Ètica i impostos: el cas d’Apple a Irlanda; escrit per Joan Fontrodona

A finals d’agost, la Comissió Europea va anunciar –després de tres anys d’investigacions– que aplicaria una sanció de 13.000 milions d’euros a Apple per haver eludit el pagament d’impostos: es tracta de la sanció més important en tota la història de la Unió Europea. Ara bé, pròpiament, no es tractava d’una sanció, sinó de la quantitat que Brussel·les calculava que Apple havia deixat de tributar a la hisenda irlandesa durant els darrers deu anys, i que, per tant, ara li reclama.

 El cas presenta interessants reflexions sobre l’ètica en relació amb el pagament d’impostos. Però, abans d’entrar en màtèria, vegem quins són els fets.

 Apple, Irlanda i el pagament d’ impostos

 A Irlanda, l’Impost de Societats és del 12,5%. Cada país determina els seus tipus impositius, i Irlanda ha optat per mantenir un tipus impositiu baix com a incentiu per atreure empreses. En aquest context, el govern irlandès va negociar amb Apple uns acords tributaris especials, els anys 1991 i 2007 –fins i tot per sota d’aquest 12,5%– que permitien a l’empresa pagar molts menys impostos. Així, per exemple, segons els càlculs de la Comissió, Apple va tributar el 2014 només pel 0,005% dels seus beneficis; entre 2003 i 2014, es va estalviar 13.000 milions d’euros, que és la xifra que ara se li reclama.

 Aprofitant aquests avantatges fiscals, Apple va decidir crear a Irlanda una societat que només tenia un fi: canalitzar totes les vendes d’Apple a la Unió Europea, sense tenir en compte on es fessin realment, aquestes vendes. D’aquesta manera, tots els beneficis generats a Europa tributaven a Irlanda, i treien profit d’aquests acords preferencials pactats amb el govern irlandès.

 

Consideracions ètiques sobre el cas

 Són diversos, els temes que s’hi superposen. D’una banda, hi ha la llibertat que els governs tenen d’establir mesures –incloent-hi les de tipus fiscal– que incentivin l’activitat econòmica. Si resulta que el govern irlandès decideix tenir un tipus impositiu baix sobre el benefici de les empreses, com a manera d’atreure activitat econòmica al seu país, és cosa que depèn del seu criteri i judici. De fet, aquest aspecte no és pas qüestionat a l’informe elaborat per la Comissió europea de la Competència.

 Però sí que s’objecten dues accions. D’una banda, la Comissió qüestiona que Irlanda establís beneficis fiscals a empreses seleccionades, en la mesura que pot suposar competència deslleial per a la resta d’empreses. D’altra banda, es qüestiona la decisió d’Apple de crear una societat a Irlanda que no tenia cap altra activitat real que registrar a la comptabilitat totes les vendes d’Apple a Europa, per tal que tributessin, així, segons els avantatges fiscals acordats amb Irlanda, en comptes de pagar impostos allà on realment tenien lloc aquestes vendes.

 Tant Apple com el govern irlandès van reaccionar en contra d’aquesta decisió. Era lògic en el cas d’Apple. Encara que pugui resultar estrany per a un ciutadà normal i corrent, la part menys important de tot aquest cas és l’import de la sanció. 13.000 milions d’euros és una xifra insignificant per a Apple, que en un sol any pot obtenir uns beneficis que multipliquen per quatre aquesta quantitat. Per contra, sí que és més rellevant pel dany reputacional que pot fer a una empresa que en els últims anys ha destacat per la defensa dels anomenats drets civils o de la privacitat dels seus usuaris (recordem, per exemple, la seva negativa a desbloquejar el telèfon mòbil d’un suposat terrorista als Estats Units), i que, amb un cas com aquest, es pot percebre com una altra empresa que només es preocupa pels seus beneficis.

 Encara és més sorprenent el cas del govern d’Irlanda, que també s’ha mostrat en contra de la decisió de la Comissió Europea, encara que això suposi que l’erari públic irlandès deixi d’ingressar 13.000 milions d’euros. D’una banda, hi pot haver una qüestió de soberania nacional o d’ingerència de la Comissió en les polítiques dels estats membres; d’altra banda, amb una simple anàlisi de costos i beneficis, el govern irlandès pot haver arribat a la conclusió que pot perdre molts més ingressos en el futur, si no se li permet fer ús d’aquesta legislació per atreure empreses estrangeres. Recordem, en tot cas, que la Comissió no qüestiona la política fiscal d’Irlanda, sinó la possible competència deslleial en els acords amb Apple.

 En el cas, s’hi superposen diverses consideracions pel que fa a l’ètica:

 • En primer lloc, es veu un cop més que ètica i legalitat no sempre van de bracet. Allò que Apple ha fet pot ser legal, però el que es qüestiona és la seva moralitat. Ha arribat a un acord amb el govern irlandès, i no fa altra cosa que aplicar-lo; d’altra banda, també constitueix una societat mercantil amb tots els requisits legals. És per això que no parlem d’evasió fiscal, és a dir, de saltar-se la llei per no pagar impostos, sinó d’elusió fiscal, que és fer una interpretació interessada de la llei per pagar menys impostos (dins de la legalitat).

 • En segon lloc, es veu com l’ètica es basa en un cert coneixement espontani, connatural, que ens fa reaccionar d’una manera –diguem-ne– instintiva davant allò que és just i allò que no ho és. Més enllà d’una certa enveja –també els pecats capitals tenen alguna cosa de natural– que tots podem sentir per no poder fer el mateix (ja s’entén la irona del comentari), la veritat és que hi ha una reacció natural i espontània a considerar que hi ha alguna cosa injusta en el fet que una empresa com Apple pagui només 50 euros per cada milió de beneficis obtinguts.

 • En tercer lloc, també es pot apreciar com poden arribar a canviar les responsabilitats i valoracions morals segons la perspectiva des de la qual s’analitza un problema. Irlanda, pensant en el seu propi interès, va articular unes mesures fiscals per atreure empreses com Apple; la Unió Europea, que ha de vetllar pels interessos del conjunt de la Unió, pot arribar a conclusions ben diverses pel que fa a la moralitat d’una llei com aquesta.

 • Finalment, i en relació amb el tema concret de la moralitat del pagament d’impostos, hauria de prevaler el principi segons el qual les empreses –i les persones particulars, que és el mateix cas– han de pagar impostos allà on porten a terme les seves operacions i obtenen els seus beneficis. Això evitaria determinades pràctiques purament comptables –sense cap contrapartida real– que permeten enginyar-se estructures fiduciàries per eludir el pagament d’impostos.

 

Cap a una fiscalitat responsable

 Fa uns anys, vaig col·laborar en la redacció d’un Informe per a la Unió Europea sobre la Responsabilitat Social de l’Empresa a Espanya. Entre les noves dimensions de la RSE que s’hi esmentaven, i que s’haurien de tenir especialment en compte, hi havia, precisament, la de la fiscalitat responsable.

 Hi parlàvem de la necessitat d’«una acció coordinada de governs i agències internacionals, tant per perseguir activitats delictives, com per harmonitzar marcs fiscals que desincentivin la fugida de capital cap a paradisos fiscals i per tal de facilitar la recaptació dels impostos en els països que pertoqui, segons l’activitat realitzada».

 Hi proposàvem tres principis que havien de guiar una actitud responsable de les empreses en matèria fiscal:

 • Transparència en la informació de les seves activitats i, per tant, de les pràctiques en matèria fiscal, sense fer servir entramats legals que distorsionin una imatge fidel de les activitats de l’empresa.

 • Retre comptes, cosa que implica assegurar que l’empresa pagarà els impostos allà on hagi portat a terme la seva activitat i en la proporció justa, sense empescar-se esquemes financers que permetin un moviment irreal de capital per raons purament fiscals.

 • Coherència, que porta a mantenir, pel que fa a la fiscalitat, la mateixa actuació de bon govern i de ciutadania responsable que en d’altres pràctiques avui en dia més generalitzades (per exemple, en temes mediambientals, laborals, etc.), tot evitant el fet de deixar-se guiar per dobles estàndards o refusant la responsabilitat que un té i buscant el propi benefici a costa del bé comú de la societat.

 En aquell Informe, acabàvem proposant un seguit d’indicadors que podrien ajudar a determinar si una empresa segueix aquests principis en relació amb les seves obligacions fiscals:

1. Llista de països en què l’empresa opera, i nom de les entitats legals a través de les quals opera.

2. Principals indicadors econòmics per país i entitat legal:

  • Vendes, tant a tercers com entre entitats de la mateixa empresa, si és el cas.
  • Compres, tant a tercers com entre entitats de la mateixa empresa, si és el cas.
  • Cost de personal i quantitat de treballadors.
  • Costos financers, pagats tant a tercers com entre entitats de la mateixa empresa.
  • Beneficis abans d’impostos, base imposable (especificant bases imposables negatives d’exercicis anteriors), quota íntegra, deduccions i bonificacions fiscals, quota líquida.
  • Tipus de gravamen satisfet.

3. Impostos pagats a cada país, distingint entre:

  • Impostos corrents i impostos diferits en l’exercici comptable.
  • Pagaments d’impostos en l’exercici comptable.
  • Actius i passius generats per impostos diferits al començament i al final de cada exercici comptable.

4. Cost i valor comptable net dels actius físics a cada país en què s’opera.

 Juntament amb totes aquestes mesures que afavoreixen un comportament responsable en matèria fiscal –o que, si es vol dir d’una altra manera, posen dificultats a una conducta irresponsable–, també necessitem un canvi de mentalitat que, en comptes de gastar energies rumiant com pagar menys, assumeixi la càrrega de contribuir amb els propis impostos al bé comú; i també ens cal que hi hagi un canvi en la mentalitat ciutadana, de manera que, en comptes d’envejar l’espavilat que esquiva el pagament d’impostos, sàpiga valorar la persona responsable que paga els seus impostos per raó d’una convicció moral, degudament incentivada, d’altra banda, per un marc legal just. Perquè una cosa no treu l’altra.

Joan Fontrodona

Professor ordinari d’Ètica Empresarial

IESE Business School

 

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte