Teologia i pastoral de la vocació en el context actual (2)

Les propostes d’acció pastoral per a ajudar a destriar i acompanyar a les noves vocacions han de tenir molt clars dos aspectes: què és la vocació? i com explicar-la de forma comprensible als joves d’avui. En la primera part d’aquest article examinem la vocació a la llum de la Revelació cristiana: trucada, el seu ancoratge en l’avui i l’adhesió. En aquesta segona part, veurem la vocació en el món actual marcat per unes coordenades culturals determinades que han de tenir-se en compte per a «Proposar, destriar i acompanyar les vocacions» que és la segona part d’aquest estudi.

---

Índex d'aquest estudi

1r lliurament (publicat el 22 de febrer de 2019)
I. LA VOCACIÓ I L'EVANGELI DE LA VOCACIÓ EN EL CONTEXT ACTUAL
1. Vocació com a categoria teològica fonamental
a) Caràcter dialògic i eclesial
b) Historicitat

2n lliurament (publicat l’1 de març de 2019)
2. L’evangeli de la vocació en el context actual

II. PROPOSAR, DISCERNIR I ACOMPANYAR LES VOCACIONS
1. El punt d’arribada: una vocació adequadament assumida
2. El punt de partida: la funció «maièutica» de la pastoral

3r lliurament (publicació el 8 de març de 2019)
3. Mitjans: els imprescindibles
a) Ambient
b) Descobriment de la interioritat
c) Discerniment: el punt d’inflexió
4. Recorregut: aprendre (i ensenyar) a «gestionar» els temps

---

 

2. L’evangeli de la vocació en el context actual

L’evangeli de la vocació, tal com l’anuncia l’Església, té en l’home d’avui el seu interlocutor concret. Però, qui és, en darrer terme, l’home, el jove d’avui?

Una constatació que gairebé sembla supèrflua és que l’home d’avui és, en el seu nucli més essencial, l’home de sempre. Una cosa que es posa de manifest sense necessitat de recórrer de manera immediata a qüestions metafísiques, a la permanència dels grans anhels i interrogants, magistralment presentats en la constitució pastoral Gaudium et Spes.22

Aquesta última afirmació resulta, però, problemàtica: ¿No hi ha, en efecte, molts indicis que precisament l’home d’avui es caracteritza per un profund desinterès per les grans qüestions? 23 ¿Davant d’un home que ja no s’interroga pel sentit de la vida i que ha deixat no només de pensar, sinó també de somiar, quines possibilitats queden perquè la proposta de la vocació, tal com l’Església la fa, tingui sentit i sigui acollida pels joves d’avui?

Considero que la resposta passa per assumir no només la descripció que es fa de la societat d’avui, sinó també per tenir en compte el fetque aquesta societat comporta unes determinades frustracions per a l’home, també d’avui. Perquè sembla clar que la postmodernitat ha tingut com a conseqüència el naixement d’una nova societat, que condiciona totes les manifestacions de la vida de l’home. Es tracta d’una societat que alguns filòsofs actuals defineixen com a líquida, del rendiment i lleugera. 24

Zygmunt Bauman parla de societat líquida, en el sentit de «sense forma precisa» i, per tant, sense temps perquè les seves estructures, raonaments i models puguin consolidar-se, establint punts de referència comuns a tots. Es produeix, així, una completa sensació de llibertat, en desaparèixer fins i tot la tènue coacció moral d’haver d’enfrontar-se a un pensament dominant en cap de les facetes de la vida.25

Per la seva banda, Byun-Chul Han considera que el més definitori de la societat actual és la seva preocupació pel rendiment. Apareix, en efecte, dominada pel verb «poder», que ha substituït en la seva preponderància el «deure». En interpretar la seva pròpia grandesa en termes de rendiment, cada persona es llança a una cursa en què tot el possible ha de ser realitzat; fins i tot el que sembla impossible, podria estar a l’abast de la mà amb una mica d’esforç complementari. La llibertat, entesa com tenir tot el que es pot (no només en l’àmbit material, sinó també en el sentimental i en l’intel·lectual), és llavors el resultat de l’esforç per augmentar les nostres gairebé il·limitades capacitats de producció.26

Finalment, Gilles Lipovetsky, en la seva obra De la lleugeresa,27 qualifica de lleugeres les maneres actuals d’afrontar totes les dimensions de l’existència.

Societat, doncs, líquida, del rendiment i lleugera que, havent produït un home amb aquestes mateixes característiques, no ha produït, però, un home feliç. En efecte, els tres filòsofs detecten, cada un a la seva manera, la «venjança» que produeix aquesta manera de pensar i de configurar la societat sobre les expectatives de l’home.

Així, Bauman assenyala que una societat líquida acaba sent una societat manipulada per forces fosques i inaferrables; una societat «aterrida». Byun-Chul Han, per la seva banda, descriu com la societat del rendiment ha donat pas a la societat del cansament, i com la valoració de l’home en termes de capacitats amaga un narcisisme que l’incapacita fins i tot per l’amor, convertint-lo en un home sol. Finalment, Lipovetsky insisteix, gairebé amb malignitat, en les semblances entre la societat actual i Ícar: igual que el personatge mitològic, la nostra societat, a força de voler enlairar-se –lleugera– cap al cel, crema sempre les seves ales, i cau així, estrepitosament , a la pesadesa pròpia de la terra.28

Quedant-nos ara amb Lipovetsky, trobem en les seves pàgines dos tipus de referències al cristianisme: d’una banda, una caracterització d’aquest en termes de lleugeresa, com la manera en què tot fenomen religiós és viscut i interpretat pels qui han assumit conscientment o inconscientment el patró actual. D’una altra, com una resposta arcaica (premoderna, diu ell29) al que avui es busca resoldre ignorant. Perquè això seria en últim terme la gran pretensió de la lleugeresa: sentir-se bé sense gaire esforç i renunciant a pensar massa.

S’obririen, per tant, a la llum d’aquestes anàlisis, dues possibilitats per al cristianisme: o bé aprèn a presentar-se com un producte hipermodern, assumint pacíficament una nova funció, que es mesurarà pel benestar espiritual que produeix en l’usuari o consumidor (en això es convertirà, finalment, el cristià); o bé afronta el desafiament de negar que la seva proposta sigui «premoderna», intentant posar de manifest que és, més aviat, la resposta a les apories que es revelen en aquests plantejaments actuals. La decisió que es prengui condicionarà de manera radical la pastoral de l’Església, també davant la qüestió de les vocacions. Arribem així al segon punt d’aquest estudi.

 

II. PROPOSAR, DISCERNIR I ACOMPANYAR LES VOCACIONS

Si la teologia pastoral deriva els seus principis de la fe, llavors convindrà acceptar la aguda problematicitat que per a la pastoral vocacional suposaria assumir la proposta d’un cristianisme lleuger. En efecte: nocions com ara compromís, irrevocabilitat i renúncia, per assenyalar-ne només algunes, tindrien un paper secundari i, per descomptat, opcional. Amb la dificultat afegida del seu emmarcament intel·lectual en una proposta que explícitament o implícitament pren, com a punt de partida i finalitat última del cristianisme, «sentir-se bé des del punt de vista religiós». No és estrany, doncs, deduir que, en una reflexió que adoptés aquest punt de partida, la pastoral vocacional comportaria necessàriament un «repensament» del contingut i de les exigències de cada vocació concreta, generalment buscant disminuir-les. Perquè només una vocació lleugera pot ser assumida per un cristià lleuger.30

Fer derivar la pastoral dels principis de la fe significa, en canvi, deixar que l’acció s’il·lumini pel punt d’arribada. Aquest ve definit tant per la naturalesa teològica de la vocació (que és del que hem parlat en el primer apartat), com per la identitat precisa de cada vocació particular (la presentació excedeix aquest estudi). Determinar el punt d’arribada permetrà reconèixer la manera d’afrontar el punt de partida i els mitjans per ajudar l’home d’avui a recórrer la distància entre l’un i l’altre. Aquest serà l’itinerari que recorreran les reflexions que segueixen.

 

1. El punt d’arribada, una vocació adequadament assumida

El punt d’arribada de la pastoral vocacional no pot ser el «descobriment» del propi camí; ni tan sols ajudar que s’emprengui amb generositat i liberalitat d’ànim. Això forma part de la pastoral vocacional, però no l’esgota. Si no s’oblida que tota acció de l’Església és servei a l’home, la fi no pot ser cap altra que ajudar-lo a viure la seva vocació com el que realment és: el seu camí de realització i plenitud. Un plantejament pastoral que no tingui com a base l’educació per a la fidelitat joiosa i irrevocable és un plantejament condemnat al fracàs i que, malauradament, deixarà pel camí moltes persones desencantades, potser per sempre.

Es tracta, en efecte, d’ajudar a fer que la vocació assumida sigui el que defineixi el propi lloc en la vida. Més encara, que defineixi la persona mateixa que, sense referir-se a la seva vocació, no s’entendria. Cal, doncs, ajudar a donar una resposta que es configuri totalment amb la crida rebuda, fent-la tan real en la pròpia vida, que pugui dir-se de veritat: «jo sóc la meva vocació».31 Aquesta i no altra és la finalitat de la pastoral vocacional.

 

2. El punt de partida: la funció «maièutica» de la pastoral

Difícilment s’arriba a una meta així partint d’una humanitat lleugera, d’un cristianisme lleuger. Per això, resulta necessari assumir que el punt de partida de la pastoral vocacional no és l’home d’avui tal com es presenta i es viu a si mateix, sinó l’home de sempre, que ha de ser descobert en cadascun dels nostres contemporanis. I per home de sempre entenem l’home redimit per Crist i sota la constant acció de la gràcia de Déu, que és qui li dóna les seves veritables possibilitats.32 En efecte, l’acció de la gràcia i la transformació en Crist no són alienes ni a la historicitat de l’home ni a la missió de l’Església. «Fer sortir» l’home de sempre i cooperar al fet que l’home nou sigui engendrat, són dues facetes de la mateixa missió pastoral, basada en la profunda relació entre natura i gràcia. Fins a quin punt aquesta tasca exigeix la implicació personal dels cristians, queda palès –a través del recurs a un llenguatge estrictament maièutic– a Gal 4,19.

Perquè l’home d’avui, el jove d’avui, s’atreveixi a reconèixer-se en tota la serietat de la seva existència, és imprescindible, doncs, animar-lo a pensar, a voler, a somiar. En definitiva, cal ilusionar-lo amb la grandesa de la seva pròpia vida.33 Per utilitzar un verb d’arrel paulina: cal desvetllar-lo.

Ensenyar «a viure», desvetllar dels efectes anestesiadors de la cultura dominant, és el punt de partida de tota pastoral vocacional que, per això mateix, s’insereix amb naturalitat en el conjunt de la pastoral juvenil.34 Perquè, no ho oblidem, la pastoral és, essencialment, «acció». Que molts joves es «desvetllin» perquè «han tocat fons» o han tingut experiències de sofriment, és una dada d’experiència. Però la pastoral no consisteix a «esperar» que la vida desperti els joves a força de sacsejades, sinó a trobar camins perquè això succeeixi en el curs de la seva vida ordinària, desitjablement bona i sense grans traumes. Com aconseguir-ho? Ara cal demanar-se pels mitjans.

Nicolás Álvarez De Las Asturias, Universitat Eclesiàstica San Dámaso

Agraïm a l’autor, Nicolás Álvarez de las Asturias, i a la revista Scripta Theologica l’autorització per reproduir i traduir al català aquest treball.

Aquí es pot consultar l’article original.

---

Notes:

22 Aclarirà el sentit d’aquesta afirmació la lectura de WOJTYLA, K., «L’evangelització i l’home interior», dins de Scripta Theologica 11 (1979) 39-57. Cfr. També Gaudium et Spes, 10.

23 Desinterès, que sembla que és un dels senyals d’identitat de la postmodernitat, caracteritzada tant per la fi dels grans relats (cfr. LYOTARD, J.-F., La condición posmoderna: Informe sobre el saber, Madrid: Cátedra, 1984), com per la desaparició de les grans conviccions i de les raons «fortes». (Cfr. Vattimo, G., El fin de la modernidad: nihilismo y hermenéutica en la cultura posmoderna, Barcelona: Gedisa, 1987).

24 Els autors que ara se citaran representen, al meu parer adequadament, una situació actual les arrels de la qual són més llunyanes i profundes. Per a una anàlisi més completa dels orígens de tot el que aquí es descriu succintament, cfr. VOLPI, F., El nihilismo, Madrid: Siruela, 2007.

25 Cfr. BAUMAN, Z., Tiempos líquidos. Vivir en una época de incertidumbre, Barcelona: Tusquets, 2007.

26 Cfr. HAN, B.-C., La sociedad del cansancio, 2a ed., Barcelona: Herder, 2017.

27 Cfr. LIPOVETSKY, G., De la ligereza: hacia una civilización de lo ligero, Barcelona: Anagrama, 2016.

28 Cfr. BAUMAN, Z., Tiempos líquidos, 110; HAN, B.-C., La sociedad del cansancio, 67-74 i, també, Ídem, La agonía del eros, Barcelona: Tusquets, 2014. Finalment, l’ús del mite d’Ícar és un recurs literari recurrent al llarg de tota l’obra de Lipovetsky, que li serveix per remarcar allò que ja anuncia a la introducció: «Ironía hipermoderna: en el presente es la ligereza lo que alimenta el espíritu de pesadez». LIPOVETSKY, G., De la ligereza, 15.

29 Vegeu la descripció d’una religiositat interpretada en clau de «lleugeresa» i que podria estar en la base també d’algunes propostes cristianes, a LIPOVETSKY, G., De la lleugeresa, 61-64. La qualificació de cristianisme com a fenomen premodern a ibid., 31-32.

30 Cal notar que el paràgraf comença en condicional, basant-se en una determinada comprensió de la teologia pastoral subjacent als ensenyaments de la Pastores dabo vobis (cfr. PDV, 57). En efecte, hi ha corrents que entenen que el punt de partida de la teologia pastoral és l’autoconsciència de l’Església en cada moment històric, veritable lloc teològic des del qual seria legítim repensar els continguts de la fe. Des d’aquest punt de vista, l’efectiva constatació de l’existència d’un cristianisme lleuger justificaria opcions pastorals que aigualissin els continguts de cada vocació específica, sense presentar-les necessàriament com a canvis de doctrina. Aquesta concepció de la teologia pastoral planteja si més no la greu objecció històrica de ser contrària a la manera en què l’Església ha actuat sempre, buscant informar la societat i els cors dels homes amb els principis derivats de l’evangeli.

31 Unes paraules de sant Josepmaria, que es mouen en el mateix pla antropològic i existencial en què es mouen aquestes pàgines, sintetitzen, al meu entendre de manera magistral, el punt d’arribada a què ens referim: «La vocació ens porta –sense adonar-nos-en– a prendre una posició en la vida, que mantindrem amb il·lusió i alegria fins al tràngol de la mort. És un fenomen que comunica al treball un sentit de missió, que ennobleix i dona valor a la nostra existència. Jesús es posa amb un acte d’autoritat dins l’ànima, en la teva, en la meva: això és la crida ». S. JOSEPMARIA ESCRIVÁ DE BALAGUER, Carta (9-I-1932) 92, citat a VÁZQUEZ DE PRADA, A., El fundador de l’Opus Dei. I. Senyor, que vegi, Madrid: Rialp, 1997, 294. El text, més llarg que el passatge aquí citat, és riquíssim i ha servit per il·lustrar aspectes essencials de la teologia de la vocació (cfr. Ocariz, F., « La vocació a l’Opus Dei », 148-153).

32 Cfr. Veritatis Splendor, 103.

33 Vegeu, pel que fa a aquest punt, FRANCESC, Vigília de pregària amb els joves a Cracòvia (30-VII-2016). Una pastoral vocacional que no parteix d’una «il·lusió» per una vida gran, està condemnada per endavant al fracàs.

34 Cfr. FRANCESC, Vigília de pregària amb els joves a Cracòvia (30-VII-2016). Sobre els joves «jubilats» i sense esperança, cfr. Ídem Cerimònia d’acollida dels joves a Cracòvia (28-VII-2016).

 

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte