Capítol IX: La investigació científica sobre contracepció: ethos de domini

1. L'ètica en la investigació biomèdica a la meitat del segle XX

Aquest capítol es proposa revisar alguns aspectes ètics dels assajos clínics realitzats pels investigadors que van desenvolupar la contracepció hormonal. En revisar els estudis clínics sobre contracepció en la dona, es constata que en molts d'ells s'han comès irregularitats de mètode i ètica de variada naturalesa i intensitat. En aquest capítol, s'analitzen els estudis que manifesten la mentalitat de domini dels investigadors sobre els subjectes d'investigació.

La normativa ètica de la investigació biomèdica d'aquells anys era escassa i, en diversos àmbits de la recerca biomèdica es van produir abusos, dels quals van ser víctimes els subjectes d'investigació. No van trigar a arribar les primeres denúncies per part dels pacients i d'alguns metges com Henry Beecher.

 

L'«ethos» en els primers assajos de contracepció hormonal

En rellegir els treballs que van publicar Pincus, Rock i els seus col·laboradors sobre els seus primers assajos de camp sobre l'eficàcia i seguretat de la píndola, crida poderosament l'atenció el tarannà dominador amb què van ser tractades les dones; en la majoria dels estudis, aquestes pertanyien a un baix nivell socioeconòmic i educatiu, estaven ansioses per posar límit al nombre de fills i no van exigir informació sobre la naturalesa i riscos de l'assaig.  

 

Un precedent paradigmàtic de la mentalitat de domini

El capítol se centra en la famosa «cacera d'embrions» duta a terme per Hertig i Rock entre els anys 1938 i 1954, que va donar com a resultat l'excepcional col·lecció d'embrions humans de 2 a 17 dies, conservada a la Carnegie Institution, i que ha servit durant més de tres quarts de segle de guia universalment acceptada del desenvolupament temporal i morfològic de l'embrió humà inicial. Hertig i Rock van programar el dia en què havia de practicar-se la histerectomia a un grup de dones per obtenir espècimens de cada un dels dies del desenvolupament postconcepcional. Mentre romanien a la llista d'espera, se'ls demanava que donessin als investigadors informació sobre la cronologia dels seus cicles, per tal de calcular la data de l'ovulació mitjançant les dades termomètriques; i, també, les dates en què havien mantingut relacions maritals sense usar cap mètode contraceptiu. La documentació conservada fa dubtar de la lliure voluntarietat de la cooperació de les dones que van participar en l'estudi.  

 

2. La mentalitat de domini en els primers assajos clínics dels contraceptius orals

Les promotores dels estudis –Katherine McCormick i Margaret Sanger– van apressar els investigadors perquè obtinguessin resultats immediats i positius, de manera que permetessin la introducció de la píndola en la societat. Aquesta urgència va induir els científics a dissenyar assajos pobres en qualitat metodològica i rigor ètic.

Es tracta de dos assajos clínics menors, realitzats per iniciativa de Pincus: l'estudi dels efectes del noretinodrel sobre el cicle menstrual, dut a terme a les estudiants de medicina de Puerto Rico; i el realitzat en el Worcester State Hospital sobre l'efecte de les noves progestines en pacients psiquiàtrics d'un i altre sexe. Els aspectes ètics de tots dos assajos han estat objecte de reprovació per molts autors. Inclouen vicis en l'obtenció del consentiment de les participants incapaces; amenaces de represàlies acadèmiques a les estudiants per obligar-les a formar part de l'assaig; disseny deficient que no permetia una anàlisi estadística ben fonamentada; o l'absència inexplicable dels corresponents grups de control. No podien de cap manera considerar-se assajos pilot.

Els assajos clínics publicats també són un mostrari d'errors ètics. El primer estudi tenia com a objectiu observar en quina mesura tres noves progestines eren capaces de posar remei a la esterilitat inexplicada. Van entrar-hi cinquanta dones que buscaven, en l'anomenat «efecte rebot» de Rock, l'oportunitat de tenir descendència. L'assaig va ser aprofitat per, de passada, determinar l'eficàcia anovulatòria (contraceptiva) dels tres compostos assajats, dos d'ells a diferents dosis. Per millorar l'aparença estadística, els còmputs no es refereixen a les dones participants sinó als cicles menstruals estudiats (50 cicles control, 112 cicles amb medicació). L'article es refereix a un grup extra de set dones (no incloses entre els cinquanta cicles), a les quals els investigadors van imposar un retard notable de la laparotomia, i a les quals van obligar a fer un tractament farmacològic que no era necessari per a elles. És el primer estudi que va mostrar l'efecte anovulatori dels nous 19-Nor esteroides en la dona, publicat a la revista Science.  

 

La mentalitat de domini i l'aprovació de la píndola per part de la FDA

El capítol mostra que aquesta mentalitat va ser exercida pels investigadors no només davant les dones que van participar en assajos posteriors, sinó també en les seves relacions amb la FDA per obtenir l'autorització de la posada al mercat dels nous contraceptius hormonals.  

 

La mentalitat de domini i els casos control de l'assaig de Río Piedras

Barbara Seaman va publicar una greu acusació de frau pel que fa als controls usats en l'experiment de Río Piedras (New York Times, 2000) basat en l'arxiu de Pincus. Seaman va denunciar que: «... ja avançat l'estudi, la FDA va informar a Pincus de la necessitat d'un grup control. Com que la reclutadora de l'Associació de Planificació Familiar de Río Piedras (Puerto Rico) no podia incorporar noves voluntàries, Pincus li va ordenar que retirés l'etiqueta dels arxius marcats com a "casos perduts" i els marqués de nou com "casos control"». Seaman hi afegia l'acusació que al maig de 1959 es va canviar la píndola de només noretinodrel per la píndola definitiva, amb addició d'estrogen. L'anomenat «grup control» era un grup de dones excloses de l'assaig, i que havia rebut successivament píndoles de diferent composició.

Els treballs publicats sobre els estudis inicials de Puerto Rico i Haití amb prou feines fan referència als grups control. En l'assaig de Humacao s'indica que els controls van ser reclutats com a testimonis aparellats (per edat de la dona, nombre de fills, nombre de gestacions i anys de matrimoni) amb els casos experimentals. Però va resultar molt difícil poder comptar amb el grup control així dissenyat. Aquesta escassetat de dades sobre els grups control, les variants de mètode seguit en els diferents assajos i la minsa consideració amb què es van tractar les queixes de les participants sobre els efectes col·laterals de la medicació, fan sospitar que els investigadors van concedir ben poca rellevància al disseny experimental.

 

La persistència de la mentalitat de domini

Alguns d'aquests episodis han arribat a tenir el dubtós prestigi de ser paradigmes de mala conducta d'investigació. És el cas de Joseph Goldzieher i el seu «estudi contraceptiu de San Antonio», dut a terme el 1971, a Texas. Va figurar, al costat d'altres successos escandalosos (Willowbrook, Tuskegee, Hospital Jueu de Brooklyn), en els cursos d'ètica de la investigació biomèdica, per tal de sensibilitzar els investigadors contra l'abús de poder.

Es tractava d'un assaig clínic doble cec, de grup control amb grup placebo, i doble encreuament amb quatre grups experimentals que rebien diferents contraceptius orals. Es proposava determinar si els molestos efectes col·laterals dels contraceptius tenien una base fisiològica objectivable o eren conseqüència de factors psicogènics. L'assaig, en què van participar 398 dones, en gran part d'ascendència mexicana, va resultar greument alterat quan la FDA va prohibir l'ús d'un dels contraceptius que estaven sent investigats, de manera que la força estadística de l'assaig es va esfondrar. Tot i això, Goldzieher va preferir continuar. El que va donar fama a l'estudi va ser el menyspreu amb què, en general, van ser tractades les dones que hi van participar. Goldzieher va ser acusat de cometre errors greus en l'obtenció del consentiment de les participants i pel que fa a la informació donada. Moltes dones van ser considerades incapaces de comprendre el complex disseny de l'estudi; a moltes no els va dir que rebrien un placebo en lloc de la píndola activa. Es va concloure que l'estudi es basava en l'engany i en l'explotació d'una població vulnerable i indigent.

No obstant això, els investigadors no van ser censurats ni van rebre cap sanció; i van continuar rebent el suport de les agències patrocinadores (Planned Parenthood, USAID, i la South Central Texas and Southwest Foundation for Research and Education Fundation), i gaudint de prestigi en el món de la ciència biomèdica.

 

3. La investigació científica sobre contracepció: ethos zoològic

La investigació contraceptiva moderna va ser ideada des del principi com a contracepció femenina. La contracepció masculina, encara que en anys recents està rebent alguna atenció, ha quedat en un segon pla.

Una conseqüència d'aquest enfocament va ser el desenvolupament, entre els investigadors de la contracepció femenina, d'una mentalitat que podria qualificar-se de «zoologista», en la qual la dona-subjecte experimental és rebaixada a la condició d'animal de laboratori. No es tractava d'un fenomen nou, ja que la idea de la dona com a animal reproductor era, en part, herència del segle XIX. Va contribuir a aquest enfocament la ideologia de la superpoblació del planeta, per la depreciació dels individus singulars i els seus projectes reproductius particulars, i la seva opció per la massa anònima i el potencial reproductiu col·lectiu. També hi va influir l'evolucionisme darwinià i la visió materialista de la biologia.

Pincus havia estat deixeble de Jacques Loeb, per a qui tot procés biològic (inclosa la reproducció) podia ser reduït a física i química, de manera que després pogués ser «reenginyeritzat» i controlat. Va ser gran la influència que aquesta visió zoologista va exercir en els científics que van dissenyar els assajos clínics corresponents.  

 

L'equiparació de la dona, com a subjecte d'experimentació, a un cobaia humà

La manifestació més simple del fenomen apareix en el llenguatge biomèdic que conté expressions com ara: «S'han fet també algunes observacions en dones i mones després de la ovariectomia». S'afirma que no hi ha diferències entre la dona i l'animal femella en els processos reproductius. Aquesta mena d'identificacions es podrien interpretar asèpticament, però, segons el context, poden ser degradants per a les dones. El fenomen ha quedat plasmat en la imatge de la dona-cobaia humà.

L'expressió "cobaia humà" havia estat usada molt abans de la dècada de 1950, per designar diversos tipus de subjectes d'experimentació. No obstant això, va ser en la investigació contraceptiva on la condició de la dona com a animal experimental va aconseguir notorietat, de la mà de Katharine McCormick i la seva expressió «una gàbia de dones ovulants».

En una carta adreçada a Sanger (1955), McCormick es queixava de la lentitud amb què Pincus estava duent a terme els assajos clínics amb contraceptius orals, cosa que contrastava amb la celeritat amb què havia realitzat els experiments sobre animals. Plena d'impaciència, McCormick va preguntar a Pincus: «Com podríem aconseguir una gàbia de dones ovulants per experimentar?». L'expressió va romandre inèdita fins que, el 1978, va ser citada per Reed. El 1983, Ramírez d'Arellano i Seipp prenen el símil de la gàbia de dones ovulants per subratllar el caràcter de laboratori social que Puerto Rico havia adquirit després d'acollir el primer assaig clínic a gran escala de contracepció hormonal. El 1994, Oudshoorn fa servir l'expressió com a metàfora de l'estabilitat de la població insular de Puerto Rico i com a garantia que les dones no es retirarien fàcilment del projecte. Per a Preciado, va ser un símbol de la connexió entre l'empresonament i les exigències de la precisió científica. En el seu valor més literal, la figura de la gàbia de femelles ovulants s'ha convertit en lloc comú, i ha estat citada «en gairebé totes les ocasions en què algú ha escrit sobre el desenvolupament de la píndola».

El 1998, Marks va criticar «que les dones poguessin ser reduïdes a la seva fisiologia reproductiva i ser vistes com a simples femelles ovulants». Segons la seva opinió, aquesta visió reductiva no va ser un element casual i aïllat, sinó el fonament sobre el qual els investigadors van dissenyar els primers assajos clínics de la píndola. Posteriorment, Marks va afirmar que McCormick admetia que les dones podien ser tractades com a simples animals, ja que considerava acceptable tant l'assaig de la píndola en pacients psiquiàtriques als EUA com els realitzats a Puerto Rico, Haití i Mèxic, on es van buscar dones manipulables i que «no es consideraven a elles mateixes com a éssers humans dotats de la capacitat de pensar i sentir». Per la seva banda, Clarke conclou que la distinció humà / no-humà s'ha anat fent cada vegada menys rellevant per a la ciència i la tecnologia de la reproducció.

Però, com assenyala Janet Smith, el procés generatiu en l'ésser humà «té a veure directament amb el valor de la persona humana i amb la importància de les accions que han de respectar la plenitud de la seva dignitat com a persona humana. Tractar l'home com si fos un altre animal qualsevol justificaria la contracepció, no la condemnaria».  

 

El cos de la dona, un sistema manipulable de molècules hormonals

La reducció de la dona a un sistema hormonal manipulable no va ser fruit de la iniciativa d'un individu o d'un grup aïllat, sinó el resultat d'una mentalitat que es va anar difonent entre els biòlegs de finals del segle XIX, a la qual encertadament s'ha anomenat «visió molecular de la vida», la forma més radical del reduccionisme biològic.

Un efecte d'aquesta visió va ser la promoció de les hormones, especialment de les hormones sexuals, a la condició de protagonistes dominants de la vida i la sexualitat. Com diu Harding, «es va proclamar discursivament que les hormones sexuals encarnaven l'essència del sexe». En conseqüència, l'organisme femení va passar de ser un «cos reproductiu» (Pfeffer) a ser un «cos hormonal» (Harding).

En la història de la contracepció hormonal trobem exemples de com la visió molecular es va imposar a la visió humana. Marsh i Ronner ens parlen de la reacció de Pincus a l'informe que li va presentar la Dra. Rice-Wray sobre l'assaig de Río Piedras. Rice-Wray concloïa que la píndola proporcionava una protecció del 100% davant la gestació, però causava un excés de reaccions col·laterals; cosa que aconsellava, al seu parer, no recomanar-la per a ús general. Pincus, com assenyalen Marsh i Ronner, «va diagnosticar que les reaccions en les dones eren psicosomàtiques» i va reaccionar amb alegria en saber que «la píndola funcionava, perquè això era l'única cosa que li importava».

Per la seva banda, Rock es va oposar a l'ús de contraceptius de dosis reduïdes d'hormones i va pugnar tenaçment per mantenir l'Enovid 10, amb el seu elevat contingut en esteroides i les seves seqüeles d'intensos, i de vegades insuportables, efectes no desitjats. Per a Rock, suportar els molestos efectes col·laterals de la píndola de dosi alta era el preu que les dones havien de pagar per posar fora de perill la innocència moral de la medicació, que per a ell havia de ser exclusivament anovulatòria.

Podem concloure que la reducció de la dona a un sistema manipulable de molècules hormonals és, en cert sentit, una conseqüència de la pèrdua de la unitat existencial del cos humà i que el procés de molecularització ha marcat el rumb de la investigació contraceptiva.

  • Dr. Gonzalo Herranz
  • Humanae vitae, contracepció, Gonzalo Herranz, Família, Població, Natalitat
  • Preguntes freqüents

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte