Formes velles i modernes de persecució

Miracles i profecies en els evangelis. Tothom qui, des de qualsevol horitzó tingui un mínim coneixement dels evangelis, i amb això, de la vida de Jesús, sabrà alguna cosa dels miracles i profecies que s’hi descriuen. Aquells i aquestes estan encaminats a conèixer els seus poders extraordinaris, més encara divins. En el cas dels miracles, la realització de fets que no s’expliquen per causes naturals.

Hi ha també el miracle moral de la invencible difusió de la doctrina cristiana, malgrat tots els obstacles. Les profecies serien sovint anuncis de fets futurs, que han arribat a succeir en camps en què el pronòstic no es pot atribuir a causes normals o proporcionades. Així, no és fàcil entendre que, mentre Jesús predica unes regles de conducta que porten a estimar tothom i a sacrificar-se pel proïsme, pronostiqui que hi haurà persecucions cruentes. I aquestes vindran, no solament de part de les autoritats amb poder polític, sinó en el si de les mateixes famílies. Diu, en efecte, que els seus seguidors hom els denunciarà i que fins i tot pares i fills es perseguiran mútuament: “us posaran a mans dels sanedrins lliuraran als sanedrins i en les sinagogues us assotaran, i sereu portats als governadors i als reis per causa meva” (Mt10,17-18). “Un germà portarà a la mort el germà, i el pare el fill (Mt 17, 21). Vegeu també Jn 16,2: “us faran fora de les sinagogues, i vindrà l’hora que tot el qui us mati es creurà que ofereix culte a Déu”.

En el primer llibre que s’escriu per mostrar l’expansió del cristianisme, els Actes dels Apòstols, ens mostra inconseqüències del que passa: es retrata la vida exemplar i pacífica dels primers cristians (Act 2,42-47), i al mateix temps la persecució es desferma, i porta a l’empresonament de Pere i Joan (cfr id 4), al martiri del diaca Esteve (cfr id12) ) i d’un primer apòstol, Jaume (id 6 i 7). Paral·lelament es troben dades a la historia profana, en autors grecs i llatins ­–entre els grans noms de Tàcit, Suetoni o Flavi Josep– que confirmen l’existència de persecucions cruentes. Aquestes són sovint degudes a males informacions o a interpretacions inadequades de lla vida dels cristians; o al fet que es neguessin a adorar l’emperador com una divinitat volia justificar la greu acusació d’ateisme; i així, la notícia que en la comunió eucarística menjaven el cos de Crist portava a voler-hi veure com un detall d’antropofàgia d’infants.

Tots, fills de Déu

S’explica que el cristianisme, que predicava la igualtat de tots els homes i dones, i que són fills de Déu, provoqués accions de rebuig en els qui es beneficiaven, per exemple, de l’existència legal de l’esclavatge.

En la història viscuda

No havia canviat encara el sentit de la història de l’expansió de la raça humana, amb l’ocupació de la terra, que ha tingut com a instrument constant la guerra, que ha portat sempre a l’intent d’anihilar uns grups a d’altres, unes civilitzacions a les altres, amb la idea que sovint es tenia que això ho volien uns particulars parentius amb certes divinitats. És veritat que el cristianisme havia de contribuir, amb les seves innovadores idees, a distingir religió i política, i a assegurar així la convenient llibertat religiosa, però això seria el resultat d’una evolució de segles, i mentrestant s’han anat provocant persecucions que han condicionat els canvis culturals, filosòfics i religiosos.

L’experiència dels hebreus

Cal recordar que, ja els jueus, en les arrels del que després arrencaria el cristianisme, s’havien fet ressò al primer llibre de la seva Bíblia,el Gènesi, d’una clara afirmació: “Al principi creà Déu els cels i la terra, (Gn1,1) i amb això, que Déu creà l’home –home i dona– a la seva imatge i semblança (cfr Gn 1,26). Per tant radicalment totes les persones humanes havien de ser iguals en dignitat i drets bàsics. I hagueren de transcórrer mil·lennis de lluites i persecucions, de les quals foren sovint víctimes els jueus, i pensem en els passatges històrics de laBíblia que ens parlen dels enfrontaments amb egipcis, caldeus, grecs o romans, bé que aquella igualtat trigà a ser reconeguda en teoria, i més encara a la pràctica.

Reaccions cruentes

Així, han sorgit desproporcionades reaccions en totes les èpoques –també en els dos mil·lennis de l’era cristiana– contra els possibles canvis d’esquema cultural o religiós. Recordem el cruent martiri dels missioners a molts indrets, com el Japó. I el fet que en alguna capital europea, en el segle XIX, es volgué justificar la percaça de frares, atribuint-los l’emmetzinament de les fonts públiques. En les diverses èpoques s’han ordit acusacions falses contra els qui es deia que subvertien l’ordre constituït; per exemple, en els temps moderns un monarca africà d’Uganda, no acceptava que els seus súbdits convertits al cristianisme, deixessin d’estar a la seva personal disposició, també per a inacceptables capricis. i així, una munió de catòlics i anglicans, són reconeguts com a màrtirs per la fe. I són encara recents els genocidis de marca nazi o marxista, o altres excessos, encara no ben qualificats dels nostres dies.

Nous procediments

Els interessats a desacreditar l’Església, en les seves persones o en les seves activitats espirituals o temporals, han aconseguit en alguns casos utilitzar certs mitjans de comunicació provocant la publicació de notícies no comprovades, o clarament falses, sobre aspectes que serien vergonyosos, si fossin veritat, de la conducta de clergues i religiosos, per exemple pel que fa a la relació amb gent jove. Sovint han aconseguit deixar sense efecte, amb vista al procediment judicial la secular experiència jurídica, que exigeix sempre proves de les acusacions. La pràctica jurídica i social sempre havia partit de la presumpció d’innocència del reu, i era l’acusador qui tenia la càrrega de la prova i havia d’establir la veritat dels fets en ordre a establir la culpabilitat. S’han combinat una sèrie diguem-ne d’inacceptables interessos que han portat als perseguidors a trobar mitjans d’acusació, encara que vagin contra la veritat i la justícia.

També s’ha produït una certa deformació de la funció d’alguns advocats –que apareixen en films i sèries televisives, sobretot als EUA– que ofereixen la manera d’obtenir quantioses indemnitzacions, sense preocupar-se gaire que els fets siguin veritat o no. S’han donat els interessos econòmics d’una certa premsa escandalosa, o d’alguns governs sectaris. Podem dir que les facultats de Dret o les entitats acadèmiques de Ciències morals o polítiques, fins ara, no han actuat de manera eficaç per defensar alguns dels grans principis jurídics que es menystenen.  Dissortadament no hi ha gaire més confirmació de la bona ètica, que la del gran públic que, pel coneixement directe que té de la societat, sap que, dels suposats abusos que s’hagin pogut donar en la societat, són pocs en realitat els que han afectat els ambients eclesiàstics o religiosos, i en una proporció menor que en qualsevol estament social, civil o religiós, incloses, lamentablement, les famílies mateixes.

Ben cert que s’ha de comptar amb entrebancs diversos, i la història ha confirmat l’observació de l’escriptor romanoafricà Tertul·lià (Cartago 155-222), al seu Apologeticum (c.5), que s’ha convertit en proverbi, segons la qual “la sang dels màrtirs és llavor de cristians”, i que això, no rarament s’ha comprovat en els mateixos botxins, també en els nostres dies.

Ferran Blasi Birbe, doctor en teologia, lletrat, periodista

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte