Implicar-se per a servir

Expliquen que un savi científic passejava un dia per una immensa platja deshabitada durant la marea baixa i veié, lluny d’on estava, com algú feia com una espècie de ball vora l’aigua. S’hi va apropà i comprovà que era un noi jove que s’acotava per agafar alguna cosa  de la platja i ho llençava tan lluny com podia dins l’oceà. Al preguntar-li que feia, va respondre que recollia les estrelles de mar que s’havien quedat per culpa de la marea a la sorra i que per evitar que morissin les tornava a l’aigua. El savi científic va comentar-li que amb la quantitat d’estrelles de mar que s’havien quedat en aquella immensa platja, no tenia massa sentit el que feia. El jove per tota resposta, es va acotar per agafar-ne una altra i llençant-la al mar digué: per aquesta, sí té sentit. Diuen que el savi desconcertat per la resposta se’n va anar, però que al cap de poca estona va tornar i es va posar a ajudar al jove en aquella tasca.

Aquesta historieta ens pot servir per parlar de la capacitat d’implicació que hauríem d’haver inculcat als nostres joves per tal de no ser indiferents als problemes i a diverses situacions del seu entorn, i per aportar la seva ajuda, encara que pugui semblar petita, amb generositat i responsabilitat.

L’esperit de servei, el sentit de ser útil, la responsabilitat, porten a l’individu a implicar-se en accions i empreses per ajudar els altres sense parar massa atenció si la seva aportació té una repercussió gran o petita en el conjunt de la societat.

El individualisme, el no voler comprometre’s, portarà a evitar qualsevol acció altruista, justificant-se moltes vegades en l’aparent petitesa de la seva possible acció davant les grans necessitats de la societat.

Implicar-se és donar sentit a la vida. Hem d’ensenyar als fills que implicar-se és viure. A vegades observem, en petits detalls, com hi ha persones que defugen qualsevol implicació que suposi un compromís petit o gran. Veiem com n’hi ha que estan sempre d’espectadors sense ser capaços del més petit detall d’ajuda als altres. Nens, joves, adults que, per exemple, en reunions d’amics en les que s’ha de col·laborar per fer-ho tot entre tots, són incapaços d’oferir la seva petita ajuda, com si se’ls hi degués el treball o la feina dels altres. És trist que no hagin après, perquè no se’ls ha ensenyat, que l’esperit de servei, la generositat, no solament donen  pau i alegria, sinó que donen sentit a la vida.

Miguel Delibes en la seva primera novel·la “La sombra del ciprés es alargada”, explica com el seu protagonista, orfe i educat per un tutor desafortunat, creix en la creença  que per ser feliç o al menys no ser desgraciat, s’ha d’evitar qualsevol tipus d’implicació amb el món, amb els altres, s’ha d’evitar tota emoció i tot afecte. La vitalitat i joventut del protagonista l’ajudaran a superar aquest pessimisme inculcat, encara que els esdeveniments que van tenint lloc sembla que el porten a recordar-li el que li va ensenyar el tutor.

La inestabilitat afectiva i emocional del fill adolescent pot portar-lo a no encertar en la manera, o àmbit, en la què desenvolupar la seva natural tendència a la generositat i a l’esperit de servei, i serà obligació dels pares ajudar-lo a canalitzar-la adequadament. Però es podria caure en l’error, com el del tutor de la novel·la de Delibes, de prevenir-lo de manera que  evités qualsevol tipus d’implicació que suposés algun compromís i això suposaria una greu mancança en la seva educació. 

De fet, l’esperit de servei és connatural a la persona humana. Les persones volen servir, volen ser útils als altres, a la societat.

 Tenim l’experiència de que quan ens trobem en una població desconeguda i volem arribar a un determinat lloc, i busquem l’ajuda d’algú, és habitual que la persona a qui li demanem aquesta ajuda, s’esforci donant-nos tota mena d’explicacions, assegurant-se que l’hem entès i, fins i tot, ens pot acompanyar un tros per tal d’orientar-nos completament. Sovint, dóna la sensació que aquella persona estava esperant que algú li demanés alguna cosa per poder-li ser útil, per servir.  Fa poc, un amic m’explicava com perdut en cotxe en una gran ciutat, estrangera i especialment complicada, un altre conductor a qui li havia demanat com arribar al seu hotel, va fer seguir-lo durant mitja hora fins deixar-lo a la porta.

 Podríem posar altres exemples en els que l’esperit de servei surt espontàniament: ajudar a creuar el carrer a una persona gran; professionals de l’atenció al client (dependents, cambrers,...) que no es queden només amb l’obligació estricte, pròpia de la seva professió, sinó que es desviuen per ajudar-nos; davant de petits o grans accidents, en els que de seguida surt l’atenció a la persona perjudicada;...

 Però no sempre és així. Per desgràcia hi ha persones que no tenen aquesta actitud. Sembla que han arribat al món per ser servits. Són gent que resulta desagradable, antipàtica i que ni es planteja la possibilitat de servir, de servir els altres.

 L’esperit de servei és discret, no és ostentós, no vol lluir, moltes vegades ni es nota, i això el fa agradable i atractiu.

Hem d’ensenyar els nostres fills a viure l’esperit de servei amb alegria i disponibilitat, amb el desig de ser útils. La vida diària esta plena de petits serveis mutus. Trobarem moltes ocasions: en el treball, a l’escola i especialment en la vida familiar; amb amics, companys, coneguts, persones que ens trobem pel carrer;... per a, potser en petits detalls, viure aquest esperit de servei, sense estar pendent de si ens ho agrairan o si ho han merescut.

 Els hem d’ensenyar, també amb l’exemple, molts detalls de servei: a la taula estant atents a les necessitats dels altres, apropant el pa, l’aigua,...; cedint el millor seient a casa, o en el mitjà de transport deixar seure a una persona gran; col·laborant espontàniament en les tasques de la llar; retenint la porta perquè passi algú que ve darrera nostra; ajudant davant qualsevol situació en la que puguem ser útils... Es tracta d’adquirir una actitud positiva de manera que s’oblidin una mica d’ells mateixos i pensin en els altres. I així, més endavant, seran capaços de serveis més importants d’ajuda. Esperit de servei que també serà necessari en qualsevol situació en la que es trobaran en el món laboral.

 De vegades contemplem pares que havent dedicat la seva vida a l’educació dels seus fills d’una manera generosa i entregada, o que havent sigut en el treball exemples de servei i de lleialtat a una empresa, en canvi, en el projecte educatiu que fan pels seus fills, no tenen en compte aquestes virtuts de generositat i esperit de servei que ells viuen  i que els han fet feliços, i busquen quasi exclusivament l’èxit, les bones notes, l’ingrés a la millor universitat, el fer una carrera rentable, aconsellen treballs ben remunerats i còmodes sense gaire compromís... oblidant aquells aspectes imprescindibles de generositat i entrega, com si els visquessin a contracor.

 Són pares que quan se’ls proposa que els seus fills es comprometin a dedicar part del seu temps als altres, en alguna tasca de servei desinteressat a la societat, als més petits o als més necessitats, ajudar en catequesis parroquials, fer de monitors en activitats extraescolars, participar en activitats assistencials... o simplement ajudar a casa seva, els sembla que, així, perden el temps. “Tenen la classe d’idiomes”, o “és millor que estudiïn” solen dir. I no s’adonen que els estan fent una mala feina. Els estan evitant la possibilitat, ni més ni menys, de ser feliços. Pares que valoren la rendibilitat del temps dels seus fills només pels idiomes apresos, habilitats desenvolupades, coneixements adquirits en una o altra matèria. Hauríem de dir-los: us esteu equivocant, educar la generositat no és perdre el temps!

 Totes aquestes coses per les que lluiten estan molt bé, però si no dediquen els mateixos esforços a ensenyar i promoure la generositat, l’esperit de servei, si no procuren que coneguin ambients on es té en compte l’atenció i preocupació pels altres (la nostra pròpia llar per suposat, però, també ajudant-se de grups d’esplai o clubs juvenils adequats on es viuen aquests valors), convertiran els seus fills en uns egoistes que no seran capaços de ser feliços ells ni de fer feliços als qui els envolten, avui, i el dia de demà quan formin la seva pròpia llar.

 Hem de començar en la nostra pròpia família. Hem d’evitar que els nostres fills estiguin només rodejats d’ideals xatos, d’il•lusions mediocres, d’aspiracions superficials. Les paraules servei, ideals, han de figurar en el nostre vocabulari usual i han d’estar presents en l’ambient familiar. Si en la família només es té l’obsessió del benestar, de la comoditat, del confort, es propicia l’asfíxia en la mediocritat que acabarà ofegant qualsevol aspiració o ideal d’altura, i el materialisme impregnarà les relacions d’uns amb els altres.

 Pel contrari s’ha de mostrar amb oportunitat als nens, a les nenes, l’existència dels qui pateixen, de la humanitat sofrent i necessitada, de manera que en el seu horitzó hi hagi alguna cosa més que ells mateixos. S’han de fomentar sentiments d’ajut i de servei, de preocupació pels altres. Això no és impossible perquè el nen, la nena, vol ajudar, vol servir, aspira a sentir-se útil i a col·laborar amb els qui l’envolten, encara que al mateix temps se sent lligat per la peresa que l’impedeix moure un dit per una altra persona. Motivar i promoure aquests sentiments nobles, és propi de l’educació de la generositat.

S’ha de donar l’oportunitat de servir, encara que els serveis que pot donar un nen puguin semblar innecessaris o els pugui fer un de més gran, millor i amb més eficàcia.

 Cal fer-los descobrir l’alegria que acompanya els petits serveis cap els altres, l’alegria de donar i donar-se. I així seran alegres i feliços, perquè el nen, la nena, que s’acostuma a preferir-se en tot a ell mateix acaba sol o mal acompanyat. Com deia R. Tagore: “La vida se’ns dóna i la mereixem donant-la”.

Si els ensenyem l’esperit de servei descobriran que servir... és regnar.

Josep Maria Rovira

 

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte