5 anys de la Laudato Si' / La conversió ecològica segons la Laudato si’

La recent encíclica Laudato si’ del papa Francesc ha suscitat un gran interès per part dels mitjans de comunicació i dels experts de disciplines ben diverses. Les reunions acadèmiques sobre els seus continguts ja van començar poc després que fos publicada i tot sembla indicar que s’aniran succeint al llarg d’aquest nou curs. Per què ha creat tanta polèmica i interès una encíclica del Papa?

 Faig un resum dels arguments en dos blocs: d’una banda, hi ha molts catòlics que s’han quedat perplexos per la temàtica i el contingut; d’altra banda, no són pas pocs els ambientalistes sorpresos per la fondària i la bellesa del text, que s’arrenglera, en els aspectes substancials, amb els pensadors més avançats en qüestions ambientals i socials, cosa que potser reforça el recel del primer grup.

 L’actitud de molts catòlics davant l’encíclia va des de la sorpresa a la crítica, més o menys dissimulada. Mostren confusió perquè pensen que els temes ambientals són marginals, que no tenen rellevància davant de moltes altres qüestions en què s’hi juga el futur de la família i de la societat, i no entenen per què el Papa dedica una encíclica a aquesta qüestió. No gosen criticar-la obertament (al capdavall, com a encíclica té un rang doctrinal bastant elevat). Així, doncs, o bé la silencien, o bé la interpreten extraient del text allò que ells entenen que és substancial (en el fons, els aspectes més tradicionals, allò que ells esperaven llegir-hi). Ara bé, una lectura atenta del text papal permet comprovar que la cura per la naturalesa no és pas res aliè a la tradició catòlica, ni es tracta tampoc d’un tema marginal, sinó que enllaça perfectament amb la doctrina social de l’Església, ja que els problemes ambientals i socials estan íntimament relacionats.

Perplexitat en alguns ambients catòlics

 Els catòlics que han criticat més obertament l’encíclica ho han fet des de posicions ben variades, però que, en certa mesura, coincideixen en el desacord sobre la gravetat de la situació ambiental o de les causes d’aquest deteriorament. Segons ells, no s’ha tingut en compte la suposada controvèrsia científica, especialment pel que fa al canvi climàtic, de manera que s’avalaria, així, arriscadament un plantejament esbiaixat del tema.

 Si els problemes ambientals no són tan greus com el Papa afirma, o l’ésser humà no n’és el responsable, sembla que quedarien anul·lades les conseqüències morals i la base teològica sobre la cura del medi ambient, és a dir, allò que suposa el missatge principal de la Laudato si’. No entraré, ara, en aquest debat científic (que, per cert, m’interessa molt); n’hi haurà prou de dir que l’encíclica no té pas un plantejament esbiaixat: em sembla que mostra una visió força justa de l’estat actual de tot el que sabem sobre el planeta, a partir de la millor informació científica de què disposem.  

 Pel que fa a les crítiques papals del model econòmic actual, sembla que s’identifica aquesta denúncia amb els excessos d’un sistema amb el qual s’oposa frontalment. L’actual model de progrés té molts problemes, que els pensadors més lúcids ja han mostrat en nombroses ocasions; i, entre d’altres, resulta evident que no fa que la gent sigui més feliç i que resulta insostenible ambientalment. No es tracta de tornar al Paleolític o d’avalar el comunisme (que, per cert, té una història ambiental ben lamentable), sinó de reconduir el sistema capitalista actual, especialment pel que fa al capitalisme financer, i de donar prioritat a les necessitats humanes i a l’equilibri amb el medi ambient, davant de l’acumulació egoista de recursos, que obre un abisme entre països i classes socials, i que refusa igualment persones i natura, tractada només com a magatzem de recursos.

La conversió ecològica al centre de l’encíclica

 De què tracta, doncs, el text papal? Quin és el missatge més profund de l’encíclica Laudato si’? Al meu parer, la frase clau de l’encíclica és la crida a la «conversió ecològica».

 La paraula «conversió» està molt arrelada en el cristianisme, i es refereix a una modificació dràstica del comportament i de les actituds. Per dir-ho ras i curt, el Papa ens està demanant un canvi substancial en la nostra relació amb la natura, cosa que ens portaria, en primer lloc, a considerar-nos part de, en comptes d’usuaris de. «La cultura ecològica no es pot reduir a un seguit de respostes urgents i parcials als problemes que van sortint arran de la degradació del medi ambient, a l’esgotament de les reserves naturals i a la contaminació. Hauria de ser una mirada diferent, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l’avenç del paradigma tecnocràtic» (núm. 111).

El concepte de conversió ecològica ja havia estat proposat per sant Joan Pau II en el seu Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau de l’any 1990, que va ser molt comentat, i que estava dedicat exclusivament a l’ecologia. En aquest missatge, alertava sobre la «urgent necessitat d’educar en la responsabilitat ecològica (…) La seva finalitat no ha de ser ideològica ni política, i el seu plantejament no es pot fonamentar en el rebuig del món modern o en el desig indeterminat d’un retorn al “paradís perdut”. La veritable educació de la responsabilitat comporta una conversió autèntica en la manera de pensar i en el comportament» (núm. 13).

 En el mateix sentit, es pronunciava el seu successor Benet XVI a l’encíclica Caritas in veritate (núm. 51): «Cal que hi hagi un canvi efectiu de mentalitat que ens porti a adoptar nous estils de vida, segons els quals la recerca de la veritat, de la bellesa i del bé, així com la comunió amb els altres homes per a un creixement comú, siguin els elements que determinin les opcions del consum, dels estalvis i de les inversions». 

 En tots dos casos, els pontífexs ens animen a canviar els nostres hàbits de vida, i orientar-los cap a una vida més austera que permeti disminuir el nostre impacte ambiental (allò que tècnicament es coneix com l’empremta ecològica).

En el cas del papa Francesc, aquest concepte s’accepta plenament inserit en la necessitat d’una educació que torni a valorar els béns espirituals davant de la possessió material: «L’espiritualitat cristiana proposa una forma alternativa d’entendre la qualitat de vida, i impulsa un estil de vida capaç de gaudir profundament sense obsessionar-se pel consum» (núm. 222). Ara bé, el text del Papa va més enllà. No només anima a fer aquest canvi d’hàbits, en allò que fem o comprem, sinó que entén la conversió ecològica com una cosa més profunda, que implica una «mirada diferent, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat».

 I és aquí on trobem, al meu parer, l’originalitat més rellevant de l’encíclica: dóna una consistència teològica a la qüestió ambiental. La conservació de la natura per a un catòlic ara serà la «cura (la custòdia) de la creació», de manera que Déu mateix és la referència última d’aquesta actitud. L’encíclica proposa algunes idees molt interessants en aquest sentit, com ara la relació entre Persones que emana de la teologia trinitària, i el caràcter intrínsecament relacional de la nostra personalitat («ser persona» implica tenir relació amb), de manera que l’esfera de relacions abasta també les altres criatures creades: «Perquè la persona humana creix més, madura més i se santifica més en la mesura que entra en relació, quan surt d’ella mateixa per viure en comunió amb Déu, amb els altres i amb totes les criatures» (núm. 240).

La segona columna bàsica d’aquesta «mirada diferent» és la Teologia de la Creació, és a dir, recuperar la idea de fons que Déu ha creat tot el que existeix amb una finalitat, que totes les criatures, també les que no són humanes, han estat directament estimades per Déu, que, després de la Creació, va veure «que tot era bo». L’existència dels altres éssers vius no depèn del fet que siguin més o menys útils per a nosaltres, sinó que tenen un fi en ells mateixos: «El fi últim de les altres criatures no som nosaltres. Però totes avancen, juntament amb nosaltres i a través de nosaltres, cap al terme comú, que és Déu, en una plenitud transcendent en què el Crist ressuscitat ho abraça i ho il·lumina tot. Perquè l’ésser humà, dotat d’intel·ligència i d’amor, i atret per la plenitud del Crist, està cridat a reconduir totes les criatures cap al seu Creador» (núm. 83).

 Per tant, conservar cada espècie, cada individu, és part del mandat de Déu, no es poden fer servir de manera capriciosa, ni es poden malgastar: «Estem cridats a reconèixer que els altres éssers vius tenen un valor propi davant de Déu i que, “per la seva simple existència, el beneeixen i li donen glòria”, perquè el Senyor s’alegra contemplant allò que ha fet (cf. Ps 104,31)» (núm. 69).

 

El valor de la creació en ella mateixa

 El cristianisme es fonamenta en el reconeixement de l’Encarnació de Déu en un home que va viure en un lloc i en un temps determinats. Jesús és perfecte Déu i perfecte home, està format de matèria i viu en un món material. Per tant, les realitats materials tenen, per a un cristià, una projecció sagrada, en la mesura que reflecteixen el seu Creador.

 Entre les tradicions cristianes, la catòlica i l’ortodoxa han mantingut amb molta més claredat aquest valor sagrat de les coses materials, plasmat de manera evident en els sagraments, signes materials d’una realitat sobrenatural. Per això, com indica el Papa, la teologia dels sagraments també ens permet apropar-nos al medi ambient amb una nova mirada. Per exemple, «l’Eucaristia uneix el cel i la terra, abraça i penetra en totes les coses creades. El món que ha sortit de les mans de Déu hi retorna, a Ell, en una adoració plena i feliç» (núm. 236).

 A això ens referim en la Pregària Eucarística III del cànon de la missa, quan afirmem que «Amb raó et lloen totes les criatures». La tradició cristiana ha recollit aquest valor i lloança de totes les coses creades en la consideració freqüent del salm 148 o del cant dels tres joves (Dn 3, 57-81): «Beneïu, cels, el Senyor [...]. Beneïu el Senyor, totes les aigües que sou sobre el cel. Beneïu, sol i lluna, el Senyor [...] Estels del cel, beneïu el Senyor [...] Que tota la pluja i la rosada beneeixin el Senyor [...]. Beneïu tots els vents, el Senyor…».

 Finalment, la conversió ecològica també suposa renovar la nostra espiritualitat i apropar-nos a la natura amb un sentit més reverencial, que ens permeti veure l’empremta de Déu en el seu ordre magnífic i en la seva bellesa. «Si ens acostem a la natura i al medi ambient sense aquesta obertura a l’estupor i a la meravella, si ja no parlem el llenguatge de la fraternitat i de la bellesa en la nostra relació amb el món, les nostres actituds seran les del dominador, del consumidor o del simple explotador de recursos, incapaç de posar límits als seus interessos immediats» (núm. 11).

 Per contra, la conversió ecològica ens portarà a fer que «l’espiritualitat no estigui desconnectada del propi cos, ni de la natura o de les realitats d’aquest món, sinó que visqui amb elles i en elles, en comunió amb tot el que ens envolta» (núm. 216).

 Un exemple singular d’espiritualitat ecològica és el càntic de les criatures de sant Francesc, que és d’on prové el títol de l’encíclica, i en el qual el sant d’Assís glorifica Déu a través de la presència de les altres criatures: «Lloat siguis per tota criatura, Senyor, i en especial lloat pel germà sol, que il·lumina, i obre el dia, i és bonic en la seva esplendor, i porta del cel notícia del seu autor.  I per la germana lluna, de blanca llum menor, i les estrelles clares, que el teu poder va crear, tan netes, tan boniques, tan vives com són, i que brillen al cel: lloat sigui, el Senyor! I pel germà vent, i per l’aire i el núvol, i el serè i per tot temps, pels quals a les criatures dónes sosteniment: lloat siguis, Senyor! I per la germana aigua, preciosa en el seu candor, que és útil, casta, humil: lloat sigui, el Senyor!…». No només es demana a les criatures que lloïn Déu, sinó que es lloa Déu a través de les criatures que ens acompanyen.

Si s’aprofundeix en aquests aspectes teològics de l’encíclica, em sembla que tindrà molt més abast la conversió ecològica que el Papa ens recomana. Per descomptat, es concretarà en accions determinades, en canvis d’hàbits. El Papa en proposa alguns exemples: «com evitar l’ús de material plàstic i de paper, reduir el consum d’aigua, separar els residus, cuinar només allò que raonablement es menjarà, tractar amb cura els altres éssers vius, utilitzar el transport públic o compartir un mateix vehicle entre diverses persones, plantar arbres, apagar els llums quan no són necessaris», núm. 21. Però em sembla que no ens hauríem de limitar a aquests canvis més superficials sense acollir, prèviament, els aspectes més profunds, que afecten d’arrel la nostra relació amb Déu, amb les altres persones i amb l’entorn.

 

Emilio Chuvieco. Director de la Càtedra d’ètica ambiental, Universitat d’Alcalá

Article publicat originalment a la versió en paper de Temes d'Avui núm. 51-52

Comparteix aquesta entrada

Qui som Què volem Contacte