Actualitat a Temes d'Avui > Panorama

El film Incerta glòria (2017), una visió esbiaixada de la gran novel·la de Joan Sales

Com a addenda a l’estudi de Josep-Ignasi Saranyana, “Incerta glòria, de Joan Sales. Corrents teològics i filosòfics a Catalunya (1920-70)”, publicat en el núm. 53-54 (pàg. 96-103) de la nostra revista, Josep Maria Caparrós ha redactat aquesta ressenya sobre la pel·lícula estrenada recentment.

image-aec0715c483823ca0209a4f82b76e773Fa més de vint anys, a través de l’avui desaparegut escriptor Carles Pujol, em va arribar l’encàrrec d’assessorar la possible adaptació cinematogràfica d’aquesta obra catalana de Joan Sales, considerada com una de les millors novel·les europees del segle XX. Vaig parlar amb la vídua de l’escriptor, i volia que es respectés el text del seu marit. Em vaig llegir l’original d’Incerta glòria, en els dos volums editats per Edicions 62/la Caixa (1981), i em va impressionar. Però al final no es va portar a la pantalla. Si no recordo malament, el director anava a ser Francesc Bellmunt. La vídua de Sales, Núria Folch i Pi, va morir l’any 2010.

Ara s’ha estrenat la versió produïda per Isona Passola i dirigida per Agustí Villaronga (Palma, 1953), i m’ha defraudat. No està a l’altura de la novel·la del gran escriptor i editor, republicà i catòlic. Incerta glòria no ha estat sintetitzada pel cineasta mallorquí; més aviat ha estat esbiaixada: omet a un dels personatges centrals, el seminarista Cruells, deixant als altres protagonistes -la Carlana, Lluís de Brocà, Trini i Juli Soleràs- només en el marc de la Guerra Civil espanyola -concretament l’any 1937-; el director posa l’accent en l’aspecte més sòrdid, com va fer a Pa negre (2010), i elimina la part més filosòfica del llibre original, el profund dramatisme del qual, moralitat i qualitat o estil literari ha estat comparat amb Fiódor Dostoievski, Georges Bernanos, François Mauriac o Graham Greene.

Què lluny està la pel·lícula de Villaronga d’aquests autors! A més, qui no hagi llegit la novel·la es troba amb els personatges gairebé de cop, a penes sense contextualització i descripció psicològica, i assisteix sorprès a la tragèdia. Així i tot, cal reconèixer l’esplèndida ambientació del front d’Aragó i la Barcelona d’aquells anys (Plaça Palau, Hospital de Sant Pau, els bombardejos a la Ciutat Comtal), igual que la convincent interpretació de Núria Prims com la Carlana, Marcel Borràs com el tinent Lluís, Bruna Cusí com Trini, i Oriol Pla com Soleràs, encara que una miqueta desdibuixat. D’altra banda, Agustí Villaronga inclou una crua escena eròtica i alguns nus complaents i obscenitats que no sortien en el text original; possibilitat que la vídua de Joan Sales volia que jo m’encarregués d’evitar, a més que es respectés l’esperit del llibre.

No obstant això, davant la seva incompleta traducció cinematogràfica de la novel·la, el director es va defensar així: «A mi particularment no m’interessa tanta disquisició cristiana ni tant dubte existencialista sobre la bondat que enarbora Cruells. Per això seria partidari de fondre els dos personatges a favor de Soleràs». I també va manifestar: «Filmar un procés intel·lectual de personatges que fan disquisicions morals, metafísiques i religioses, com és el cas, és molt difícil, sempre has d’anar als diàlegs i corres el perill de fer una cosa pesada i poc reflexiva. El cinema no és l’espai adequat per a aquest tipus de reflexions... Se’m fa molt difícil reflectir en imatges l’aspecte intel·lectual de l’obra». (Cfr. Bernat Salvà, Entrevista a Agustí Villaronga, a El Punt Avui, 15 de març de 2017, p. 34).

Sí el crític i professor Àngel Quintana va escriure en el mateix diari català una aguda ressenya titulada Sense el rerefons catòlic, on diu que «el pas del drama existencial a la tragèdia sexual provoca alguns desnivells en la pel·lícula», el també especialista Peio Sánchez acaba afirmant en la seva crítica del film: «La disculpa no és la dificultat portar al cinema una obra de 700 pàgines que necessiten ser alleugerides. Ni la solució és despullar als personatges de la seva veritable fondària dramàtica per traspassar-los a la dificultat d’estimar en temps de còlera i de salvar a un nen enmig del desastre. Incerta glòria es mereixia una mica més i no un simple cirurgià per encàrrec. Hi ha en la nostra cultura un vertigen, que podem anomenar indiferència a l’abisme i a les profunditats. La novel·la segueix esperant al lector amb la mateixa actualitat, la pel·lícula ja és obsoleta.» (Cfr. Incerta glòria: "traduttore, traditore", a Catalunya Cristiana, 26 de març de 2017, p. 26).

Francament, si Joan Sales (1912-1983) i la seva vídua -Núria Folch- poguessin aixecar el cap, no aplaudirien.

Josep Maria Caparrós és catedràtic emèrit d’Història Contemporània i Cinema de la UB

  • Josep Maria Caparrós

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte