. Tareas del espíritu, Madrid: Rialp, 2010.

39 Cfr., per exemple, FRANCESC, Cerimònia d'acollida dels joves a Cracòvia (28-VII-2016).

40 Aquí val, i amb més raó per ser una qüestió molt més vital, allò de la dona del Cèsar, que no només ha de ser honrada, sinó que també ha de semblar-ho. Que els ambients pastorals que s'ofereixen als joves siguin percebuts per ells com a ambients de llibertat, hauria de ser objectiu primer dels qui tenen la missió de dirigir-los i orientar-los.

41 La convicció que la pastoral vocacional és pròpia de tota l'Església i que hi han de participar tots els cristians és una afirmació que es troba literalment en el Concili Vaticà II (cfr. Decr. Presbyterorum Ordinis, 11) i que ha estat posteriorment repetida pels successius pontífexs (cfr. PDV, 41). S'entén que el plantejament es recolza en una eclesiologia renovada, en la qual la col·laboració dels fidels a la pastoral de l'Església no discorre ni únicament ni principalment a través dels específics encàrrecs que la Jerarquia pot i ha de encomanar en raó de la seva funció pròpia.

42 Cfr. PDV, 44. Mai s'insistirà prou en l'exquisit respecte amb què ha de conduir-se qui acompanya en aquestes qüestions, sabent-se testimoni privilegiat de tot el que Déu suscita en el cor de la persona. Si la resposta configura la crida, la resposta ha de ser al que s'entén que Déu demana, no pas –no caldria dir-ho– a allò que a l'acompanyant li agradaria.  Cfr., pel que fa a aquest punt, DE LA LAMA, E., «Reflexión antropológica sobre la dirección espiritual», ara a IDEM, Historiológica, 379-397, sobretot, 388-397.

43 Pel que fa a aquest punt, es llegirà amb profit, ESPA , F., Cuenta conmigo. El acompañamiento espiritual, Madrid: Palabra, 2017, 35-45.

44 De fet, el Catecisme de l'Església Catòlica , recordant la vocació universal a la pregària (cf.. 2566-2567), no dubta de qualificar-la de «combat» (cfr. 2725-2758).

45 Per això, abans (desitjablement) o després (en qualsevol cas) resulta imprescindible que la persona sigui conscient i assumeixi com a tal que la crida ve de Déu i no de qualsevol altra instància per prestigiosa i autoritzada que pugui aparèixer davant la seva pròpia consciència. Cfr., sobre això, SAUVAGE , M, «Vocation. II», 1131.

46 El discerniment vocacional ve definit com: «el procés pel qual la persona arriba a realitzar, en el diàleg amb el Senyor i escoltant la veu de l'Esperit, les eleccions fonamentals, començant per la de l'estat de vida». Document preparatori , II, 2. Sobre el discerniment, cfr. RUPNIK , M.I., El discernimiento, Burgos: Monte Carmelo, 2015.

47 Els criteris d'idoneïtat per al discerniment adequat de l'autenticitat de les diferents vocacions, així com l'obligació de realitzar el judici de discerniment i idoneïtat d'acord amb aquests criteris, han estat sempre presents en la tradició canònica. Lògicament, el judici d'idoneïtat ha de comptar amb el temps. Així, el mateix Codi de Dret Canònic estableix requisits diversos per a l'admissió al seminari major (c. 241 § 1) que per a l'ordenació, per exemple (c. 1029).

48 Cfr. Documento preparatorio, II, 2, elegir.

49 Cfr. FRANCESC , Ex. Ap. Evangelii gaudium (24-XI-2013), 222-225.

50 Cfr. Ràtio, 93.

51 L'expressió clàssica de «provocar crisi vocacionals» està semànticament emparentada amb la de «provocar un part», cosa que només es fa quan hi ha una causa greu per al nen o la mare (provocar-lo per comoditat del metge es consideraria una falta d'ètica professional). Per això, no sembla un raonament adequat, almenys de manera universal, el fet d'anticipar la qüestió vocacional, provocant-la, tan sols per la por a un possible (encara que mai cert) abandonament dels joves de l'ambient cristià en el qual hauria de sorgir, potser en un moment més tardà, la pregunta pel propi camí.

52 Gaudium et Spes, 22.

53 «Espero que totes les comunitats procurin posar els mitjans necessaris per avançar en el camí d'una conversió pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan». Evangelii gaudium , 25.

 

Bibliografia

BAUMAN, Z., Tiempos líquidos. Vivir en una época de incertidumbre, Barcelona: Tusquets, 2007.

DE LA LAMA, E., La vocación sacerdotal. Cien años de clarificación, Madrid: Palabra, 1994.

DE LA LAMA, E., «Hacia un compromiso fundamental», dins de IDEM, Historiológica. Estudios y ensayos, Pamplona: Eunsa, 2006, 25-55.

DE LA LAMA, E., «Reflexión antropológica sobre la dirección espiritual», dins de IDEM, Historiológica. Estudios y ensayos, Pamplona: Eunsa, 2006, 379-397.

ESPA, F., Cuenta conmigo. El acompañamiento espiritual, Madrid: Palabra, 2017.

HAN, B.-C., La sociedad del cansancio, 2a ed., Barcelona: Herder, 2017.

HAN, B.-C., La agonía del eros, Barcelona: Herder, 2014.

ILLANES, J. L., Tratado de teología espiritual, Pamplona: Eunsa, 2007.

IZARD, R., «L’évolution de la notion de vocation dans l’histoire», Vocation 255 (1971) 299-319.

JOSEMARÍA ESCRIVÁ DE BALAGUER, Carta (9-I-1932).

LÉGASSE, S., «Vocation. I. Écriture Sainte», dins de Dictionnaire de Spiritualitè 16, 1081-1092.

LIPOVETSKY, G., De la ligereza: hacia una civilización de lo ligero, Barcelona: Anagrama, 2016.

LORDA, J. L., Humanismo. Los bienes invisibles, Madrid: Rialp, 2009.

LORDA, J. L., Humanismo II. Tareas del espíritu, Madrid: Rialp, 2010.

LYOTARD, J.-F., La condición postmoderna: Informe sobre el saber, Madrid: Cátedra, 1984.

MARTINI, C. M. y VANHOYE, A., La llamada en la Biblia, Madrid: Atenas, 1983.

MOUNIER, E., «El personalismo», dins de IDEM, El personalismo. Antología esencial, Salamanca: Sígueme, 2002, 675-773.

OCÁRIZ, F., «La vocación al Opus Dei como vocación en la Iglesia», dins de RODRÍGUEZ, P., OCÁRIZ, F. e ILLANES, J. L., El Opus Dei en la Iglesia. Introducción eclesiológica a la vida y al apostolado del Opus Dei, Madrid: Rialp, 1993, 135-198.

RATZINGER, J., Introducción al cristianismo, Salamanca: Sígueme, 1987.

RUPNIK, M. I., El discernimiento, Burgos: Monte Carmelo, 2015.

SAUVAGE, M., «Vocation. II. Des vocations particulières: sacerdoce et vie consacrée», en Dictionnaire de Spiritualitè 16, 1092-1158.

THOREAU, H. D., Walden, 1854.

VATTIMO, G., El fin de la modernidad: nihilismo y hermenéutica en la cultura posmoderna, Barcelona: Gedisa, 1987.

VÁZQUEZ DE PRADA, A., El Fundador del Opus Dei. I. Señor, que vea, Madrid: Rialp, 1997.

VOLPI, F., El nihilismo, Madrid: Siruela, 2007.

WOJTYLA, K., «La evangelización y el hombre interior», Scripta Theologica 11 (1979) 39-57.

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte