Vida Sacerdotal > Acompanyament espiritual

Alguns sacerdots cauen en el prejudici de pensar que la maduresa d’un laic es mesura pel temps i les energies que dedica als locals parroquials. Entrevista al prof. Vicente Bosch

Resultat d'imatges de Santificar el mundo desde dentro. Curso de espiritualidad laicalEntrevista al professor Vicente Bosch, autor del llibre Santificar el mundo desde dentro. Curso de espiritualidad laical, BAC, Madrid 2017, 288 pàg.

 

Actualment, els laics necessiten tenir una espiritualitat?

Avui més que mai, un s’adona que les persones –també els no creients– desitgen conèixer i seguir els camins de l’esperit, tenen l’ànsia de viure una vida interior que doni sentit a la quotidianitat, i la condició laïcal –la del cristià normal i corrent– demana una espiritualitat pròpia.

 No n’hi ha, prou, doncs, amb una espiritualitat cristiana genèrica? Quin sentit té “crear” diverses espiritualitats: monàstica, sacerdotal, matrimonial, etc.?

L’espiritualitat cristiana és unica en el sentit que hi ha una sola fe, un sol baptisme, un sol Crist, un sol Esperit, i la fita és sempre la mateixa: la santedat. Però tot això s’ha d’encarnar en la vida, i les persones som moltes i totes ben diferents, de manera que es podria dir que, al capdavall, hi ha tantes espiritualitats com cristians. Ara bé, aquesta multiforme expressió de vida cristiana també mostra característiques diverses. Per exemple, el fet de ser sacerdot, monjo o laic, marca la vida espiritual, perquè, en les relacions amb Déu, no es pot deixar de banda, respectivament, el ministeri sacerdotal, els vots i regla religiosos o bé els deures familiars i cívics. Tot plegat conforma un estil de vida cristiana que origina una espiritualitat pròpia.  

 Aleshores, què caracteritza l’espiritualitat laïcal?

La secularitat. El fidel laic és un batejat que ha estat cridat per Déu a santificar-se no pas encara que sigui al món, sinó mitjançant la seva presència en el món, per tal de retornar les coses creades a la seva bellesa original, danyada pel pecat. És missió eclesial del laic encaminar el món cap a Déu, amarar de sentit cristià les estructures temporals. Els fidels laics manifesten amb la seva vida que el cristianisme és capaç de potenciar i vivificar totes les coses humanes.

 Per què espiritualitat laïcal i no espiritualitat dels laics?

Al llarg de la història, s’ha mirat d’oferir als laics una espiritualitat que tingués en compte el fer de ser present en el món: la majoria de vegades, es tractava d’adaptar al món una espiritualitat ja existent, de tipus religiós (és el cas dels terciaris, que tants fruits han donat a l’Església). També sant Francesc de Sales, en el pròleg de la Filotea (o Introducció a la vida devota), parla de fer arribar la devoció(una vida cristiana intensa) als tallers, a les casernes i als camps, però també es tracta d’oferir una espiritualitat als laics. El canvi radical va tenir lloc arran del Concili Vaticà II, que va revaloritzar el món i les realitats terrenes, i els va considerar un camí de santedat que Crist va recórrer i va deixar obert a tots els homes. És així que neix una espiritualitat laïcal caracteritzada per l’enllaçament entre allò humà i allò cristià, la valoració positiva de les coses quotidianes, la competència professional i el sentit de responsabilitat, un accentuat sentit de la llibertat personal i una forta consciència de la missió d’ordenar les coses vers Déu.

 Vostè, com a sacerdot de l’Opus Dei, s’identifica molt amb aquesta espiritualitat, oi?

Evidentment, el meu bagatge teològic i espiritual és deutor dels ensenyaments de sant Josepmaria Escrivà, que va ser el reconegut pioner de la crida universal a la santedat, que va transmetre un missatge i uns mitjans de santificació al mig del món a través del treball professional.

 Creu que aquest missatge, confirmat pel Vaticà II, ha impregnat el Poble de Déu?

Tot i que hi ha moltes persones als cinc continents que intenten viure seriosament el cristianime en la seva condició secular, penso que realment queda molt a fer. Encara es pot percebre una certa sospitasobre la secularitat, que, entesa rectament, és una cosa volguda per Déu. No s’acaba d’entendre que la secularitat és dimensió i responsabilitat de l’Església, ja que la seva missió no consisteix només a salvar ànimes, sinó també a perfeccionar l’ordre temporal amb l’esperit evangèlic.

 L’esforç que l’Església ha fet, en les darreres dècades, per promoure la presència de laics en les seves estructures, no és un símptoma de reconeixement del seu paper i la seva missió?

L’ajuda que, tan generosament, alguns laics aporten a les estructures eclesiàstiques –corresponsabilitat en la gestió de parròquies i diòcesis– és valuosa i necessària, però no és pas l’única via de santificació, ni la més important, que continua essent la seva vida familiar i professional. Alguns sacerdots cauen en el prejudici de pensar que la maduresa d’un laic es mesura pel temps i les energies que dedica als locals parroquials. El papa Francesc s’ha lamentat recentment d’un clericalisme que «funcionalitza el laïcat», i que genera una elit laïcal per treballar en coses de l’Església, però no té cura del creient en la seva vida pública i quotidiana.

 Creu realment que els laics avui en dia estan en condiciones de «santificar el món des de dins»?

Per què no? Si els fidels laics porten el Crist a les seves ànimes, això necessàriament es farà visible a l’exterior, en les seves obres. És prou clar que no n’hi ha prou de treballar bé per santificar el món: a més de la coordenada horitzontal de l’acció en l’àmbit social, és necessària la coordenada vertical del tracte amb Déu en l’oració i els sagraments. Sense això, no es pot santificar res. D’altra banda, també cal que hi hagi la formació doctrinal i religiosa adient perquè el laic pugui aplicar l’Evangeli, de manera lliure i responsable, a cada situació concreta.

 

  • Temes d'Avui

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte